Escriure la vida

Entre totes les infinites formes i possibilitats d’escriure la vida, és obvi que n’hi ha unes que beuen més directament de la quotidianitat que altres: que suquen més nuament i cruament en els esdeveniments, les persones, les notícies, les pors; les experiències, les dèries, els sentiments i les quimeres del dia a dia. El periodisme —l’autèntic periodisme, vull dir— és una forma d’escriptura de la vida indefectiblement adherida a la realitat que flueix. I, quan per ventura s’arriba a exercir amb un mínim de sensibilitat —i sensitivitat— estètica, s’endinsa sublimment pels suggeridors terrenys de la literatura. Aquest era, precisament, el cas del periodista i amic Ismael López Belda. 

Aquest estiu, durant les vacances del mes d’agost, he tingut temps de descans per a reflexionar com és que «elegisc tema», cada setmana, per als articles dels dissabtes, que ja mateix reprenc en aquesta plaça digital. «Hom ha de fer un esforç terrible per no veure el món en forma d’articles», confessava Josep Pla. «Ja ho veuràs... Al final, per a fer un article, es tracta sobretot de saber trobar un tema: el tema. La resta és tècnica, ofici. I això, si escrius cada dia, és com allò del valor en la mili: se sobreentén. La qüestió és el tema!», m’advertia Patrícia Alberola, amiga sàvia, lectora empedreïda, sacerdotessa de literatures i adoradora dels déus —i les deesses!— de les paraules.

Quanta raó tenia, Patrícia! A l’hora d’embastar cada peça, cada article, la qüestió —el tot— és el tema. Fet i fet, des que vaig començar a col·laborar en aquesta tribuna passe els dies i les nits sempre atent, a l’aguait, esperant el moment en què es manifestarà el tema. És tota una actitud vital: una manera d’encarar l’existència que flueix amb disponibilitat permanent i els cinc sentits tothora parats per caçar —en un racó de periòdic, en una anècdota televisiva, en un deix d’idea, en un paisatge reposat, en la llum d’una conversa o en la palpitació d’un instint— l’excusa per a confegir un article.

En això consisteix l’exercici: a trobar, enmig de les complexitats i els dessabeïments quotidians, un fet, una qualitat, un gest o un detall que meresca ser escrit, redimit i indultat de les runes de l’existència: salvat, d’alguna manera, de l’immens magma vital que llisca irremissiblement cap a l’abisme de l’oblit i la desmemòria. I resulta excitant i tot, arribat el moment, decidir què val la pena rescatar de les urpes del temps: quin «tema» mereix ser focalitzat entre totes les tessel·les que conformen el gran mosaic de la quotidianitat.

Tanmateix, a força de costum, l’elecció del tema acaba resultant tan fàcil que es produeix en la pura i estricta inconsciència. Tant és així que la majoria de voltes no m’ha calgut buscar tema, per a l’article. És el tema qui m’ha buscat a mi. En realitat, la tècnica no pot ser més senzilla: consisteix a baixar la guàrdia i exposar-se a la vida amb nua i sincera vulnerabilitat. Resulta infal·lible: prompte o tard, al llarg de la setmana, sotmetent les pròpies emocions a la intempèrie del món es produeix el desarborament de la indiferència. Ací o allà —en aquest o aquell context— un estímul desperta les emocions. Irromp la ira, la impotència, l’eufòria. Vénen ganes de cridar, d’insultar, d’abraçar, de córrer, de saltar; de fer l’amor, de desaparéixer, de riure, de plorar... En la indignació, l’exasperació, la ràbia; en la felicitat, l’eufòria o l’alegria un se sent de sobte viu: amb una sorprenent i estranya plenitud. Sí. Amb tal actitud un pren consciència de l’excepcionalitat de les sensacions: de la irreversible singularitat del moment —sempre únic i irrepetible. I no falla: apareix un tema. El tema. Escriure’n un article per a ancorar-ne la memòria no és sinó una manera d’assaborir-lo: si bé es mira, una manera de fruir, dins de la que tenim, una altra vida de propina...

