Emili Rodríguez-Bernabeu: un dring fugaç de felicitat

Diuen si la poesia tendeix a activar l’alquímia de la memòria. I deu ser cert. Perquè aquesta setmana, en què la poesia d’Alacant ha viscut un moment important i simbòlic amb l’acte de presentació de l’Obra poètica completa d’Emili Rodríguez-Bernabeu (acabadeta d’editar per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert), se m’han desfermat un pomell de records inesperats al voltant de l’exquisit poeta d’Alacant.

He recordat, per exemple, els meus temps d’estudiant de Filologia, en què els professors de literatura contemporània explicaven i comentaven, com una fita important en la literatura valenciana de postguerra, les tertúlies literàries del Grup Torre, a València, tots els dimarts a la nit, liderades per Xavier Casp a casa del jutge Miquel Adlert. Casp i Adlert van ser els artífex de l’Editorial Torre: una plataforma on es van publicar llibres d’autors tan significatius per a les lletres valencianes contemporànies com Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Fuster, Jaume Bru, Emili Beüt, Maria Beneyto, Joan Valls, Josep Iborra, Eduard Soleriestruch, Francesc de Paula Burguera, Alfons Cucó, Vicent Andrés Estellés... I, precisament, el nostre Emili Rodríguez-Bernabeu.

Un segon record que em va vindre durant el multitudinari acte de presentació de l’Obra poètica completa d’Emili, el dimarts passat, a la Casa Bardín, va ser del temps en què estudiava el Doctorat i vaig fer, per a una assignatura que impartia Lluís Alpera, un treball de curs sobre l’assaig Alacant contra València (1994) que Emili acabava de publicar. Igualment, durant l’acte de presentació del llibre d’Emili em van vindre al cap altres records més recents, de quan vaig ser director de Departament, i any rere any aprovàvem en Consell, per unanimitat, la renovació d’Emili Rodríguez-Bernabeu com a professor honorari de la Universitat d’Alacant.

Aquest és el fet: que Emili sempre ha estat present en la palpitació de la lírica, la literatura i la filologia a la ciutat d’Alacant. Maria Santíssima! Es diu fàcil, eh? Cinquanta-quatre anys —tota una vida— de lenta, delicada, finíssima, conscient i coherentíssima creació poètica! I és que l’obra d’Emili Rodríguez-Bernabeu s’ha anat erigint sense escarafalls, sense estridències, sense hipertròfies: però amb la constància d’una pluja amable i benèfica que fa saó (o tempir, que en diuen a Elx) i fa créixer la civilitat.

El poeta d’Elx Gaspar Jaén, que es reconeix lector i admirador de l’obra del poeta d’Alacant —Emili Rodríguez-Bernabeu és «el poeta d’Alacant» com Gaspar Jaén és «el poeta d’Elx»— em comentava l’altre dia, en conversa telefònica, a propòsit de la fina poesia de Rodríguez-Bernabeu: «Hi ha poetes d’antologia i poetes d’obra completa. Estellés, per exemple, és el paradigma dels poetes d’antologia: un autor amb creativitat irrefrenable, desbocada, compulsiva, inabastable; tan dispersa i diversa que fan molt difícil la sistematització d’una obra poètica completa. Emili Rodríguez-Bernabeu, en canvi, és el model del poeta contingut, circumspecte, ponderat, selecte: un poeta —veus?— d’obra completa...» 

I és el cas que ha arribat el moment de disposar a Alacant, efectivament, de l’Obra poètica completa, d’Emili Rodríguez-Bernabeu, acuradament editada per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Fet i fet, Emili és una persona històricament vinculada a aquesta institució, com a home de cultura estretament vinculat al que al seu moment es deia Institut d’Estudis Alacantins —del qual va a arribar a ser membre d’honor, a partir del 1984—, i també com a autor d’una gran quantitat de pròlegs, articles, antologies i llibres anteriorment publicats per la institució alacantina.

Tocava, per tant, que fóra l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert —vull dir— qui publicara l’Obra poètica completa d’Emili Rodríguez-Bernabeu: el cardiòleg que sempre ha volgut tractar tan amorosament el cor de les persones com el cor de les paraules (o, alternativament: el cor de les paraules tan amorosament com el cor de les persones). I tocava, igualment, que fóra Antoni Prats, el contumaç poeta de la Marina Alta, amic i còmplice d’Emili en l’aventura de la creació poètica, l’encarregat de valorar, comentar i temptejar una aproximació crítica a l’obra d’Emili: amb el rigor, la saviesa i la sòlida documentació que exhibeix l’estudi introductori de l’edició. Tot un luxe que no podem sinó agrair i felicitar efusivament al mestre, poeta i crític de Dénia, l’infatigable Antoni Prats.

