Entre l’oblit i la membrança

He acompanyat l’amic V. G. L. a ca la senyora V. S. N., del Campello. Fa mesos que fem expedicions ací i allà, per entrevistar mariners: vells patrons de barca que expliquen històries increïbles sobre una mar —sobre una vida en la mar— que és ja patrimoni exclusiu de la memòria (en el millor dels casos) o la desmemòria (en la trista generalitat). Durant un parell d’anys, l’amic V. G. L. i jo, amb l’ajuda de dos mariners instintius i racials —M. C. i V. Z.—, hem anat enregistrant i col·leccionant records en boca de mariners de Xàbia, Calp, Altea, la Vila Joiosa, el Campello, Alacant i Santa Pola. Hem tingut l’oportunitat d’escoltar tota classe de testimonis i aventures: sobre tempestes, naufragis, salvaments, heroïcitats, suborns, crims, atemptats, expedicions temeràries, codis secrets, submarins afonats, mariners ofegats... I ara, a l’últim, per primera volta hem tingut el pensament d’entrevistar una dona: una veritable matriarca de la mar, filla, esposa i germana de patrons de barca. No una dona de mar qualsevol, no, sinó la senyora V. S. N., del Campello, testimoni directe i indirecte d’alguns dels episodis més increïbles que la nostra gent de mar ha arribat a protagonitzar.

Gràcies a la intermediació d’una amiga comuna, la gran L. C. F., la senyora V. S. N. ens obri les portes de casa i ens rep al seu personal santuari, on els dies viscuts amb els seus homes del mar han deixat com a penyora parets plenes a vessar de fotografies i pintures de motius mariners, una infinitud de maquetes de llaüts i barques, i una curiosa i estrafolària col·lecció de botelles de whisky sense encetar. «El meu home ni bevia ni fumava, però tenia gust d’arreplegar les botelles que a voltes li regalaven quan arribaven al port». 

No sabria dir quantes novel·les i pel·lícules enclou la vida de la senyora V. S. N., feta de daltabaixos, penúries, quimeres, dificultats i patiments. El seu germà, sense anar més lluny, va protagonitzar un dels episodis més espectaculars i estrambòtics del conflicte marítim amb el Marroc: com a patró del Santa Teresa al setembre de 1984 va ser detingut per pescar sense llicència, i les autoritats marroquins el van comminat perquè es dirigira a Agadir, però ell —en un acte d’agosarada pirateria— desobeeix l’ordre i aconsegueix arribar a Lanzarote amb dos militars àrabs a bord, armats amb metralletes. Les conseqüències, sobra dir-ho, van apuntar a un greu conflicte diplomàtic, adobat amb multes milionàries, peticions d’extradició, amenaces de mort, assetjaments periodístics, friccions familiars, disputes polítiques, etc.

La de V. S. N. és una crònica de sofrences, turments i afliccions. «Es passa molt», conclou. «Mira si vaig passar que de joveneta vaig arribar a anar a la Santa Faç per posar-me monja!» «Ma mare només em deixava eixir a missa i a cosir. No va voler acceptar el nòvio que jo tenia, que era bon xic i estava molt bé de diners. Em pegava: ma mare em pegava tots els dies, perquè me’l deixara. Al final el xic em va dir que allò no podia ser, i es va casar amb una altra». «”No patisques, que em casaré lluny d’ací, perquè no ho veges”, em va dir. I va i es casa amb una veïna del meu mateix carrer, i se’n vénen a viure a quatre passes de ma casa!» «Allò del meu germà del Santa Teresa va ser molt gros. Jo l’he volgut molt, el meu germà. Però també li he hagut de tapar moltes faltes. Vam estar huit anys sense parlar-nos.» «Mon pare comprava i pagava, comprava i pagava. “Oliveta menjada, pinyolet tirat”, solia dir. Però aquell no: aquell va deixar a deure una barbaritat de diners. Ai, la Faç Divina del Senyor!» 