Avui que reprenc les col·laboracions sabàtiques del «Café del temps» en Alicante Plaza assumisc, amb dolor al cor i al fetge, que el tema que fatalment m’ha vingut a buscar aquest estiu és la mort d’un amic molt especial. D’un d’aquells amics que feien, de l’ofici d’escriure la vida, tota una manera d’entendre-la —i de viure-la. Ha estat, sense dubte, el moment més punyent de l’estiu. L’amiga Conxa Aliaga, que havia vingut a casa amb la seua filla Aitana per veure el Castell de l’Olla d’Altea, me’n va donar la fatal notícia:

—Ostres, tu! Ací en Face diu que s’ha mort Ismael Belda!

—Què dius? Ismael Belda, Ismael López Belda, d’Alacant? No pot ser... Si fa no res vaig estar prenent café amb ell, per parlar d’un llibre que ha fet... —vaig protestar, com si l’argument invalidara l’amenaça permanent de la mort. I pel cap, com un llampec, em va passar una dita que Vicent Vidal em contava haver sentit al seu iaio de la Vila Joiosa, feta a mida per a aquests casos: «S’ha mort gent que no s’havia mort mai!»

—Sí, tio! Ve per tot Facebook: que s’ha mort Ismael, aquesta nit, de repent.

—No casques! No pot ser... —m’hi volia resistir.

I sí. Sí que podia ser. I havia sigut. Poc després que el cel de l’Olla d’Altea esclafira en mil trons, mil llums i mil colors —i d’obrir-se’n les portes damunt de la Mediterrània—, en la matinada de l’11 al 12 d’agost, Ismael, sempre tan imprevisible, ens va deixar sense avisar. I se’n va anar. 

«Pareu màquines, s’ha mort un periodista: Ismael López belda», va titular, de seguida —amb la immediatesa prodigiosa de la premsa digital—, el company Eduard Aguilar en una necrològica d’urgència. Al sendemà vaig poder coincidir amb ell en el funeral d’Ismael. I vam evocar junts els temps il·lusionants dels inicis de Ràdio Altea Mediterrània, fa ara vint-i-cinc anys, en què Ismael i jo vam arribar a coincidir en el programa «Café, copa i puro» —que vaig acabar heretant-li. Una dècada més tard, l’any 2013, el vaig retrobar i vaig tindre l’oportunitat de publicar-li, des de la Seu Universitària de la Marina, a Benissa, el llibre Silenci interior: una pura delícia literària, en què la prosa poètica del periodista exhibia, efectivament, aquell do inusual de la sensibilitat —i la sensitivitat— estètica a què adés em referia. Silenci interior feia dialogar d’una manera fascinant els textos de Belda amb una memorable col·lecció  d’imatges de l’excepcional fotògraf Àngel Garcia Català. Tant era així que, d’aquell llibre, fins i tot, se’n va arribar a fer una versió com a exposició que es va moure exitosament per un bon grapat de municipis de la Marina Alta.

Seria contar i no parar, la remembrança dels projectes, les publicacions, els anhels i els instants compartits amb Ismael. «Quina mo n’ha fet, tu! Quina mo n’ha fet...», vaig encertar només de dir-li a Lliris Pico, la seua dona, el fosc matí d’agost que vam acomiadar l’amic, l’escriptor, el periodista. Ella, que també es dedica a escriure la vida amb sensibilitat —i sensitivitat— exquisida, s’hi referia en Facebook a Ismael com «el meu company, el meu amic, el meu amor. El meu tot.» I la pena d’aquella matí era un camí de formigues que recorria l’esquena.

Aquest passat 29 de maig, quinze anys després de l’aventura del llibre i l’exposició Silenci interior, vaig tornar a quedar amb Ismael López Belda i amb el fotògraf  Àngel Garcia Català, al Café Gadea d’Alacant, per a sospesar la viabilitat d’un nou llibre que, novament els dos junts, portaven entre mans. 

—Es diu La vida abandonada. Les fotografies d’Àngel són increïbles. Increïbles. Tracta de llocs deshabitats, on queden només les restes de la vida que un dia hi va haver. Mira... —va explicar Ismael. I amb una complicitat gran reserva en la mirada d’Àngel, em va posar l’original a les mans.

—Ostres, quina passada! —vaig deixar anar, al primer colp d’ull, així que vaig començar a fullejar-lo...

Ho era, una passada. Poc després, durant el café, enmig de la conversa farcida d’ironia, afabilíssima i agudíssima —com sempre—, Ismael m’explica una història de no creure:

—Xe, Joan! Estic preocupat. Ahir vaig perdre la força i la sensibilitat del braç i dels dits de la mà dreta. Raríssim. He anat a l’hospital i m’han dit que no és res. Però, ja et dic, estic molt preocupat... Perquè no sé si puc teclejar bé i acabar d’escriure l’article per al periòdic!

