Foto EFE/Anabel AlonsoEsta vesprada, a les huit, no aplaudisques. No ho faces si alguna vegada vas dir “esta factura, sense IVA”, si vas trampejar per pagar menys imposts, si vas signar un contracte de sis hores i obligares al treballador a fer-ne deu, si t'apuntares al mantra “els diners han d'estar a la butxaca del ciutadà”, si pensares que la sanitat pública era una xacra ineficient.
Esta vesprada, fes-te un favor i queda't en silenci. Fes-hosi alguna vegada vares menysprear les Administracions Públiques i els seus treballadors i treballadores. O si formares part de l'alegre colla que va abusar d'elles per enriquir-se a costa d'un descrèdit llarg i letal. Senzillament no digues res si pensares que l'estat del benestar era un anacronisme prescindible.
És millor que mires al teu voltant i et regales un moment de reflexió mentres els aplaudiments es multipliquen com una pluja catàrtica pels carrers buits. Deixa que t'ameren. És la cabalosa metàfora de l'aigua, el naixement, la redempció i la immortalitat, ja saps. Estigues tranquil, de totes maneres: no aplaudim a ningú en concret, és sols un soroll unànime i primari per no sentir-nos a soles. Per provar de pertànyer a alguna cosa fiable ara que les certeses trontollen i es clavillen com les estàtues de Pompeia.
En mig del teu silenci tanca els ulls i revisa les desenes de milers d'imatges que has vist estos dies: personal sanitari, centres hospitalaris, cossos de seguretat, bombers, centenars de milers de milions d'euros posats en joc, la garantia social... la gent, l'argent, el forment. Tot això forma part del sistema públic. De la xarxa de seguretat que ens hem donat i hem menyspreat com a adolescents egoistes. La que és millor que paguen uns altres, perquè els impostos són per a imbècils. La que ens fa poc competitius perquè en els Estats Units, ah, allà sí que en saben.
Ara que la realitat ens ha despullat de tantes fal·làcies, ja va bé recordar que si hi ha una opció d'eixir més o menys sencers d'esta serà gràcies al sistema públic. A l'estat del benestar. A la contribució de la ciutadania que no fa trampes. I que si ara anem curts d'algun recurs, personal, tècnic o econòmic, cal que li ho agraïm als triomfadors que decidiren que, d'estat, com menys, millor. Als que idolatraven els tramposos i mira fill meu, així has de ser tu.
Ens queden moltes que passar junts. Esta i d'altres, potser més grosses, així que continua escoltant els aplaudiments i tria un paper qualsevol en la xarxa inextricable de destins que conformem. Tracta, això sí,de no enganyar-te.
Si quan torne el silenci al carrer has decidit formar-ne part amb totes les conseqüències, aleshores sí, trenca't les mans aplaudint. A soles, per primera vegada. Ple de dret i de seny. Com qui llança una descàrrega d'artilleria en la foscor.
