El lleó de la Germania 

El cap de setmana passat, de dijous a diumenge, vaig viatjar a Olot per participar en la XIX Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics que va tindre lloc a la Sala Museu Can Trinxeria de la vella capital de la Garrotxa. I va ser una felicitat retrobar, un any més, col·legues d’ací i d’allà amb qui fa lustres que compartisc, ultra l’amistat, un bon niu d’interessos acadèmics relatius a l’estudi sistemàtic de la literatura popular. Amb una impagable complicitat que respon a tantes edicions organitzades —ens en féiem creus, que en foren ja dènou, les trobades viscudes!—, durant els moments preliminars de l’arribada i la recollida de materials feia l’efecte que surava en l’ambient un aire de família que recordava el del dia de Nadal, en què els parents es retroben, evoquen records i festegen novetats, somriures, projectes, il·lusions...

En l’edició d’enguany, a Olot, la Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics se centrava temàticament en el protagonisme que les forces de la natura han tingut i tenen en l’imaginari popular. Hi va haver, per això, comunicacions sobre temporals de mar, sobre comunidors que servien per a exorcitzar tempestes, sobre marededeus vinculades a rius, sobre forces de la natura relacionades amb les heroïnes de les Rondalles mallorquines d’Alcover, sobre supersticions i llegendes contra les pedregades, sobre la filogínia i la sororitat de les mares dels vents en les Rondalles valencianes d’Enric Valor, sobre els Benissants o Sants de la Pedra sant Senén i sant Abdó, sobre les forces de la natura en els materials del Grup de Recerca d’Osona, sobre el protagonisme dels vents en l’obra d’Antoni Orfial i sobre un fum de punts d’indagació més. Però, sens dubte, una de les intervencions més suggeridores de la Trobada va ser la del professor de la Universitat de València Alexandre Bataller, el qual de manera premonitòria havia tramés fa ja uns mesos una proposta de comunicació titulada —són coses de no creure!— «Riuades a la ciutat de València i imaginari popular».

«Naturalment, he hagut de refer de dalt a baix la meua proposta de comunicació», començava explicant el professor Bataller amb un somriure lacònic. El cas és que, no sé com va anar la cosa, però en un moment determinat de la seua intervenció —o potser en el debat subsegüent— l’amic Bataller va traure a col·lació una curiosa referència etnopoètica que vagament em sonava haver llegit no sabia on: «el Lleó de la Germania». Es tractava —per resumir-ho ara d’alguna manera— d’una bèstia que, segons la veu popular, s’apareixia inopinadament per diferents racons de València després de la terrible devastació que la ciutat va partir com a conseqüència de la riuada històrica del 27 de setembre de 1517. I, com que els fets s’havien produït a les envistes d’una data tan assenyalada en el calendari com és la de la festivitat de Sant Miquel, l’animalot en qüestió —que la gent creia veure ací i allà entre el fang, les runes i la foscor— va ser popularment conegut, també, com «la bèstia del dia de Sant Miquel».

L’escriptor maniser Rafael Escobar recrea aquest motiu popular del «Lleó de la Germania» en la novel·la L’últim muetzí, amb què va guanyar el Premi Andròmina dels Premis Octubre l’any 1993: «Va córrer la veu que molta gent havia vist i escoltat, en diferents llocs i moments, un lleó bramador i terrible, que després es conegué amb el nom de “Lleó de la Germania”, i que aquella bèstia era la forma que havia pres l’arcàngel enviat pel cel com a assot i càstig per molts pecats comesos per la ciutat. En poc de temps se succeïren altres desgràcies perquè també se n’isqué de llit el riu Xúqr, que arruïnà cases i vides a Al-jazirat i les seues aldees més properes»

També en fa una referència —al costat del mateix dimoni i del també llegendari drac del Patriarca— Pere Jacint Morlà, un poeta del segle XVII valencià. Diu, descrivint un dels seus personatges: «és, si desitja saber-ho, el dimoni que l’aferre, lleó de la Germania i el dragó del col·legi». Però és sobretot l’erudit amic d’Algemesí, Vicent Escartí —que ara, per cert, es compta entre els veïns d’aquest poble severament afectats per la DANA— qui ens n’ha sabut donar una informació més saborosa sobre la memòria d’aquest intrigant ésser fantàstic, el «Lleó de la Germania», ben entrat el segle XVII. El també col·lega i amic comú Rafael Roca Ricart, d’Alaquàs, n’havia donat notícies precises en premsa, a finals de l’any 2021, amb motiu de la celebració d’un congrés commemoratiu del cinc-cents aniversari de les Germanies. Comentava en aquella ocasió el professor Roca —en un article titulat, precisament, «El Lleó de la Germania»—: «Escartí explicà que alguns cronistes valencians de l’antiguitat —com ara, Gaspar Escolano i Joaquim Aierdi– es varen fer ressò, un segle després, de la llegenda del «Lleó de la Germania», que passejava de nit per la ciutat de València.»

