Els viatges de Mireia

Els viatges de Mireia és el títol d’una novel·la juvenil que acaba de publicar l’alteà Jesús Navarro Rodríguez, en el marc del projecte «La Lluna en un Cove», de col·laboració entre l’Ajuntament d’Altea i la Universitat d’Alacant. L’acte de presentació de la novel·la —que per mor del conveni de col·laboració serà distribuïda gratuïtament a tots els centres educatius del municipi, com a material educatiu estratègic per al tractament de la història local dins les aules— va ser un veritable èxit de públic. Més d’un centenar de persones —de totes les edats, classes i condicions— es van reunir a la Casa de Cultura. I en acabar els parlaments, al jove Jesús Navarro li van ploure les felicitacions, i també les demandes de dedicatòries. Davant per davant de la taula on acabava d’intervenir se li va formar una cua interminable d’amics, coneguts i saludats que volien un exemplar signat del llibre. I Jesús se’n va fer un fart, de dedicar exemplars: «Xe, tu! No t’ho creuràs, però em fa mal la mà i tot, de tant d’escriure dedicatòries...»

Jesús fa anys que treballa a Anglaterra. Actualment imparteix classes en un institut de l’illa de Wight. I en el seu discurs va emocionar l’auditori que l’escoltava amb una confessió pública en què venia a dir que personalment no podia queixar-se; que Anglaterra —l’experiència com a emigrant a Anglaterra— li havia donat una magnífica oportunitat de treball, un ofici plenament satisfactori, una estimable qualitat de vida i un poder adquisitiu envejable... Però que a pesar del benestar, el prestigi i totes les consideracions i conforts vitals, vivia instal·lat en un enyor permanent. «M’enyore: m’enyore d’Altea. Allí visc molt, molt, molt bé. Però sé que no sóc d’allí, sinó d’ací. No ho puc evitar: jo sóc d’Altea, em sent d’Altea, i tinc la plena consciència de ser alteà. Allí parle —i pense— en anglés. I visc com un anglés més. Però no deixe de pensar en el sol, en la mar, en la gastronomia, en les festes, en la manera de viure que tenim els mediterranis... I sabeu què? Que de la cosa que més m’enyore és de poder parlar valencià!», explicava, entre somriures melancòlics. «Mai no m’ho hauria imaginat, que poguera enyorar-me tant de les paraules! Per això m’ho he passat tan bé, escrivint Els viatges de Mireia: perquè és una història d’Altea contada per a joves, que m’ha servit per a combatre l’enyor d’Altea —de les paraules que m’uneixen a Altea!»

No puc deixar de posar en relació l’emocionada confessió del jove Jesús Navarro amb una frase que aquesta mateixa setmana he pogut escoltar exactament al mateix lloc: a la Casa de Cultura d’Altea. Es tracta d’una sentència que ha formulat la professora Amparo Alepuz durant la conferència oferida dimecres, en el marc d’una sessió del cicle «Descobreix una obra. Art en Valor» organitzada per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert dins l’Espai Cultural Enric Valor, amb la col·laboració de l’Associació d’Estudis de la Marina Baixa i, també —òbviament— de l’Ajuntament d’Altea. L’obra d’art que en aquesta ocasió es posava «en Valor» era un paisatge del pintor Batiste San Rok (Altea, 1937- Altea, 2016): un oli sense títol, de la Col·lecció Caixaltea, de l’any 1990. Es tracta d’un paisatge dels voltants d’Altea: el del Racó de l’Albir, als confins meridionals de la badia d’Altea, ja en terme de l’Alfàs del Pi. La frase d’Amparo que em va recordar la confessió de Jesús sobre els ressorts de l’enyor —descarte cartes— és la següent: «Batiste no pinta el món que veu: pinta el món que sent!»

Com Jesús Navarro, també Batiste Garcia Company, Batiste San Rok, el genial pintor de l’Horta, va ser emigrant en el temps de joventut. Una llegenda local diu que, de jove, Batiste va agafar una bicicleta i se’n va anar tot sol a Alemanya, buscant nous mestres, nous estímuls, noves experiències formatives. La seua dona, Concha Mataix, desmenteix el detall del viatge amb bicicleta des d’Altea fins a Berlín. «La bicicleta no va ser des d’ací, sinó una volta arribat a Alemanya.» Però el fet cert és que, entre 1961 i 1967, Batiste San Rok va fer l’aventura d’Alemanya; i va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Berlín. Poca broma: l’actual Universität der Künste Berlin; l’acadèmia d’art més gran d’Europa; una de les més prestigioses, diversificades i antigues acadèmies d’art del món.

