Fake News: Estiu de 3018 (2)

Ahir va fer un dia meravellós: 34 graus, un 92 per cent d’humitat. Segons l’androïde del temps del canal 3, l’equació dóna uns 38 graus de temperatura de confort, a l’ombra i amb l’aire condicionat a tota canya des de 3012. Una de les primeres coses que faré quan tinga en les meues mans la vara d’alcalde serà configurar l’accés a secrets de l’estat de premsa, amagar-me amb ella al lavabo privat del consistori i,mentre pegue la meua primera cagada institucional, projectar l’holograma de l’equació de l’algoritme de confort, mentre ric com el pèrfid antagonista de les pel·lis d’Austin Powers, un dels poc clàssics que han passat el filtre de la posteritat els darrers mil anys i encara es pot trobar a les mantes dels meus companys del Passeig de la Platja de Sant Joan.

Vam deixar el darrer capítol d’aquest fulletó estival en el moment de la meua decisió de competir en la cursa per a Alcalde. El meu primer acte de campanya ha estat canviar la meua indumentària. Aquest matí he eixit al carrer abillat amb uns pantalons negres acampanats als turmells, una samarreta blanca amb ratlles blaves horitzontals i tocat amb un capell de palla i ala ampla, amb una cinta vermella amb llacet. Fins i tot m’he començat a deixar una pelusa immunda al damunt del llavi superior, una mena de camí de formigues tortes que cou com si tot un escamot suïcida de vespes estiguera immolant-se en el meu espai supra nasal. Tot siga per la campanya: els gondolers són paios estimats i dessitjats, responsables de la meitat dels trencaments de parelles en viatge de noces del món. El que no he entés mai és per què han de cantar napolitanes, si els xurros, també anomenats xixis, tenen millor acollida entre el col·lectiu fluvial.

Per al segon acte de campanya he convidat als 2500 passatgers del creuer que va eixir de l’Île-de-France fa dos mesos, va remuntar el Sena, ha estat fent cabotatge en tots els ports des de Liverpool fins a Màlaga, fins que han apujat 10 lliures de pes per cap, i que han sigut guiats fins a la platja pel pastor oficial de l’oficina de turisme, a tocs de verga de bou, a un nutritiu desdejuni de xixis que he portat embolicats de casa en kilòmetres de paper d’alumini.

No m’esperava la visita de la inspectora sanitària del districte marítim, que m’ha posat una multa de 2500 Iuros, un per cada comensal, per terrorisme alimentari. Sembla ser que he embolicat els xurros amb el costat tòxic tocant la superfície oliosa de la massa cruixent, provocant una vomitada col·lectiva que ha necessitat de 50 cubes de 50 metres cúbics cadascuna. 2500 metres cúbics de perbocada verdosa amb crostons de diferents mides i textures, que amenaçava d’arribar a la vora del mar i provocar un desastre mediambiental que riure tu dels hilillos de plastilina. L’he pagada amb targeta de crèdit sense dir ni mu, perquè després, quan ja siga càrrec polític electe, no puga ningú tuitejar que no sóc conscient que ignorar la llei em lliura d’acomplir-la. Fins i tot si es tracta de lleis físiques… o fisiològiques. 

Mentre mossegava discretament un dels xurros que havien quedat sobre l’ampit del passeig, ben torraet pel sol de justícia (després m’ha explicat que si es torren prou, l’efecte tòxic desapareix), la inspectora m’ha agafat el telèfon i m’ha donat d’alta en les alertes sanitàries del seu sindicat. Trobe que està convençuda de les meues possibilitats en la cursa electoral, i s’ha volgut congraciar amb mi, en un solidari acte de prevaricació.

Ara jo no podré dir que no conec les lleis abans de passar-me-les pel folre gonadal.

Mentre els operaris subcontratats per l’Ajuntament succionaven l’enganxosa derivada del meu càtering, he anat a fer un mos al xiringuito de la vora. En la pantalla gegant de la terrassa, mentre em mirava la semifinal del campionat del món de curling d’estiu entre Kènia i Croàcia, el fil de notícies del terç inferior de la pantalla ha passat el rànquing de fake news del dia. En el number one:

“El paper d’alumini té un costat tòxic si està en contacte amb els aliments”.