En el congrés d’Olot l’assumpte del «Lleó de la Germania» no va passar de ser una simple referència anecdòtica. Però així que vaig tornar a casa, mogut per una curiositat inefable i seguint el fil de les referències d’Escartí reportades per Roca, de seguida vaig voler aclarir més coses —oh, quin gran plaer, la goluderia del coneixement gratuït!— sobre aquell misteriós ésser llegendari que les valencianes i els valencians dels inicis de la tardor de l’any 1517 van imaginar entre el fang i les ombres tot just després d’una terrible riuada que, amb efectes devastadors al sud de València, no deixa constituir un clar antecedent de la del passat 29 d’octubre. I constate de la mà de l’erudició d’Escartí i Roca que, efectivament, quasi cent anys després de la catàstrofe i de les suposades aparicions i desaparicions de la «bèstia del dia de Sant Miquel», el fantasiós cronista Gaspar Escolano encara en preservava una viva memòria. No me’n puc estar de transcriure tot seguit el passatge complet en què Escolano relata tant la històrica «calamidad del agua» com la prodigiosa apreciació que «fue visto andar bramando un león por las calles»:

«El mismo día vino el río Júcar tan crecido, que derribó treinta y una casas del lugar de Sumacarcer, la mitad de Gabarda, todo Alcocer (que no dejó en pie sino la casa del señor, y cosa de siete de los vasallos), y se hundieron muchas en el arrabal de Alcira. Ni hizo menos daño el barranco de Algemesí, pues se llevó de solo la villa de Carlet cien casas. A esta calamidad del agua, se juntó en Valencia otra no menos espantosa, y fue, que aquella noche misma del diluvio (o la siguiente, según las memorias de aquel tiempo), fue visto andar bramando un león por las calles, que realzaba el horror en los corazones de los miserables ciudadanos. Al principio se entendió que se habría soltado alguno de los que de ordinario hay en la leonera del palacio real. Pero desengañáronse presto, porque apenas le veían unos en una calle, cuando se les hacía invisible, y se sentían gritos en otra muy apartada, donde se aparecía de nuevo; y a este tono en un instante se mostraba en diferentes cabos, y al acometerle se desaparecía: y como lo contaban a voces y atónitos, los que le habían visto a los que no, decían estos que aquellos tenían dañada la imaginación, y el corazón tan perdido de la pasada fortuna, que se les antojaban leones las sombras. Más los que realmente le habían visto, se enfurecían contra los incrédulos y venían a las manos sobre ello. Yo he creído siempre que aquel era el ángel percutiente, comisario de la justicia de Dios, a quien se había cometido el castigo de nuestra ciudad. Pero quien quiera que él fuese, le quedó nombre de león de la Germania.»

Dec a l’amabilitat del mateix Vicent Escartí, de més a més, la localització d’una altra referència documental del segle XVII en què s’al·ludeix igualment a aquest «Lleó de la Germania»... Poca broma: més de cent cinquanta anys després de la històrica riuada de 1517 en què es va engendrar la llegenda! Es tracta del Dietari de Joaquim Aierdi, que l’infatigable professor Escartí va editar i va donar a conéixer ara fa vint-i-cinc anys en l’Editorial Barcino. En parlar d’un frare que suposadament feia curacions miraculoses a la València de l’últim quart del segle XVII, Aierdi encara apuntaria: «Cada dia s’espargia veu que havia curat un home o dona tolit d’alguns anys, o mut o cego de nativitat. I esta dona ni home, ni mut ni cego, enjamai apareixia ni el veia ningú. Com el lleó de la Germania, que tot dient que cada nit eixia per València... Un lleó, i enjamai ningú el veu!»

