— Quines sensacions té ara mateix, en calent, Pablo Marqués Mestre? —preguntem al director de la Unió Musical de Llíria, a penes tres o quatre minuts després d’haver completat l’actuació (espectacular!) en el 46 Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea.
Pablo és, en aquest moment, un home exultant. Les gotetes de suor, per l’esforç, la tensió, la concentració i l’energia alliberada durant quasi una hora d’actuació, li fan lluir com perletes diminutes el crani perfecte, afaitat; i tot el rostre: les galtes, els pòmuls, el nas, el front.
— Mira. Com et diria? Jo no soc pare, però puc imaginar que tindre un fill és la cosa més gran que et pot passar en la vida. Este certamen crec que ha sigut, per a mi, algo paregut a tindre un fill! És fer un projecte, crear, construir. Tots els esforços de molt de temps, molta energia, moltes sinergies per a cinquanta minuts de música... —explica el mestre Marqués. I ofereix, tot seguit, un somriure plenament satisfet, amb tota la llum del món reflectida als ulls, encegadors, de color blau clar, net, intens.
Li naixen del cor, les paraules. I es comprén: l’actuació que la Unió Musical de Llíria acaba de fer al Palau Altea Centre d’Arts ha estat històrica, i ben en justifica l’eufòria.
— Supose que faria lleig, per irreverent, dir que a Llíria la música és una religió... Però sí que podríem afirmar que a Llíria la música és sagrada, no? —li plantegem a continuació, mig en broma, a Josep Vicent Pedrola Cubells, president de la Unió Musical de Llíria.
Contra tot pronòstic, a pesar dels moments exultants que està vivint per l’espectacular actuació de la seua banda, Josep Vicent és mesurat en la resposta —sense renunciar a una lògica, comprensible, benaurada dosi d’autoestima:
— Home... Sagrada, no ho sé. Però mira: jo soc el 31é president de la Unió Musical de Llíria. I el meu iaio ja va ser president de la Unió en temps de la República. Són coses que costen d’explicar, perquè una tradició no s’improvisa. No: la música a Llíria no és una religió. Però és una sensació, un sentiment: un sentiment que es trasllada, i que té molts vincles familiars. I, després, hi ha una altra cosa: i és que Llíria té un actiu importantíssim en les bandes, perquè la música ha donat de menjar a molta gent —i molt bé— durant molt de temps...
La qüestió és que no me’ls he pogut llevar del cap, durant tota la setmana, Pablo i Josep Vicent. En primer lloc, perquè em van semblar persones honestes, sensates, empàtiques, raonables, estimables, humils, competents. En segon lloc, per l’admiració i el respecte profundíssim que —hi insistisc— em va meréixer l’espectacle musical que la Unió va exhibir en el 46 Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea (CIM Altea). I en tercer lloc —last but not least—, perquè crec que van protagonitzar alguns dels moments més dignes, elegants, lloables, honorables i humans que mai no he viscut en un certamen de bandes de música.
Em referisc, per descomptat, al moment en què va esclafir la gran sorpresa de la nit i els conductors de la cerimònia, Àngela Tecles i Onofre Valldecabres, van anunciar la resolució final del Jurat: contra tots els pronòstics previs a les interpretacions, i a pesar que l’actuació de la Unió Musical de Llíria va ser reconeguda amb una puntuació altíssima, excel·lent, de 281 punts (sobre un màxim possible de 300), l’Orquestra de Sopros da Academia de Artes de Chaves de Chaves (Portugal), amb 287 punts, va obtenir una qualificació encara major. Totes dues, d’acord amb les bases del CIM, es feien mereixedores del Primer Premi (previst per a les bandes que aconsegueixen 250 o més punts). Però la banda portuguesa, i no la de Llíria, era la que s’emportava, a més del Primer Premi, l’anhelada i prestigiosa Menció d’Honor del CIM (que és la distinció, dotada amb 6.000 €, amb què es reconeix la banda de major puntuació).