I continua el rosari de creus i suplicis: «M’arribaven les lletres a mi, a casa. I jo li deia: “Ho has de pagar”. I ell: “Jo no pague. Ho pagues tu, si vols”. Ai, quin disgust, Faç Divina, Misericòrdia! I li vaig i li amolle: “Voldria que tingueres un disgust encara més gros que el meu!” I als pocs dies va passar allò de la seua xiqueta, que va tindre aquell accident terrible. Jo no volia... Jo vaig dir allò perquè estava coenta!» «El Nostre Senyor que em perdone, però m’agenolle davant la Puríssima i li dic: si vols que crega, fes que no tinguen fills. I no en van poder tindre!» «El Senyor primer em va donar mal i després medecina, perquè vaig conéixer el meu home. I li vaig dir de seguida: jo, si vols, em case amb tu, però festejar no, que ma mare em fa blava!» «I el rector, que resulta que no volia casar-me, perquè de la barca de mon pare encara no li havien fet cap donació per a l’església» «Pobre, el meu Vicent! Vaig fer promesa perquè no li caigueren els cabells amb la quimioteràpia. I no li van caure! Es va morir sense saber que estava tan malaltet. I la meua filla, que tenia uns cabells llargs i preciosos, se’ls va tallar, els va fer en una trena, i els va portar a la Santa Faç»...

Tanmateix, a pesar de les tantes pertorbacions sofertes, a V. S. N. se li il·luminen els ulls amb un punt d’alegria i emoció en cada record: amb un deix d’enyor i felicitat en cada capelleta del seu particular calvari. Sap que, a pesar de les adversitats, ella no és sinó el conjunt de les pròpies membrances. I les ha d’assumir i acceptar per mantenir tèbia la flama de l’enamorament: de l’enamorament per la mar del Campello i els seus homes; l’enamorament pels besos i les fortunes guanyades; i, fins i tot, l’enamorament pels besos i les fortunes que  no van poder ser i es van perdre per sempre, etc. 

Aquestes cabòries a propòsit de la conversa amb la senyora V. S. N. vénen ací a col·lació perquè el passat dimecres, en acabar de visionar el documental de Domingo Rodes Azorín. La imagen y la palabra a l’ADDA (un producte de bella i suggeridora factura, amb una producció en què es nota que la Diputació d’Alacant hi ha volgut disparar amb bala, i amb l’atractiu d’un luxe de col·laboradors azorinians amb el prestigi i la solvència de Federico Ayala, José Ferrándiz, Julio Llamazares, Ramón F. Llorens, Miguel Ángel Lozano, Eduardo Martínez de Pisón, José Payá, Joaquín del Valle Inclán, Mario Vargas Llosa, Manuel Vicent o Darío Villanueva), se’m va quedar ballant dins del cap la frase d’Azorín que clou el documental. Diu: «Olvidar es lo supremo. Y lo más delicado que puede hacer un hombre». I Azorín, com se sap, es referia ací a oblidar els greuges. «Si no s’obliden els greuges, no es pot fer res: ni en literatura ni en política», venia a sostenir.  

El valor dels clàssics rau en el fet que inviten a la reflexió: inciten al pensament. Ni que siga per incomprensió, per pur dissentiment, per mera discrepància. I servidor, com la bona senyora V. S. N. del Campello, no pot sinó fer-se fort en la idea que els greuges, si molt convé, es poden racionalitzar, relativitzar, comprendre, perdonar. És així que serveixen per a corregir, reformular i aprendre. Per a fornir experiències i verolar les actituds de l’esperit —en la política, en la literatura, en els usos i els costums del dia a dia. En el record i no en l’oblit rau la veritable supremacia de la condició humana. Més que no en l’esborrament impune de les recordacions, l’autèntica delicadesa consisteix a cultivar civilitzadament el do inefable de la memòria. O, si més no, a gestionar un òptim equilibri entre l’oblivió, la consciència i la recordança. Perquè al capdavall —ai!— la vida no és sinó una delitosa confusió entre l’oblit i la membrança.