Difícilment podrem trobar una demostració tan evident de la poderosa difusió que al seu moment va tenir aquest llegendari motiu de «la bèstia del dia de Sant Miquel»: tan important va ser aquest suposat «Lleó de la Germania» per a l’imaginari popular valencià que més d’un segle després dels fets, quan algú volia referir-se a fenòmens misteriosos, imprecisos, incerts o de la natura improbable, encara en podia fer servir la comparança: «com el lleó de la Germania»... Fet i fet, el cronista de Xàtiva Vicent Boix i Ricarte encara ens recorda, en la seua Valencia histórica y topográfica de 1862, que un autor com Jaume Joan Falcó, parlant de l’antic carrer Saragossa de València, també va voler referir l’extraordinari succés que «hizo eterna la memòria del León de la Germania». «Apoyando la narración en las relaciones del vulgo», recontava que la nit del 27 de setembre de 1517 es va presentar successivament en diferents punts de la ciutat un lleó monstruós, que apareixia i desapareixia amb la major celeritat i s’apropava a la gent. Al carrer de Saragossa —entre altres— és un dels llocs on es va presentar aquella «fera ferotge», no ben bé amb forma de lleó, sinó de bou.

En efecte, Jaume Joan Falcó (València, 1522 - Madrid, 1594) havia oferit una imatge de la bèstia que —literalment— feia feredat. Deia —amb una manera de narrar plàstica, exagerada, acolorida, colpidora—: «el cornudo animal se atrevió a realitzar una acción descomunal que da espanto contar y que jamás tuvo lugar en ningún sitio. Aunque nadie lo acosaba, aunque nadie le cortaba el paso —antes bien disponía de fàcil huida— de improviso se alzó sobre dos patas y levantándose en alto se arrojó por el pretil al río». En qualsevol cas, i siga com vulga —tal com també recull Boix a mitjan segle XIX—, com que aquella llegendària bèstia del dia de Sant Miquel va precedir la revolució de la Germania, la gent del poble va voler creure que aquella aparició monstruosa emanada del fang no devia ser sinó un misteriós presagi de la gran revolta de les Germanies (que tindria lloc poc després de la històrica riuada, entre 1520 i 1521).

No li devia faltar raó al fill de Moixent, Joan Baptista Perales, quan, al continuar la crònica de Gaspar Escolano a finals del segle XIX, venia a especular que «res no té d’estrany que el terror dels habitants els fera veure fantasmes horribles, amb una silueta imaginària que es refractava i prenia grans proporcions sobre la superfície de l’aigua» i que «una d’aquelles ombres fantàstiques creades pel terror de la població angoixada degué ser l’espantós lleó que va recórrer els carrers.» D’acord. Sí. Aquest, amb tota probabilitat, degué ser el substrat real i històric que va propiciar l’origen de la llegenda del Lleó de la Germania: la por, el desconcert, la frustració; «el terror de la població angoixada».

I tanmateix... Tanmateix —a sant d’açò venien totes les consideracions anteriors!—, com molt sagaçment observava Rafael Roca en el seu article a propòsit del cinquè centenari de les Germanies, la poderosa bèstia que l’imaginari popular valencià va saber crear arran de la riuada de 1517 s’ha d’interpretar com «una metàfora de l’esperit popular que no cedia davant dels capritxos i les arbitrarietats dels poderosos.» I hi concloïa, l’autor d’Alaquàs: «Tant de bo aquest mític i rebel Lleó de la Germania prenga nou vigor i ens allunye com a poble del gregarisme i el cofoisme en què, massa sovint, ens veiem temptats de caure.»

¿Soc l’únic que —en clau simbòlica, s’entén— s’atreveix a ensomniar que la històrica manifestació del passat 9 de novembre pels carrers de València, amb més de 130.000 animetes clamant en pro de la dignitat de poble valencià enmig del fang i de l’aigua pudenta, no va ser sinó una nova encarnació del vell i profètic esperit del Lleó de la Germania? Enmig de tanta frustració, tant de pesar i tanta desgràcia, ¿no tenim el dret legítim, almenys, d’esperançar-nos amb la idea que les grans adversitats (com aquesta de la DANA) són sempre finestres d’oportunitats, i que una commoció com la que ara estem travessant potser serà un revulsiu poderós per a pensar i repensar el país en què vivim? ¿Anunciava, l’admirable Lleó de la Germania que el passat 9 de novembre es va voler aparéixer als carrers de València, l’avinentesa d’una nova revolució agermanada al si del poble valencià —una nova Germania de trellat, llibertat, sensatesa, pau, ponderació, planificació, solidaritat, coneixement, progrés, memòria, civilitat, igualtat d’oportunitats, il·lusió i esperança?