Foto: JESÚS CÍSCARDilluns i dimarts, 21 i 22 d’octubre, la Universitat d’Alacant va acollir unes jornades acadèmiques del tot excepcionals: el Congrés Internacional Vicent Andrés Estellés, amb més de dos-cent inscrits, i amb la participació d’especialistes provinents d’institucions tan diverses com la Università Ca’Foscari de Venècia, la Institució de les Lletres Catalanes, la Universitat de València, la Universitat de Lleida, la UNED, la Universitat de les Illes Balears, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat Jaume I de Castelló, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona, la Università di Roma Sapienza, la Universidad Complutense de Madrid, la University of Saint Andrews, la Università per Stranieri di Siena, l’Otto-Friedrich-Universität Bamberg, l’Internationales Institut für Ibersiche Studien o la University of Cambridge.
No puc deixar de felicitar efusivament i de tot cor totes les persones que han fet possible aquest gran congrés sobre Estellés a Alacant —començant per la directora del Comité Organitzador, M. Àngels Francés, i els dos secretaris acadèmics, Dari Escandell i Irene Mira-Navarro—, perquè em costa imaginar cap manera millor de celebrar l’efemèride dels Cent Anys d’Estellés. Estudiar, comentar, analitzar, comparar, interpretar i assaborir des de diversos angles la monumental obra literària del poeta és el millor —i més profitós— tribut que se li pot fer. Algunes de les sessions que vaig tenir l’oportunitat de seguir van ser un veritable regal per a l’esperit. I no tinc el menor dubte que una part important de l’alumnat de la facultat de les facultats d Filosofia i Lletres i d’Educació que va tenir l’oportunitat de seguir les comunicacions, les conferències i les ponències també retindrà l’experiència en la memòria durant anys. Fins al punt de dir el dia de demà: «Jo vaig estar en el Congrés Internacional Vicent Andrés Estellés, a Alacant, l’any dels Cent d’Estellés!»
El cas és que, entre les tantíssimes coses suggeridores i interessants que vaig tenir l’oportunitat de poder escoltar en el Congrés Estellés, em va captivar d’una manera especial una observació peta per l’amic, company i filòleg admiradíssim Josep Martines, en el marc de la seua ponència «Sobre la llengua de Vicent Andrés Estellés», a propòsit d’uns versos estellesians referits precisament a Altea. Aquests, concretament:
Venia el dia entre puntetes, cast,
els dits de rosa sobre les teulades.
El cor espera mentre es manifesta
el seu poder.
Josep Martines hi va explicar una curiositat evidentíssima que, tanmateix, a mi m’havia passat completament desapercebuda quan vaig llegir per primera vegada aquests versos sobre Altea en el Mural del País Valencià: que la metàfora d’Estellés dels «dits de rosa» —per a referir-se a la primera llum del dia tocant amb llum rogenca les teulades d’Altea— respon, en realitat, a un constructe cultural amb prop de tres milers d’anys d’antiguitat. En efecte: ja en l’Odissea apareix la imatge en qüestió! En la traducció de Riba de 1948 podem llegir: «Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora». I en la de Joan Francesc Mira, de 2011, trobem: «Quan es mostrà amb dits de rosa l’Aurora, la filla de l’alba». També en la Ilíada apareix: «i quan va aparèixer, al matí, amb dits de rosa, l’Aurora» (en la traducció de Pau Sabaté de 2019) o «Mes quan l’aurora de dits de rosa es mostrà, matinera» (en la versió de Miquel Peix de 1978).
Els «dits de rosa» a què Estellés es refereix per a descriure la llum de l’alba a Altea naix, per tant, dels relats mitològics grecs sobre la deessa Eos, que personificava l’alba. De fet, Aurora no és sinó el nom amb què el romans coneixien aquesta deessa Eos dels grecs. I creien que encarnava l’alba quan eixia cada matí de la casa on vivia, a la vora de l’oceà que embolcallava el món, per a anunciar el seu germà Hèlios, el Sol. I era ella qui, per això, cada jorn s’encarregava d’obrir les portes del cel «amb dits enrojolats» o «dits de rosa» per tal Hèlios poguera conduir el seu carro cel amunt cada dia.
