Estem en guerra… sempre hem estat en guerra

La violència sexual és una de les armes de guerra més exteses en els conflictes armats contemporanis. Aquesta és una afirmació documentada, però la veritat és que porta sent així des de l’albada dels temps. Ara la informació flueix de manera que podem saber el que ha passat als Balcans, a Ruanda o Bangladesh. En un conflicte armat, el distanciament respecte del cos es trenca de manera violenta, donat que és així com es produeix el primer coneixement, sobre els cossos mutilats, destrossats i violentats. Una alienació tal que els cossos són manllevats d’ànima i tractats com a carn d’escorxador. Enlloc com en un context bèlic es fa palesa la dictadura del patriarcat i la conseqüència de la seua mentalitat totalitzadora.

Però parlem de guerra, encara que semble mentida, parlem d’una lluita amb “regles”. Parlem de violacions comeses pels soldats, combatents o civils en un context “regulat” pels drets humanitaris, per la Convenció de Ginebra, pels tribunals de Nuremberg i Tokio, del Tribunal Internacional que jutja la Guerra de Bòsnia, Sri Lanka, Congo, Darfur, Iraq, Líbia, parlem de l’atrocitat d’un situació excepcional, i ja se sap que en tota situació excepcional, el més brut i mesquí sura sobre l’aigua com una taca d’oli, i com més execpcional, més camins s’obren als malparits.

Però em sembla que estem una mica equivocats respecte de la violència sexual estereotipada en l’excepció. Només es tracta d’un context de poder i impunitat, el “ací no et sentirà ningú cridar”, “només estem nosaltres, ningú no vindrà a salvar-te”, “tenim la protecció de l’uniform, ho veu, veus la bandereta ací brodada”, “veus el color del meu casc, t’agrada el seu to blau?”.

La realitat és que respecte de la violència sexual, a tot arreu estem en guerra,sempre hem estat en guerra, una guerra soterrada o oberta, evident o subtil, però sempre amb víctimes. En un cert imaginari mascle la violació forma part del que és natural i connatural a un gènere construït sobre la sublimació d’un sexe biològic superior.

Una part de la ficció no ajuda, de la sublimació del mascle com a bèstia, tot i que no necessàriament la violència té sempre el mateix objectiu, recordem, per exemple, el Wendell “Bud” White, el Russell Crowe de L. A. Confidential, corrupte però hipersensibilitzat contra la violència vers les dones. Potser no siga un exemple a seguir, però la justícia no sempre adopta la forma de la llei.

Quan un home deixa entreveure la vulnerabilitat, a sobre li cau l’escapolari amb la inscripció “perdedor”. Un loser i un solitari, mai no formarà part de la “manada”, perquè una bandada és una (no)intel·ligència col·lectiva, una deixar caure la responsabilitat en el grup, el grup que violenta, assassina i desmembra. El llop solitaria mai no tindrà un altre mascle amb qui compartir collonades, només companys de viatge.

Als llops solitaris no els agrada la pudor a pixum de la bandada.