Esquiladers

Jo no n’havia sentit parlar mai, dels esquiladers. Però fa dies que em tenen obsessionat. En vaig tindre notícia per primera volta ara fa quatre o cinc anys, quan vaig llegir un manuscrit absolutament excepcional: el de les Llegendes alacantines que la senyora Sara Llorens, de Pineda de Mar, secretament va recollir entre 1927 i 1928 de boca d’uns informants de Bolulla. «Els Esquiladers», se’n titulava el capítol 35 d’aquell manuscrit preciós, dins de l’apartat —el concepte també era intrigant— «Llegendes pneomatològiques».

Com a friqui confés que sóc en les coses del llegendari autòcton, se’m va quedar l’ull quadrat: «Esquiladers? Què és això dels esquiladers?», em vaig preguntar en la primera —i emocionada— lectura d’aquell manuscrit conservat a Montserrat. Com si m’haguera llegit el pensament, l’elegant lletra manuscrita de la senyora Llorens em resolia de seguida la curiositat: «Els esquiladers son uns esperits xicotets, que van sempre esquilats, i porten un barretet roig. Viuen als avencs del collet de Sacos. No tenen dones. Són molt rics, i tempten l’ambició dels humans. El qui no es deixa temptar, el fan ric: però l’ambiciós se l’emporten a les profunditats de llurs estatges, i ja no veu més la llum del sol. Les mares fan por a llurs infants dient-los-hi que si no fan bondat els esquiladers vindran a emportar-se’ls.»

Efectivament, els esquiladers fan feredat! Ens posen a prova i, si fallem, se’ns poden emportar per sempre a les fosques profunditats d’un avenc. Conta la mateixa Sara Llorens que el dia de Sant Joan els esquiladers solen eixir pels paratges muntanyencs de Bolulla, a boqueta de nit. I que qui tinga una cosa valuosa allí els la podrà anar a vendre al preu que vulga. Però caldrà que vigile, perquè els esquiladers tenen una manera molt poc usual de regatejar. Si algú —posem per cas— els proposa: «Vull cinquanta mil euros per la meua jaqueta de pell!» Ells contesten: «Per cinquanta mil euros no la volem. Però si ens la vens per cent mil, ens la quedem». Caram, els esquiladers, com són! Convé anar alerta i saber que si aguantem ferms en el preu inicial, al final pagaran els cinquanta mil euros, però si per contra acceptem per ambició la contraoferta a l’alça, acabarem perduts sense remei: en comptes de pagar-nos se’ns emportaran a la foscor de l’avenc, i mai més ningú no en sabrà res.

El jove professor de la Universitat d’Alacant Vicent Vidal, un dels més reputats especialistes en etnopoètica valenciana de què disposem pel rodal, em va fer observar un dia que això dels esquiladers era una cosa molt curiosa i especial de l’imaginari popular nostrat. «Xe! És fortíssim! No veus que els esquiladers de Bolulla que documenta la teua Sara Llorens són exactament iguals que els leprechauns de la mitologia irlandesa?» Òbviament no ho podia veure, perquè amb la doble miopia de l’edat i de la ignorància resultava que tampoc no en sabia gran cosa, jo, d’aquests leprechauns de la mitologia irlandesa que —segons sembla— hi han esdevingut una mena de símbol nacional icònic. Però no podem sinó atorgar tota la raó del món al savi Vicent Vidal quan ens assabentem que aquests éssers diminuts gaèlics, vestits de verd, exerceixen també la falsa generositat i —sempre segons les creences irlandeses— compren la llibertat de les persones massa ambicioses oferint unes enormes quantitats d’or que, una volta fetes les transaccions i perduda la llibertat, es converteix en cendra i desapareix.

Els esquiladers valencians, com els leprechauns irlandesos, ens ensenyen una lliçó important pels molt didàctics i eficaços camins de la fantasia. Senzillament: que cal que sapiguem gestionar amb intel·ligència —i honradament— les nostres ambicions. Perquè massa sovint «qui tot ho vol, tot ho perd», i ningú no regala duros a quatre pessetes, etc.

Tant els uns (els esquiladers) com els altres (els leprechauns) em recorden una escena massa voltes repetida i reportada a l’interior dels despatxos del nostres bancs i de les nostres caixes d’estavi —que en glòria estiguen!—, quan pensàvem, al ple de l’eufòria especulativa i en plena pallola urbanicida, que els gossos potser es podrien lligar sempre amb llonganisses. Un bon home o una bona dona explicava: «Mire: és que tinc un jornal de mil quatre-cents euros al mes, amb un treball eventual, però voldria demanar-li un crèdit de cent noranta mil euros per a comprar-me un piset...» I de l’altre costat de la taula li contestaven: «Com, cent noranta mil euros! De cap de les maneres: prega, jo li done a vosté un crèdit de dos-cents trenta mil euros i així, a part del pis, es podrà comprar també un bon cotxe!»

Ai, els esquiladers! Quantes persones confiades i innocents s’han emportat, últimament, al fons de l’avenc de misèria! I quantes n’hi han arrossegat, aquestes, darrere, al mateix fons! No sé a Irlanda, però en el cas valencià l’ambició hipertròfica i la insensatesa del personal, unides a la vocació vicària i l’apoquiment conspicus d’alguns estrategues i gestors depravats, han fet més mal que una pedregada. I és que convé conéixer els esquiladers per evitar-ne el perill i traure’n profit. Personalment —ja els dic— fa dies que em tenen obsessionat: si més no, d’ençà que l’amic Víctor G. Labrado em va deixar caure, al bell mig d’una conversa, una frase sentenciosa i aguda com el tall d’un bisturí: «Això del cas valencià? Un cas com un cabàs! Jo t’ho explicaré, és molt fàcil: qui perd les llegendes, perd les caixes d’estalvi!»

Enguany, pels volts de Sant Joan, miraré de perdre’m, a boqueta de nit, per l’estret de Sacos a Bolulla. I si per casualitat m’ix un d’aquells esperitets esquilats i entremaliats de barretet roig faré per vendre-li un pomell d’esperances. A canvi, simplement, d’un país digne i normal per als meus fills. I avise: per més que m’oferisca la lluna en un cove —tots els diners del món i la bíblia en pasta—, servidor no li pensa regatejar.