X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 26 de mayo y se habla de LUIS BARCALA ALICANTE benidorm la vila joiosa

S’APROPA EL DESERT / OPINIÓN

Fake News: Estiu de 3018 (5)

23/08/2018 - 

Cinqué dia des que vaig prendre la decisió de fer-me alcalde del districte d’Alacant de la Ciutat de la Paella. Un dia abans del començament oficial de la campanya, després de l’episodi santjoanfornication Duchovny amb la Sònia Cuixart, i que aquesta decidira enviar-me a la merda, però amb la ruta per tornar enregistrada a l’XgoogleMaps. 

M’he posat a la faena i el prmer que he fet és visitar una clínica dental perquè em feren una neteja i col·locar-me una peça que em falta i no em deixa traure el cent per cent d’efectivitat d’este “preciós i amplíssim somriure que tinc”, segons la Sònia, “tot ple de dents”. Llevat del queixal que està a la vora de l’ullal dret superior, “li he dit jo”, tot ensenyant-li el forat que em va deixar una incorrecta i sigilosa eixida dels queixals de l’enteniment, que empentaven des de dins com piliers d’una melé, fins a deixar ben ajustadets els espais, corregint-me fins i tot un diastema que m’havia acompanyat des de la més tendra infantesa i que ara em vindria molt bé, ja que he pogut comprovar en Xistagram que la xarxa està plena de dones repartint el seu diastema a tort i a dret, i un home com jo seria una novetat exòtica. El meu queixal de l’enteniment de la part superior dreta sembla que era un tercera línia, o un backline, i no va espentar amb prou força com per tancar l’espai buit (acudit Rugbi Union, per als neòfits, buscar allà on pugau informació sobre els piliers).

La Sònia em va seleccionar i fer un llistat de clíniques perquè en fera una primera visita, a veure què. Em va donar un full imprés en paper continu per una impressora matricial totalment vintage que fa un soroll nyec, nyec, cada vegada que el rodet fa avançar el paper, i un soroll d’injecció com si gratares una pissarra amb un clarió gelat. Vaig haver d’esperar fora del seu despatx quan les dents em començaren a cruixir. Per poc no ens toca afegir al pressupost del tractament dental una llimada de vores desbastats per la tiricia.

No em va deixar ni llevar-li les vores encunyades al paper que em va deixar a les mans, em va dir que “era més genuí”, així que amb el llençol de 380x320 mm imprés en retícula quadrada vaig eixir al carrer, amb 10 noms ordenats de manera críptica, no sé si per alguna taula de valoracions, :


Policlínica Dental

Clínica Queixalades

La Dent i la Figuera

ExpoDent

La Fúria i la Dent

Josep Maria De la Rabossa Gómez-Martínez de Lizcarragátegui, Licenciado Dentista

Clínicas el Diente Feliz

Centre Dental Una Porta i un Cordill

XDental

Òptica L’Ull Negre


… ‘Òptica L’Ull Negre’? En fi, coses més estranyes s’han vist que un òptic recargolant-te un queixal. 

Vaig eixir de casa per encetar la gimcana clínicodental a les 9’30 del matí, després d’esmorzar un café amb llet, xurros, torrades amb mantega i melmelada de codony magre, ous remenats, suc de persimon, carlota, cogombre, bresquilla i mandarina, i una tassa de kefir, que és bo per a la flora intestinal. A les 11’15 arribava a la Policlínica Dental, a la Rambla, uns 200 metres des de casa, després de visitar d’urgència els lavabos del Café Tacuba (on em vaig fer un café colombià, no m’agrada fer servir els lavabos dels bars sense consumir), els lavabos del Bar Manola (un expresso negre com una càries cabrona), els lavabos de la Gelateria la Xixoniana (un gelat de café amb gotes de torró d’anacards salvatges) i l’excusat extern, una cabina d’eixes del festivals de música d’estiu, que encara feia pudor del pixum dels fans dels Clons d’Izal, perquè al Bar-Restaurant libanés Shim-Shim estaven d’obres (un café libanés, que és com un café turc, negre com la càries d’abans, però amb un kilo de sucre sense refinar).

Quan m’he parat davant de les portes de vidre de la clínica em trobava tan lleuger que perfectament em podria haver cruspit un parell de gofres ruixats amb xocolata i coronats amb nata. “Tancat per ordre judicial”, posava a la cinta de color groc amb els rivets marronosos de la Policia del Consell Judicial. No hi he pensat massa, el temps apressa, directe cap a la Clínica Queixalades: “Es traspassa per no poder atendre”. Au, cap a La Dent i la Figuera: “Ens hem traslladat a La Figuera”. Mmmmmm, ExpoDent? “Local disponible a InmoBanka, xollos d’embargaments”. Upssssss, arribant a La Fúria i la Dent he vist un camió de lloguer a la porta, carregant lliteres, focus i caixes amb safates metàl·liques, de les de rajar la sang. He fet mitja volta, he recorregut tres carrers i m’he trobat, al costat de la porta d’entrada a l’edifici senyorial de color marbre rosat, una esquela que anunciava “El Licenciado Josep Maria De la Rabossa Gómez-Martínez de Lizcarragátegui, va faltar ahir a les 22’30 de la nit. Nascut al barri de la Boca de Buenos Aires l’any 2918, ha treballat davant de les boques dels seus pacients fins a l’últim dia, quedant a poques jornades de fer els cent anys”. M’ha envaït de colp una tristor tan gran com si La cumparsita bategara al ritme del meu cor, en homenatge al lisensiado Doctor De la Rabossa Gómez-Martínez de Lizcarragátegui (saber del seu origen porteño, em va fer avinent el dubte gràfic que m’havia provocat la doble esa de la guineu del seu cognom, pronuncia sorda normal en la parla del Gran Buenos Aires).

La depressió que m’havia colpit em va fer abandonar la recerca de l’especialista dental, Clínicas el Diente Feliz, Centre Dental Una Porta i un Cordill i XDental quedarien en una búsqueda inútil. El meu somriure mai no seria perfecte al cent per cent. (He de dir, passat el temps, que arribant ja a casa em vaig trobar que l’Òptica L’Ull Negre, que lluia en el seu cartell una inquietant interpretació del “tercer… o quart ull”, oferia entre la seua carta de serveis un pack “ulleres de sol + dent a mida enganxada amb poxipol” molt econòmic que em va convèncer i gràcies al qual l’oclusió de la meua boca torna a ser perfecta. Només que ara, quan menge olives sabor anxova, note a la llengua i el paladar la sensació terrosa d’unes escopinyes sense rentar).


La realitat superant la ficció, (NO)FAKE NEWS: Dents que costen un ull de la cara.

Noticias relacionadas

next