Esgotador és la paraula per definir el dia d’ahir, “el dia dels xixis” (si no sabeu de què parle i teniu curiositat, podeu llegir la crònica que vam publicar la setmana passada, en este mateix espai, o el capítol anterior, que ja no sé ni en quin mitjà em trobe). Per al d’hui continuem, tantameix, amb el bon temps, 35 graus de màxima i una mitjana que fregarà el 95 per cent d’humitat, allò que diuen l’estiu valencià, una denominació arcaica que recorda els temps en què el districte de València li donava nom a tot el país, abans de la nova distribució territorial, feta a començaments del segle XXIX i la tornada a les Ciutats Estat com a circumpscripcions administratives mundials. Ara ens trobem a la Ciutat de la Paella, que abasta des de la riba sud del Barranc del Triador de Vinarós -la riba nord, la Cala del Pastor, la Foradada, fins i tot el Riu de la Sènia van ser un regal dels paellers al veïns de la Ciutat del Fuet, denominació que va agafar l’antigament coneguda com Principat, Comunitat de veïns o República de Catalunya, segons quina font consultes- fins al Pola Park de Santa Pola - del sud d’Els Xiprerets fins a l’antiga frontera amb San Perico del Pinatar, ara és un districte autònom que depén, a voluntat del seu consell ciutadà, a vegades de la Ciutat de la Paella i a vegades de Ciudad Pimentonera, depenent de si han esmorzat cacaus amb olives al llimó i Estrella Turia o ensalada murciana amb morcilla de arroz torrada i Estrella Levante-, la meua ambició més gran seria veure una xapeta amb el meu nom, “Mussa Djibril de Finestrat, als tres pisos que ara són la seu de l’alcaldia de la Ciutat de la Paella, un a Alfons el Savi, un altre a Baró de Càrcer i un altre al despatx 4.3 de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Jaume I.Tot arribarà.
El dia d’hui, tercer després de la meua decisió de competir en la cursa per la batllia del districte d’Alacant, prèvia inscripció en un formulari de XGoogle que hi ha previst a la home del web de l’associació de veïns del barri Centre-a-tocar-de-l’Esplanada, ha començat amb la subcontrata de del meu petit negoci de manter al Passeig de la Platja de Sant Joan.
Ernesto González de Guevara -”de Guevara” és el cognom de sa mare, tot i que em sona que vaig llegir en la versió impresa de la Wikipedia que hi ha a la Biblioteca Municipal que Guevara, o Gebara, com es diu en euskera, és un Consell del Municipi de Barrundia, a l’antiga província d’Alaba, de la quadrilla dels Salvatierra, 59 habitants que es mantenen imperturbables, ni un de més, ni un de menys, des de fa 10 segles, i que celebren la seua patrona el 15 d’agost, Marededéu de l’Assumpció, com al meu llogaret de naixement, la Matola elxana !!!!!
Deu ser una d’aquelles coincidències inesperades que anomenen serendípia i que s’han convertit en assignatura troncal de les facultats d’entrepeneurship que han florit a totes les universitats amb alguna cosa a dir al Ranking de Xangai, perquè jo he tret la subcontrata en concurs públic, que són ultrasecretes, i s’hi van presentar tres plecs. Tan secret és el procés que m’ha costat dues Estrelles Damm, una Turia i una Estrella Levante, aconseguir els noms dels altres dos adjudicataris, per poder convidar-los a l’àpat de reinauguració que he preparat.
Una cosa d’estar per casa, no penseu, a l’àtic que tinc llogat al Barri de la Santa Creu, 195 metres quadrats més terrassa amb vistes a la Cara del Moro que es queden prou curtets quan vols fer una rave en condicions. He preparat trempó mallorquí amb vinagre, sangueta amb ceba de Benidorm i una truita de creïlles gegant que ha estat la culpable de la cancel·lació de la festassa.
He pelat i tallat en llàmines cinc kilos de creïlles blanques rentades de Rojals, he batut a mà -m’han quedats els músculs de l’avantbraç dret que ni els del braç esquerre incorrupte de Rafa Nadal- tres dotzenes d’ous del corral de la Patxeca, i he agafat la paella que vam gastar pel concurs de paelles gegants de les Festes d’Agost de l’any passat per quallar-ho tot. El problema ha vingut a l’hora de pegar-li la volta, el moment clau on es demostra si saps o no saps fer una tortillapatates. Al plat que he tria per fer el revolt li ha mancat un dit de diàmetre, s’ha vessat part de l’oli bullint sobre el mateix braç bessó del braç incorrupte de Rafa Nadal i m’han eixit unes butllofes que ni les cúpules de l’Eden Project de Cornualles.
Primera parada: Centre de Salut del carrer Girona. M’han dit que com que tinc posada l’adreça del treball, a la Platja de Sant Joan, m’havien d’atendre com a desplaçat, que jo li he dit “recollons desplaçat, si estic a dues parades de MetroTram”. “Desplaçat”, m’ha tornat la senyora del taulell d’atenció, mirant una mica estràbica per damunt de les seues ulleres de pasta gruixudes que van estar de moda pel 2018, una montura d’unes dimensions que quasi li ha de pegar la volta als ulls cap endins per etzibar-me la miradeta de marres. Així que m’he “desplaçat” fins al consultori de Benalua, on se suposava que estaven les urgències, però en arribar, una dona bessona de l’anterior m’ha explicat que no, que les urgències de desplaçats estan al consultori de la Platja de Sant Joan, allà per darrere del MercaConsum de l’Avinguda de les Nacions, que aquí el que hi ha són els metges per a desplaçats… en horari de vesprada, que tampoc semblava que les butllofes foren cosa de l’altre món, però que si no volia esperar, que agafara el MetroTram cap al consultori de la Platja, que total son tres parades. M’he quedat mut: el consultori de la Platja és el meu, per allò de l’adreça de treball. He agafat la línia 4 de MetroTram, rebentada de turistes francesos somrients i de la que es cantaven tres marselleses m’he abaixat a la vora del consultori d’urgències de desplaçats, mentre taralejava “Aux armes, citoyens, / Formez vos bataillons, / Marchons, marchons! / Qu'un sang impur / Abreuve nos sillons!.
Tres dies de baixa amb el braç embenat que no em podré agafar, perquè ara sóc candidat a l’alcaldia del districte d’Alacant, i no tornaré a tindre cobertura mèdica de la Seguretat Social fins que no siga alcalde o torne a la meua manta del Passeig.
Desvagat estos tres dies, què millor que una visita a la Biblioteca Pública, el lloc més fresquet i tranquil de l’estiu, on regirant versions digitals de mitjans del segle XXI m’he trobat amb això: Seis bulos sobre la sanidad pública.
