X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

Enamorats de la vida

5/08/2017 - 

M’he estimat molt la vida. Molt. I me la continue estimant, clar. Però a partir d’una determinada edat les formes de l’enamorament —també de l’enamorament vital— muden de forma, de textura, de color; de pell, de caràcter i intensitat. Evolucionen de la passió a la contemplació, de l’abrandament a la serenor, de l’efervescència a la morositat, del fervor a la ponderació, de la fogositat a la impavidesa i la bonança. El fenomen és, a fi de comptes, aquest: que els amors joves, amb els anys, s’agreixen i es fan malbé; o, alternativament, esdevenen amors sempiterns, sobris, amb solatge. Per posar-hi una etiqueta manllevada a la cultura del vi: amors gran reserva.

L’enamorament per la vida és —ha de ser— un d’aquests amors gran reserva. Però hi cal ensinistrar amb persistència (sense abaixar la guàrdia) una certa actitud positiva d’adhesió als estímuls més benèvols que la quotidianitat ofereix per a conjurar qualsevol risc de corrupció anímica, dissolució moral, corrupció ideològica o acritud de caràcter. Perquè la contingència del corrompiment existeix sempre: així com els matrimonis més units, els amants més febrils i les parelles més inflamadament compenetrades (i recíprocament corpreses) poden un dia caure en l’abatiment, la separació i el desamor, també els enamorats de la vida poden descobrir-se inopinadament abaltits i vençuts per la fatiga de tantes causes perdudes: pel tossut caràcter funest i infaust dels telenotícies, per la tenaç i incansable perversitat dels periòdics; per la contínua i lacerant constatació que el món és irremissiblement injust —i el temps no sempre posa cadascú al lloc que mereix. Etc.

És un fet: amb els anys el cos humà es desajusta, es degrada, es perverteix. Degenera. S’erosionen la vista, l’oïda, les articulacions, els músculs... Fins l’equilibri hormonal, la continència urinària i el trànsit intestinal s’hi acaben atrofiant! L’engranatge de les vísceres entra tard o prompte en decrepitud. I hi ha, en paral·lel, el perill d’una depravació emocional anàloga: en la jocunditat, en les il·lusions, en els anhels i, àdhuc, en el redós íntim on conservem i cultivem el propi sentit de l’humor. De grat o a contracor, a poc a poc anem adquirint consciència que no tots els somnis que ens hem atrevit a somniar cabran dins de la nostra limitada i circumspecta vida. Ens fem a la idea que no tindrem l’oportunitat de recórrer tots els camins, i que en cada elecció vital, en cada ruta elegida —més o menys volguda i conscient—, hi ha implícita una renúncia irrevocable a la resta de les rutes alternatives. Perquè —ai!— també la vida és això: una successió de pèrdues; un reguitzell de soscaires derivats dels nostres passos, les nostres decisions, les nostres apostes, els nostres abandons.

Durant els anys de la l’adolescència i la joventut, l’instint ens mena a «menjar-nos el món». En els anys de la maduresa, en canvi, la propensió tendeix a ser prou més modesta i se sol circumscriure al discret —i lícit— afany d’intentar, simplement, «resistir perquè el món no se’ns menge, a nosaltres». De mica en mica, l’esperit es desinfla d’ambicions i, com a compensació, aprenem —això sí— a estimar més i millor (a assaborir plenament) els regals que la vida consuetudinària humilment ens ofrena: les espòrtules miraculoses del dia a dia —fràgils, peremptòries i prodigioses— que abans ni tan sols érem capaços d’advertir, precisar i apreciar.

No és d’avui per demà —ni d’un any a l’altre— que passem de les passions joves als amors gran reserva. Els canvis es produeixen gradualment, en el transcurs de quatre o cinc o sis lustres. Emperò, quan aquest procés es completa produeix indefectiblement un efecte sorpresa: «Ja està?» «Açò era?» «Ja hi som?» «Oh, tristícia!» «És així com s’arriba a les portes de la vellesa?» L’adveniment de la senectut fa de mal encaixar. Als quaranta, als cinquanta o als seixanta anys, en les festes d’aniversari són sempre els altres, els qui evidencien el pas del temps. Nosaltres, no: nosaltres estem sempre igualets. Tenim la ingènua sensació que la devastació del temps no ens afecta. Com si cada dia poguérem ser més joves. Som reticents a admetre les escomeses de les anyades en la carn pròpia. I avaluem amb il·lusa benevolència la imatge que l’espill impietós ens retorna cada matí quan ens afaitem o ens maquillem. Tanmateix... Tanmateix —uf!—, els anys passen solidàriament per a tot el món igual. I les claus de l’amor, com les de la felicitat, també canvien substancialment —per a totes i tots— en funció de l’edat. Convé tenir-ho present i prendre’n les oportunes mesures...

Així com els propietaris d’un celler saben que, en qualsevol moment, els acetobàcters poden arruïnar un bon vi —picar-lo i fer-lo irreversiblement agre—, els enamorats de la vida han d’estar al corrent que qualsevol agent tòxic, en el moment més impensat, pot agrir la confiança, l’optimisme i la bonhomia consubstancials a tal enamorament. Els enòlegs recomanen evitar l’exposició prolongada i poc vigilada del vi a l’oxigen, impedir la creació d’espais d’aire dins de les bótes i els tonells, controlar-ne exquisidament la temperatura i la higiene, i, per descomptat —i sobretot—, mantenir-hi uns nivells òptims d’anhídrid sulfurós.