No sé si ens resulta ara fàcil imaginar el jove Batiste, a penes amb vint-i-quatre anys, fugint del seu destí com a llaurador a l’Horta d’Altea, perdut per Berlín sense saber-ne ni pruna d’alemany. Quan va arribar a l’Escola de Belles Arts, diu que va escampar els seus dibuixos per damunt de l’escala nevada de la cèlebre institució berlinesa, perquè el pogueren reconéixer com a aspirant d’alumne. Tampoc no deu ser senzill afigurar-se quins pensaments devien inspirar el jove emigrant Batiste San Rok quan, un any després, ja assentat a Berlín, es posaria a pintar el quadre d’Altea de 1962 que la conferenciant Amparo Alepuz, amb molt d’encert, va voler fer dialogar amb l’obra de 1990 que provava de descobrir-nos: com a estratègia per a mostrar quines evolucions i quines permanències s’han produït, al llarg del temps, en la pintura de Batiste.

«Batiste no pinta el món que veu: pinta el món que sent», sostenia Amparo Alepuz. I en el cas del paisatge d’Altea pintat a l’oli per Batiste San Rok a Berlín l’any 1962, amb només vint-i-cinc anys, l’afirmació era una evidència: perquè l’Altea que pintava, corresponent a la perspectiva que és possible admirar des de sa casa de l’Horta, no la podia veure allà a Berlín sinó amb la força del record, de l’enyor, dels sentiments. Als vint-i-pocs anys, en un entorn tan exòtic per a ell com devia ser el d’aquella Universität der Künste Berlin, Batiste San Rok va aprendre a dominar amb mestratge unes determinades tècniques pictòriques, i va forjar una molt personal poètica artística que ja no abandonaria. En l’Altea de Batiste pintada a Berlín l’any 1962 reconeixem ja, perfectament, els colors característics —inconfusibles— d’uns pigments que ell mateix fabricaria artesanalment per als seus quadres, sempre, fins al final dels seus dies. La conferenciant anava posant nom i detalls als colors inconfusibles que tot el públic sabia reconéixer en els quadres de Batiste: «El rosa es un carmí de roja o carmí d’alitzarina, una laca roja mig fosca, transparent que permet la mescla amb altres colors primaris per a obtenir tots els colors del cercle cromàtic, però amb lleus matisos trencats o apagats», explicava. «Ho podem observar en els tons ataronjats i marrons dels quadros, en els quals el carmí es mescla amb el groc, que es un groc de cadmi clar; i, en la combinació del carmí amb el blau de Prússia (també conegut, precisament, com blau berlinés!), amb la qual s'obtenen grisos blavosos i violetes.» I hi rematava: «El blanc zinc ajuda a aportar un matís càlid a la llum quan es mescla amb el cadmi i se n’obté un to marfil: al meu parer, és el color idoni per a representar la llum del sol de la Mediterrània. És a dir:  justament, la llum que Batiste San Rok volia simbolitzar al llarg de tota la seua trajectòria.»

Ja ho sabíem: Batiste San Rok és un gran pintor. Amb una personalitat tan singular que —aquesta em sembla que és la prova del cotó per a tot gran pintor i, en general, per a qualsevol creador— que la seua obra es reconeix, perfectament, a una hora de camí, sense possibilitat d’equívocs. Un quadre de Batiste San Rok se sap que es de Batiste al primer colp d’ull. I gràcies a especialistes com Amparo Alepuz sabem que això és així per la singularitat d’uns colors que responen a una determinada elaboració artesanal dels pigments: però també, igualment, a una poètica, uns sentiments, una voluntat de representació del món mediterrani a l’Altea natal que el jove Batiste devia enyorar a Berlín —com el jove Jesús Navarro l’enyora ara, amb una edat equivalent, a l’illa de Wight.

He sentit recontar més d’una volta a Jaume Llinares, Jaume el Sariero, l’actual alcalde d’Altea, que quan Rafael Alberti va passar uns dies en aquest poble l’any 1982 hi va travar una amistat cimentada amb sensibilitats artístiques compartides. I que Alberti, abans d’anar-se’n, li va comentar entusiasmat: «Saps, Jaume? A Altea teniu un Van Gogh i no el sabeu apreciar!» Es referia, naturalment, a Batiste San Rok. La comparació, per descomptat podria semblar hipertròfica, exagerada, grandiloqüent: tant com ho podria semblar l’afirmació que Amparo Alepuz va reservar per al final de la seua conferència. És a saber: «Altea era per a Batiste el que per a Cézanne va ser la muntanya de Sainte-Victoire: un símbol que, a fi de comptes, s’identifica més per la forma pictòrica que per l’aspecte real. I és que, si bé es mira, el llegat de Batiste San Rok forma part de la nostra quotidianitat vital, i la imatge d’Altea s’assembla més en l’imaginari col·lectiu a un quadre de Batiste San Rok que no al que és en realitat.»

La conferència s’acaba. Passades les intervencions del públic i els aplaudiments de rigor, Amparo, amb somriure satisfet, em demana parer:

—Què t’ha semblat, Joan?