Com és lògic en aquestes ocasions, tan bon punt es van acabar d’anunciar les puntuacions, els musics i els seguidors de Chaves van començar a cridar d’alegria, celebració i ufanor. Tanmateix, per a mi, el mèrit major de la nit (un mèrit que tardaré anys a oblidar) va ser el clamorós silenci —el digníssim, respectuosíssim, educadíssim silenci— dels centenars de músics, familiars i seguidors de la Unió Musical de Llíria que s’havien desplaçat fins al Palau Altea Centre d’Arts per fer costat a la seua banda. Eren, clarament, majoria immensa a les graderies del Palau. Però a pesar d’això —i de les lògiques expectatives de victòria que hi van veure frustrades— no s’hi va proferir cap crit de descontent, cap gest d’indignació, cap xiulit de protesta, cap improperi, cap rebequeria, infàmia o eixida de to.
Fet i fet, una de les imatges de la nit més emocionants va ser quan, finida la cerimònia de lliurament de premis i conclòs ja l’espectacle, els músics de la Unió Musical de Llíria es van congregar a l’esplanada de l’exterior de Palau Altea per esperar l’eixida del seu mestre, Pablo Marqués, i el seu president, Josep Vicent Pedrola. Quan per fi el director va travessar les portes del Palau, els intèrprets que l’esperaven davall dels escalons li van oferir un llarg, sentit, solidari, esborronador, sostingut, unànime, inoblidable aplaudiment. «Campió!», va cridar algú. «Bravo!», victorejava un altre, la veu entretallada, un nuc a la gola. La majoria d’aquells joves músics tenien els ulls plens d’aigua, i havien de portar-se la palma o el dors de les mans als polsos i les galtes, per eixugar-se les llàgrimes.
Poc després vaig trobar Josep Vicent Pedrola, el president, fent rogle amb altres musics, directius i acompanyants, amb la seua elegantíssima combinació de camisa blanca, vestit fosc, corbata blava i bufanda gris. Mentre li encaixava la mà, li vaig dir, sinceríssimament:
— Josep Vicent, ara fora de càmeres, micros i mandangues... Moltíssimes gràcies. L’enhorabona per l’actuació. I encantadíssim d’haver-te conegut.
— Sí. Gràcies... —em va contestar, amb exquisida amabilitat—. Però clar: ja saps que la Unió Musical de Llíria no pot quedar-se contenta amb el Primer Premi, només. Veníem per la Menció. I ens hem quedat una mica insatisfets.
— Ja... Però la qüestió dels punts, i del Jurat i tot això, no entra ni ix amb qualitat la música que heu fet. La vostra actuació és exactament igual de bona. I quedarà. Al final, la música (la sensació, la percepció, l’emoció de la musica), sempre té un component de subjectivitat. Tres punts amunt o quatre avall, de tres-cents, no volen dir res. Però... En fi: et comprenc. De tota manera, ja saps: ací a Altea tens un amic per al que et faça falta.
En aquell moment vaig caure en el compte que, al matí, quan vam entrevistar la presidenta del Jurat, Margarita Lorenzo, ja li havíem plantejat, curiosament, aquesta mateixa observació sobre l’objectivitat impossible en la valoració de l’art i el difícil compromís del Jurat:
— Al final la música no deixa de ser una forma de comunicació. I depèn, per tant, en bona mesura, de la subjectivitat del receptor. Deu ser molt complicat traduir a una puntuació concreta l’actuació d’una banda i l’experiència emocional que aquesta actuació provoca, no? Em fa l’efecte que la música no es pot pesar com es pesa la carn, o el peix, o la tara d’un camió —li veníem a argumentar—. Perquè la música és per a disfrutar-la més que no per a mesurar-la. No sé si el punt dèbil d’un certament de bandes és el perill d’acabar orientant la creativitat, i la sensibilitat, i l’art, i l’espectacle a una competició que se centra en la fredor d’unes puntuacions numèriques inevitablement subjectives. Això: com es pot pesar i posar xifres concretes, amb decimals i tot, a una cosa tan quimèrica, tan inefable i tan inaprehensible com és la creativitat humana?