Tanmateix, sempre he cregut que, enllà o ençà d’anàlisis, comentaris i erudicions, la literatura, en general, i particularment la poesia, ben mereix ser degustada gratuïtament i lliurement: pel pur i simple plaer d’assaborir-ne i paladejar-ne —com una maduixa, com una cirera, com una gota d’aigua fresca de pluja— el sabor natural de les paraules. Val la pena, en el cas d’Emili, fer-ne l’exercici —per exemple— amb els primeres i els últims versos del volum. Dir lentament, calmadament, cerimoniosament, en veu beixa, els tres primers versos del «Pòrtic» de Poemes de la fi (1964), que va ser el primer llibre d’Emili i l’últim que va publicar l’Editorial Torre adés al·ludida:

Vaig creure que venia aqueix moment que espere.

Però al camp seguia el silenci,

i la gent de la terra seguia immòbil.    

I declamar, tot seguit, sense solució de continuïtat, l’última estrofa del poema «La mirada»: les últimes paraules de l’últim poema de l’últim poemari d’Emili, el fins ara inèdit Homenatges i definicions:

Ara només recorde.

Després de l’enyorança no caben altres vincles,

ja no ens reconeixem com nosaltres mateixos.

El record ens conforta des d’un enyor idíl·lic

que com una muralla s’oposa la memòria

que ens governa insensible.

Entre uns versos i els altres hi ha —es diu fàcil!— cinquanta-quatre anys de creació poètica a foc lent; un programa d’obra completa; premis, llibres, reconeixements; tota una vida consagrada a la medicina millor per a les persones que no és sinó la medicina del cor: la de esdevé «instrument de recerca», «estètica del llenguatge», «font de coneixement», «catarsi emocional», «objectiu de sensacions i pensaments» i, en definitiva, «desafiament que eixampla incessantment el nostre desig de comunicació»... Tot això i més és la poesia, per a Emili Rodríguez-Bernabeu, segons ell mateix manifesta en la personal «Poètica» que preludia els catorze poemaris per fi reunits en el volum de 640 pàgines que és la seua Obra poètica completa.

Quan dimarts, el director de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, l’amic Pepe Ferrándiz, a l’hora de clausurar l’acte sospesava que el primer vers del volum («Vaig creure que venia aqueix moment que espere») mereixia ser posat en relació amb «un altre moment esperat», com era la reunió, ara, de la seua Obra poètica completa, vaig alçar la vista cap a la sala plena a vessar de públic. Vaig reparar en la londinenca elegància de Maria Virgília, la seua dona. I hi vaig prendre consciència que l’instant litúrgic que compartíem —efectivament esperat— tenia el valor de les coses importants, significatives i simbòliques en la història literària d’una ciutat com Alacant. Perquè —aquesta és la qüestió— una societat capaç de mobilitzar-se per la poesia i els poetes mereix, sens dubte, el benefici de l’esperança.

Mentre això pensava, vaig reparar que el meu exemplar del llibre havia quedat del revés, sobre la taula presidencial, deixant a la vista la contracoberta. S’hi podia llegir un vers d’Emili que el dissenyador, Pablo Armengol, va voler triar per a dialogar amb la il·lustració: «Un dring fugaç de llibertat». És, precisament, el vers amb què el poeta clou l’extensíssim —i únic— poema que conforma l’onzé dels catorze poemaris reunits: Dring (2000).

«Un dring fugaç de llibertat», diu —hi insistisc— el vers seleccionat pel dissenyador. Però jo, mentalment, hi llegia, per equivocació: «Un dring fugaç de felicitat». Me’n vaig sorprendre, per l’error de lectura. Però vaig sospesar que, en aquell precís instant —i per mor d’aquell acte de presentació—, la veu d’Emili feta vers encetava el vol, des de la Casa Bardín d’Alacant, envers el cel inabastable d’una història cultural pròpia: una tradició literària que sap entendre l’amor a les paraules com a origen i fi per a qualsevol forma de la civilitat. «Un dring fugaç de felicitat», m’hi ratifique, de pensament, en l’error. I un somriure d’íntima complaença em bressola la piga que em penja a la part superior dels llavis. Hi delata precisament això: un dring fugaç de felicitat. Enhorabona, Emili. Enhorabona, Alacant.