—Genial, Amparo. Hi ha una frase que has dit que te la compre: «Batiste no pinta el món que veu: pinta el món que sent...»

—Ha, ha, ha... T’ha fet gràcia? Te la regale. Fes-ne un article, si vols!

«Ben dit i ben dat!», que pense jo. I evoque l’expressió que un dia vaig escoltar al carismàtic Roc Polvoreda, el Gallo (que diu que ell, al seu torn, l’havia escoltada de xicon a la gent major): «La paraula dat és la millor que hi ha!» Perquè d’això que suggeria Amparo, precisament, és que tenia intenció d’escriure aquesta setmana després de la presentació del llibre Els viatges de Mireia: del fet que l’art —no importa la disciplina: des de la pintura fins a la literatura, passant per totes les altres formes d’expressió creativa que vulguem imaginar— sempre parteix, efectivament, dels referents de la vida que vivim... Però no és, al capdavall, sinó una forma concreta de la comunicació. Resideix en allò que sent el creador: en les ambicions, les emocions, els artificis, les estratègies, els sentiments i els anhels que aspira a expressar el receptor, i que acaben reïficant-se en la proposta artística. I recau, al final, indefectiblement, en allò que sent el receptor. Per això, en últim terme —la noció em sembla bonica— la bellesa sempre rau en els ulls que miren...

Els viatges de Mireia és una novel·la que tracta sobre les aventures d’una xiqueta de dotze anys: valenta, viva, llesta com ella sola. I una crac jugant al futbol. En companyia del seu amic Tonet, i gràcies a un extraordinari regal, farà diversos viatges en el temps que li permetran conéixer i viure, d’una manera especialment intensa, la història d’Altea en època ibera, en temps del rei Jaume I, en els anys previs a l’expulsió dels moriscos i, també, durant l’episodi especialment significatiu del desembarcament de les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria l’any 1705, precisament a Altea. Hi ha, per tant, dosis abundants d’emoció, misteri i sensibilitat —enginy, intriga, afecte, inseguretat, tendresa i excitació— que propicien una feliç confusió entre realitat, ficció i fantasia més enllà del temps, la vida i la mort.

«La bellesa rau en els ulls que miren», torne a sospesar. «Tant com en els ulls que insinuen, ofereixen, proposen», potser hi caldria matisar. No ho sé... Siga com vulga, el fet és que al Berlín de 1962 els ulls de Batiste San Rok devien enyorar la llum d’Altea: va combatre l’enyor amb pinzellades de colors que componien una Altea sentida en la distància i filtrada per les pròpies emocions. A l’illa de Wight, els ulls del jove Jesús Navarro també s’han enyorat, enguany, de la seua Altea natal: en el seu cas, l’enyor ha estat combatut amb la fórmula de les paraules, la història i la ficció. I la síndrome, sobradament coneguda, de l’emigrant que s’enyora, i reinventa, i recrea —amb enamorament novell— el món que ha deixat enrere, em porta a pensar que, d’una manera o una altra, tots som en algun moment emigrants dels propis orígens, de la pròpia identitat —de la pròpia vida. I val a dir que no cal eixir de casa per a sentir-nos emigrants de nosaltres mateixos —del que hauríem volgut fer, o dir, o ser. Tots patim, prompte o tard, la fiblada d’un enyor punyent per la vida que hauríem volgut viure —i que mai no viurem. 

Tenim, tanmateix, l’opció de combatre aquest enyor amb el benefici de les paraules, les imatges, les formes, els colors, els records, les fabulacions, els delers, els somnis, les ficcions... De la mà de la Mireia que tots conservem al nostre interior indestriablement arrapada a l’essència d’això que en diuen l’esperit, adesiara viatgem en el temps amb el prodigi de la memòria i aprenem que l’art —oh, sí, l’art!— ens permet viure, dins de la que tenim, altres vides de propina. Gràcies a aquesta redemptora propina, Altea pot ser una Sainte-Victoire mediterrània per mor dels colors de Batiste San Rok; vosté i jo podem compartir moments amb els avantpassats ibers, amb Jaume I i Al-Azraq, amb una colla de pirates barbarescos o amb el mateix arxiduc Carles d’Àustria; i, en definitiva, ens resulta possible viure tantes vides com volem en un àmbit, el de la creativitat humana, on —efectivament— «tot està per fer i tot és possible».

Perquè aquesta és la qüestió: ençà i enllà dels estímuls més o menys adusts de la realitat, som fets també pels nostres viatges a través de la mar de l’art, el coneixement i la fantasia. Així com Altea és més Altea amb les pintures de Batiste San Rok, o ara amb el nou llibre de Jesús Navarro, el món sencer és més món —molt més món— gràcies als viatges de Mireia. Vull dir: de la Mireia que tots portem dins i que, ben oportunament, ens fa sentir enyorança per totes les vides que no viurem sinó, paradoxalment, amb el mateix benefici de l’enyor.