Però ella, amb admirable seguretat, ens va argüir:
— És cert que hi ha molta subjectivitat quan vas a un concert i escoltes la música despreocupadament. Però quan a una li encarreguen la responsabilitat de ser jurat, i ve amb les obres treballades amb profunditat (més que si les haguera de dirigir!), escolta la música d’una altra manera, i avalua d’acord amb uns paràmetres que sí que són objectius. Ahir ens vam reunir i vam estar comentant-los. Tots hem de tindre molt clar què estem mesurant, per exemple, quan parlem de sonoritat, o quan parlem d’interpretació, etc. Els tres membre del Jurat hem de valorar exactament el mateix tipus de sonoritat: la discriminació o el rang de les dinàmiques, el balanç entre els grups orquestrals. Els matisos, el color... Els contrasts sonors dins de l’estructura de l’obra... Hi ha molts detall que es poden consensuar i es poden valorar d’una manera prou objectiva. No: no crec que tot en la música siga subjectiu. És subjectiu si anem a un concert només a escoltar i a disfrutar. Però si es vol, amb la deguda atenció, es poden mesurar amb objectivitat moltes coses de la música.
Al llarg de l’entrevista —tot siga dit—, Margarita Lorenzo ens va impressionar per la humanitat, la capacitat de comunicació, la personalitat, la vitalitat, la intel·ligència, la vehemència, la coherència, els arguments, la claredat d’idees i la passió. Tan fermament i convençudament va aportar les seues raons en pro dels elements objectivament analitzables en una actuació musical que la gran Paqui Cano i jo no vam poder sinó compartir amb ella, i amb Pablo Anglés (que també participava, juntament amb el compositor Martínez Gallego en aquesta saborosa entrevista matinal), una mateixa sensació: que el Certamen d’Altea, quant al Jurat, tenia sobrades raons per a sentir-se en bones mans.
De fet, ho estava: en unes mans immillorables, de prestigi internacional, absolutament independents de l’organització. Tanmateix, en el moment de les resolucions, les valoracions van ser tan difícils que no hi va haver completa unanimitat per al cas de les dues bandes vencedores del Certamen: l’Orquestra de Sopros Da Academia de Artes de Chaves i la Unió Musical de Llíria. La presidenta, Margarita Lorenzo de Reizábal va atorgar 96,5 punts a Chaves i 94,5 a Llíria (amb una diferència mínima de dos punts a favor dels portuguesos). Per contra, el mestre Pablo Anglés Galindo va puntuar amb 95,5 punts la banda de Chaves i amb 98 la de Llíria (amb una diferència de dos punts i mig en benefici de Llíria). Això volia dir que, per a ell, Llíria —i no Chaves— hauria merescut la Menció d’Honor. Més encara: en la suma dels dos membres del Jurat entrevistats al matí (Margarita i Pablo), la suma de punts encara hauria fet guanyadora la banda de Llíria, per mig puntet: 192,5, la banda valenciana; 192, la portuguesa. Però la percepció del tercer membre del jurat, el belga Jelle Tassyns, va ser la que va decantar definitivament la Menció del cantó portuguès, amb una puntuació de 95 per a Chaves i 88,5 a Llíria (6,5 punts de diferència a favor dels portuguesos). L’objectivitat absoluta, arribats a un cert nivell de detall, es demostrava quimèrica.
— Joan, es pot parlar de sorpresa? —em preguntava al sendemà un periodista amic, que estava preparant la crònica d’aquest 46 CIM Altea.
— Ja ho crec que sí! —li conteste, sense dubtar—. La Unió Musical de Llíria és una de les millors bandes del món, si no la millor. I que una banda portuguesa haja guanyat la Menció d’Honor, per davant d’ells, és cosa que trenca motles. Sorpresa, sí. Això de Chaves és històric! I obliga a repensar la idea que tenim, que totes les grans bandes simfòniques del món són valencianes. Hi ha bandes que rasquen molt bé a Bèlgica, Itàlia, Holanda, Japó, Galícia... I Portugal!
— I, damunt, van guanyar també el premi al millor solista, no?
— Sí. Va ser redó, per a ells. Perquè el premi al millor solista va ser, efectivament, per a la flautista de Chaves, Melanie Martins Gil. Espectacular!
— I tu com valores, que haja passat això?
— Uf! No ho sé... No t’equivoques: no és un demèrit de Llíria, eh? En absolut! Llíria també se’n va eixir per dalt. Va fer una actuació sensacional. Memorable. Extraordinària. Ni el Jurat —ja ho saps— no es va poder posar d’acord a l’hora de... Mira. Fem-ho curt: comptat i debatut, crec que es demostren dos coses importants. Una és el nivellàs que ha tingut enguany el CIM; i l’altra, l’exquisida imparcialitat de què disposa el Jurat, respecte de l’organització. Guanya la música: guanya Altea.