—Eu! Deixa’t estar d’articles, tu. I aclareix primer la salut: no vages amb bromes. Se’t queda inútil un braç, i penses només en l’article? —el vaig renyar. Però Ismael era així: un periodista racial que vivia i entenia la vida des del plaer i l’ofici d’escriure-la. Vaig poder comprovar, aquell dia, que compartia amb Joan Fuster la creença que «morir deu ser deixar d’escriure».

Uns dies després, el 3 de juliol de 2018, Ismael López Belda va vindre a la casa Bardín, seu de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. En el seu nom i en el d’Àngel Català, va presentar —tal com havíem parlat— l’original del seu últim llibre, La vida abandonada, perquè la Comissió de Publicacions de la institució poguera examinar-lo (i proposar-ne o no l’edició). «Joan, el sobre amb el llibre ja està entregat. Una abraçada», em va escriure Isma per WhatsApp. Aquell mateix dia, precisament, es reunia la Comissió. I jo li contestava per WhatsApp, a la vesprada: «Original rebut sense problemes al si de la Comissió. Distribuït per a ser avaluat en tornar de vacances...» I concloïa, per acomiadar-me: «Al setembre, més!» «Perfecte. Gràcies, Joan.», hi va escriure ell, a la nit.

«Al setembre, més.» «Perfecte. Gràcies, Joan.» Són les últimes paraules creuades amb Ismael per WhatsApp. No són, tanmateix —ni de bon tros—, les últimes que li llegiré. Perquè sé que el continuaré sentint en la prosa dels seus amics i companys de lletra, a Alacant, que mai no podran deixar d’evocar-lo: començant per la mateixa Lliris, que anunciava en la seua corona de flors «T’escriuré en cada pàgina, amor» i ens feia estremir a tots. I perquè sé, igualment, que mentre tindré llum als ulls disposaré del benefici de poder llegir i rellegir la vida que ha escrit.

Ara mateix, per exemple, mentre prove de tancar aquest article, tinc damunt de la taula de l’escriptori l’original de La vida abandonada que Ismael va presentar al Gil-Albert el passat 3 de juliol. Tinc també l’informe anònim d’avaluació que em va arribar fa a penes cinc dies. Després d’una dilatada successió d’elogis l’informe conclou: «Recomane encaridament la publicació de La vida abandonada»... 

Òbric l’original d’Ismael. No puc evitar llegir en la primera pàgina, amb els ulls humits, aquest passatge descriptiu sobre la vida abandonada que protagonitza el llibre: «Tota una galeria de l’abandó, de la impotència, del soroll mut i amarg, de l’oblit i del dol, de les cendres i dels genis del foc, dels bruixots de l’algeps i del paper pintat. Un recull impactant d’alegries i misèries, de festes i de sants, de converses nocturnes i de robes ben íntimes, que ara pot convertir-se en un preciós regal per segrestar la pena i una porció de terra original. Tota una xarxa amb mel per capturar la vida. La vida acumulada per multitud d’éssers, fantasmes i persones anònimes o il·lustres. La vida entre parets. Amb llàgrimes i veus a l’heura de l’oblit. Als llavis del silenci. La vida abandonada.»

Quan les màquines figurades de les rotatives paren perquè ha mort un periodista com Ismael López Belda, amb l’instint —la passió— i l’ofici d’escriure la vida, sempre queda el conhort de saber-lo sempiternament viu en les seues paraules. Però també —ai!— l’amarguíssima sensació de saber que l’únic tema possible per a l’article d’aquest inici de setembre és l’insondable buit existencial de saber que el món sencer —les nostres vides totes— seran ja per sempre mai més una vida abandonada: com els masos derrocats, els salons morts, els cotxes rovellats, les urbanitzacions deshabitades, els teatres esfondrats, els cavall embalsamats, els safareigs assecats, els taüts amuntegats, els vaixells encallats, les bótes arraconades, les nines esquarterades, els matalafs foradats, les cases enrunades o els ocells dissecats.

Tinc una conversa pendent amb Lliris Picó. Sobre tantíssima vida escrita. I sobre com escriurem i reescriurem la vida abandonada que vindrà.