Cal vigilar, doncs. També els enamorats gran reserva, per causa de la mateixa aventura de viure, ens exposem contínuament als atacs dels acetobàcters de torn per poc que desatenguem el nivell de sulfurós. Particularment a l’estiu, en les envestides caniculars d’agost, quedem exposats a les inclemències d’un món malaltissament tòxic i incomprensible, que vomita als periòdics racions desmesurades de fel densa, negra, infecta —agra i pudenta—, en què es barreja la judicialització de la política i la politització de la justícia: una bilis fètida, pestífera i mefítica de jutges tendenciosos, polítics corruptes, tribunals ideologitzats; violència de gènere, resolucions abjectes, declaracions inversemblants; defraudadors d’impostos, traïcions caïnites, feixistes desemmascarats; provocacions infames, pulsions genocides, intoleràncies viscerals; rancúnies funestes, odis cervals, ultratges a la veritat; casos de pederàstia, xocs de trens, supremacismes vergonyants; malfactors de la convivència, fonamentalistes insurgents, assassins de la diversitat; acrimònies i fòbies, sicaris i brètols, fanàtics i destrellatats... A tort i dret: indicis d’acetobàcters contra l’amor i la pau social —amb una hipertròfica i càustica toxicitat.

Sense un mínim de trellat l’aire resulta irrespirable. Un parell d’estudis científics auguren el sobreescalfament imminent de la Terra, per damunt dels dos graus que s’havien vaticinat com a límit temerari per damunt del qual la viabilitat de la vida al planeta pot quedar greument compromesa. «El món s’acaba», vénen a dir. I a l’apocalipsi mediambiental s’afig, al nostre concret racó de món, l’amenaça d’una hecatombe política, sociolingüística i cultural; una desfeta integral de la raó, la cordialitat i la temprança; una facinerosa, irreflexiva i criminal ofensiva contra el trellat —contra el principi fonamental de la convivència, la cultura i la civilitat.

La fermentació acètica és un procés irreversible. Quan a un vinater principiant se li agreix el vi i pregunta què hi pot fer, l’enòleg respon: «Prove d’aprofitar el vinagre, si és bo...» En la vida, com als cellers, no hi ha solució retroactiva per a les situacions terminantment avinagrades. Només s’hi valen mesures preventives. Per això, aquest mes d’agost en què els indicadors de l’acidesa han augmentat fins a nivells francament alarmants en el nostre medi vital, s’imposa l’adopció d’un paquet de mesures preservatives dràstiques i urgents. Hi propose, per exemple, aquestes: a) admirar a la mar de l’Albir les veles blanques que lentament travessen la badia; b) rellegir un bon llibre clàssic que apel·le a l’essència humana (amb abstracció de conjuntures purament circumstancials); c) espiar la llum de la vida ballant dins dels ulls i els somriures d’amics, coneguts i estimats; d) passejar sense pressa els carrers del centre històric d’Altea i embadalir-se en les escates blaves de la cúpula de l’església (on convergeixen tots les blaus de la mar i el cel i les muntanyes de la nostra Mediterrània); e) recórrer amb bicicleta nous camins —assolellats o ombriencs—, i parar l’atenció en la remor de l’aigua, la xiscladissa de les cigales, el cant dels pardals, l’olor dels pins i la flaire dels matolls secs de camamil·la, espígol, farigola o romer; f) degustar en família un arròs magistral, com els que només ma sogra («la millor cuinera d’Europa») té la gràcia de saber cuinar; g) tafanejar les barques de pesca quan tornen al port, a mitjan vesprada, voltades de gavines, amb un aire inconfusible de sàvia i ancestral dignitat; h) estirar les cames, a boqueta de nit, pel passeig de Sant Pere, amb l’al·licient d’un gelat a ca Marilina, La Jijonenca, a tocar de la Casa del Mar; i) conversar al voltant d’una taula, distretament i distesament, sobre un qualsevol tema inútil, intranscendent, calculadament desapassionat; j) fer de vesprada una becadeta a la platja, mirant el blau del cel i escoltant la simfonia insuperable del trencall de la mar; i k) omplir generosament un got de vi blanc —lleugerament afruitat i molt fresc—, i brindar (amb qui més ho mereix) pel privilegi dels amors sempiterns reinventats...

En diem vacances, d’aquesta mena de mesures de prevenció, profilaxi i higiene mental. I resulten imprescindibles per als qui s’han estimat molt la vida. Molt. I se la volen continuar estimant. Amb completa impunitat: a prova d’acetobàcters, sucs i secrecions biliars. Amb la decidida voluntat de continuar sent forjadors de somnis, sulfurosos de la consciència col·lectiva, caçadors de felicitats. Enamorats de la vida —en cada forma, textura, color, pell, caràcter i intensitat. Amors gran reserva, per descomptat.

next