També Josep Pla, com Estellés, va saber posar la vella metàfora mitològica al servei del seu genial instint descriptiu quan, en Les hores (1953), exposava: «El sol, efectivament, surt —cosa que en determinats moments de la meva vida em semblà impossible—, es produeix la rosada matinal —l’aurora amb els seus dits de rosa— i l’aire és d’una frescor i limpidesa agradabilíssima.» El mallorquí de Campanet Llorenç Riber també jugava aquest joc dels dits de l’Aurora en La minyonia d’un infant orat (1935): «És un dels meus primers records, suau com un núvol llevantí d’aquells que l’Aurora tiny amb els seus dits de rosa.» I Josep Pou i Pagès, igualment, en De la pau i del combat (1948), postulava poèticament: «Les mans de l’Aurora entreobrien les portes del dia i la resplendor del sol, llunyà encara, posà un tremolor de llum en la nit i començaren d’apagar-s’hi les estrelles.»
Però Josep Martines, en la seua ponència, va voler il·lustrar que, al costat d’una imatge poètica tan antiga com la dels «dits de rosa» —amb centenars i centenars d’anys de tradició cultural— Estellés, naturalment, també en feia servir de pròpies. I va posar com a exemple de metaforització pròpia i genuïna la instrumentalització poètica de la llepassa: de l’herba de la llepassa. No puc recordar ara mateix quins són els versos exactes que Josep hi va al·ludir com a exemple, però bé podrien ser aquests de L’inventari clement (1971): «El teu nom em recorre la sang com una espiga, / com el desfici verd de la llepassa.» O bé aquests altres, de L’amant de tota la vida (1966): «La Mort és una llapassa / que no para de pujar.» O no... No, no, no! Crec que van ser aquests altres de L’inventari clement de Gandia (Premi Ausiàs March de 1966, publicat el 2012): «hi ha coses / que no s’hi poden dir: són com una llepassa, / van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos, / ratllant tota una vida.»
És igual: no importa, això, ara. Importa que, una volta més, Josep Martines va saber fer-nos pensar sobre la interdependència entre llengua, literatura i experiència del món amb una molt didàctica pregunta: «Us imagineu un recurs expressiu com aquest de la llepassa en l’obra d’un poeta noruec?» Es tractava, evidentment, d’una pregunta retòrica: si en la vegetació de Noruega no hi ha una herba com la Setaria verticillata, l’experiència punxosa, enganxosa, rugosa, rasposa i enutjosa de la llepassa difícilment hi podrà formar part de l’imaginari compartit, per la qual cosa serà altament improbable que cap poeta d’Oslo, de Bergen o de Stavanger puga parlar del «desfici verd de la llepassa», o sospesar que «La Mort és una llapassa que no para de pujar», o que un tabú indicible és «com una llepassa que va sempre amunt i avall ratllant la vida».
Mentre escoltava embadalit les reflexions de l’amic, col·lega i admirat filòleg Josep Martines, vaig sentir íntimament un estremiment de felicitat per la bellesa de saber que un poeta com Estellés podia descriure la serena bellesa de la llum de l’alba encetant un nou dia sobre les cases d’Altea (espectacle inefable que cada matí em fascina) amb una imatge metafòrica tan antiga i bonica com la de les mans d’Eos (o d’Aurora) obrint a poc a poc al sol, des de la mar estant, les enormes i prodigioses portes del cel. «La literatura és el gran pòsit de la visió del món d’una determinada societat», venia a dir Josep Martines a l’hora de reconduir i fer convergir el seu discurs cap a unes conclusions finals. «Veus com són les coses? Gràcies a aquest pòsit mai més no tornaré a admirar l’alba sobre les teulades d’Altea sense evocar els versos d’Estellés i imaginar els dits de les mans d’Eos obrint al sol la finestra del cel des de la casa de la mar que emmarquen Toix i el penyal d’Ifac per un costat, i el Racó de l’Albir i la serra Gelada per l’altre», valorava en el meu fur intern. I em ratificava, una volta més, en el valor decisiu de les paraules —i de l’art de les paraules, que és la literatura— a l’hora de veure, viure, reviure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre el món. Tant és així que el simple fet de pensar en els qui des del desconeixement gosen menystenir la memòria d’un autor com Estellés o, en general, en els qui són incapaços de professar l’amor a les paraules (que és l’única forma possible de l’amor als altres i de l’amor a la vida) em genera un sentiment d’incomprensió, una ombra de tristesa, una pesantor de recança, aflicció i desconhort... Talment com l’aspror d’una llepassa arrapada a l’ànima!
I, tanmateix, sobre les teulades, els dits de rosa. I el cor que espera...
