Benidorm. Foto: PEPE OLIVARES. Fred, de cap altra manera puc descriure el que he passat esta nit, fred, sobre les tres de la matinada l’oratge ha pegat un tomb radical, ha començat a bufar un gregal carregat de frescoreta, la humitat ha caigut en picat per sota del 70 per cent i m’he hagut de tapar els peus, quan la eren prop de les cinc de la matinada, he hagut de rescatar el cobertor caigut als peus del llit i he estissat d’ell fins al pit despullat (durant els llargs mesos d’estiu només uns pantalonets de seda afgana que m’arriben poc més avall de l’engonal cobreixen el meus cos magre i “marcadet”, que diuen les dones que dissimulen el seu gust pels cossos magres i musculats. Bé, i també els homes amb el mateix gust, que això dels eufemismes políticament correctes és absolutament transversal a totes les orientacions sexuals i identitats de gènere).
M’he acollonit una mica, perquè acaba agost i per tancar el mes, el proper dia 31, he de fer de DJ en un xiringuito de Benidorm, la segona gran urbs del districte alacantí, un preciós bosc de gratacels que s’alça sobre un grapat de superfícies de baixada i rambla, susceptibles d’inundació, que volten el que fa molt més d’un mil·lenni va ser un poblet de pescadors conegut en el món acadèmic i lletraferit com “el lloc on va estiuejar una vegada una poetessa que producte d’una fartà de sol i platja, només tornar a les boires i les pluges de la Ciutat del Lluç amb Creïlles i Curry, abans coneguda com a London, va ficar el cap en el forn i va obrir l’aixeta del gas”.
Si, no aneu errats, és cosa de la Sònia Cuixart, la meua cap de campanya. M’ha buscat eixe bolo per donar-me a conèixer per aquelles contrades, que no he tornat a xafar des que en l’adolescència festejava amb una xicona que tenia un pisset pel Racò de l’Oix i a la ciutat encara estava instal·lat el fil musical que feia sonar per tots els cantons, encara en la solitud més pregona, la veu de Julio Iglesias, en aquell enregistrament de 1968… la vida siiiigue igual.
La Sònia va quedar parada quan en la primera reunió del grup de campanya (ella, l’Xtouber Antoni Caratonyina Puigdeclaramunt, responsable de l’estratègia de xarxes socials, i el Jose García de la Perdiz Torrada, boxejador professional retirat i fisioterapeuta titulat, que m’haurà de mantindre en forma durant la carrera electoral), a la terrassa del meu piset, els vaig afalagar les orelles amb una sessió soundtrash, carregada de hits de la cançó melòdica, ranxeres, boleros, technochanson soft de la banlieu de la Metròpoli de les Lioneses, abans coneguda com a Lió o Lyon, urban folk de Las Hurdes, rebetiko i un greatest hits de l’Armenian Navy Band. Tots tres em van mirar sorpresos mentre sonava Rocío Dúrcal i em van dir quasi a l’uníson: però tu no punxes soul, r’n’b, hip hop o house de Detroit (abans coneguda com a Ciutat del Xassís Eternament Llarg, però que no va passar el filtre de les noves concessions administratives del govern Trumpzzeneger)?
Mil·lenni i mig després, i encara es mantenen alguns dels tòpics racials, fins i tot quan l’antropologia, la sociologia i la biologia han abandonat esta terminologia taxonòmica carpetovetònica.
Una descendent dels vetons, justament, m’ha deixat un comentari en el blog de campanya, després de veure la publicació de l’event del proper divendres compartida per un grup de recolzament de la música popular guacamaia a Facebook (una de les tres companyies que es mantenen inalterables des del segle XXI, fidels al seu conservadurisme):
“Sóc Amaia, faig de cambrera en una xicoteta població de la serra de la Gran Ciudad del Torrezno. En el nostre restaurant només tenim quatre coses a la carta: huevos rotos con jamón, croquetas, ensalada de tomates y torreznos crujientes. Amb això anem servits, perquè tenim les taules de la terrassa plenes cada dia, a tot hora, tot i el fretorro que fa per ací, amb alguna de altra nit estival fregant els 2 graus sota zero, que se’m gelava el xixi folrat amb bragues tèrmiques cada vegada que havia de servir una tanda de quintos. La setmana que ve agafaré vacances i me’n vaig cap a Benidorm !!!! M’encanta Benidorm: hotels de puta mare, gent al carrer a tot hora, caloreta, platges i cambrers i cambreres que ho fan tot per mi !!! L’any que no hi puc anar, em passe l’any pansida i m’entra una mala hòstia que m’entren més ganes de revolució que una minera asturiana… i m’he marcat en l’agenda la teua sessió de melodic wantun DJ. Em tindràs a primera filera ballant com una loca !!!”
Dona amb ganes de revolució que espera caloreta i ritmes suaus? Per això la frescoreta d’esta nit m’ha acollonit.
Fake News del dia: Què sabem del que ha passat al festival de música del municipi d’Oliva?