Acabada la conversa, caic en el compte que hi ha, encara, una tercera cosa important que s’ha demostrat enguany en el CIM Altea, i li he arribat a comentar al periodista amic: que la música —com la literatura, com la comunicació, com l’art, i com l’amor— és un joc delitós on no hi ha d’haver vencedor i perdedors, guanyadors i vençuts. No. La música —com la literatura, com la comunicació, com l’art, i com l’amor— és un joc que, quan es juga a consciència, propicia que hi puguem guanyar tots.
Aquesta, per damunt de qualsevol altra consideració —ençà i enllà de la morbositat de les puntuacions— crec que és la que impressió que, controvèrsies i morbositats al marge, tots els melòmans es van poder emportar el dissabte passat en la 46 edició del CIM Altea que, amb el lema «Mar de cultures», va portar fins als més alts nivells Altea com a Capital Cultural Valenciana 2019-2020.
Així, si més no, sembla que ho van saber entendre tots els protagonistes que al llarg del dia van passar pel set institucional que l’organització del Certamen va instal·lar al Palau Altea, des del qual la inefable, genial i sempre exquisida Paqui Cano (quin luxe de col·laboració!) i un servidor vam tindre l’oportunitat conduir i viure, durant prop d’onze hores, la producció audiovisual de l’espectacle (que informalment hem convingut de batejar com La Marató del Certamen). A cada persona que passava pel set li demanàvem —és un vell costum de La Marató— una paraula per a expressar la barreja de sensacions, impressions, percepcions i emocions que provoca l’esdeveniment. La idea —ja s’entén— consisteix que la suma de totes les paraules, talment les tessel·les d’un mosaic, puga donar compte, coralment, d’una imatge de conjunt. Potser val la pena, per això, de reproduir-les, tot seguit, aquestes paraules.
Aurora Serrat (regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Altea), emoció de cultures; Joan Tomàs Laviós (coordinador del CIM Altea), trajectòria cultural: Ignasi Beltran, (coordinador de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament d’Altea), màgic; Jaume Llinares (alcalde d’Altea), cultures; Joan Carles Guillén (president de la Societat Filharmònica Alteanense), cim; Isa Lloret (músic de la SFA), afició; Carme Morales (músic de la SFA), especial; Vicent Ripoll (músic de la SFA i secretari del Jurat), autòcton; Miquel Àngel Alcalde (músic de la SFA i secretari del Jurat), esborronament; Onofre Valldecabres (presentador), èxit; Àngela Tecles (presentadora), comunicació; Mari Sellés (escenari i camerinos), emoció; José Ricardo Lemos (president de la Sociedade Musical de Pevidém), fenomenal; Vasco Silva de Faria (director de la banda simfònica de la Sociedade Musical de Pevidém), fantàstic; Imma Orozco (secretària autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge), cohesió; Martínez Gallego (compositor de l’obra obligada encarregada pel 46 CIM Altea, De la mar), compromís; Margarita Lorenzo de Reizábal (presidenta del Jurat), inspirador; Jelle Tassyns (membre del Jurat), viatge; Pablo Anglés (membre del Jurat), vital; Marcelo José Pinto (president de l’Orquestra de Sopros da Academia de Artes de Chaves), responsabilitat; Luciano Pereira, director de la banda simfònica de l’Orquestra de Sopros da Academia de Artes de Chaves), excel·lència; Remigi Morant (vicepresident de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana), eficàcia; Cristina Fornet (representant de la SFMCV), enveja sana;Enrique García Asensio (director d’orquestra), orgull; José Suñer Oriola (compositor de Venus de las Luces i Némesis, obres interpretades com a lliure elecció, respectivament, per Chaves i Llíria), felicitat; Josep Vicent Pedrola (president de la Unió Musical de Llíria), acollidor; i, per últim, Pablo Marqués (director de la banda simfònica de la Unió Musical de Llíria), professionalitat.
Sí. Crec que sí. La música —com la literatura, com la comunicació, com l’art, com l’amor— és un joc en què, quan es juga a consciència, totes les parts poden guanyar alhora. En el 46 CIM, de fet, ha guanyat Pevidém, ha guanyat Chaves, ha guanyat Llíria; ha guanyat Altea. Hem guanyat totes i tots. Ha guanyat la música: al marge premis, mencions, guardons i puntuacions.
