Planta de l'Oikema de Charles Ledoux.ALACANT. Igual que els espais per viure o per treballar, els escenaris de les relacions afectivosexuals també han sigut imaginades per arquitectes des de fa segles.
Mentres s’abandonaven els ideals influïts per l’Església durant l’edat mitjana, creixien les riqueses saquejades pels imperis europeus d’Amèrica i Àfrica. La Il·lustració, amb epicentre fonamental a París, es va expandir per tot el continent com el Segle de les Llums. Un pensament racional i enciclopèdic va fer que l’arquitectura buscara solucions constructives per a situacions idíl·liques.
Arquitectes com Claude-Nicolas Ledoux o Étienne-Louis Boullée projectaren ciutats ideals on fins i tot tenien en compte les necessitats sexuals, encara que generalment només dels homes. És el cas de l'Oikema, la Casa del Plaer que Ledoux va projectar per a la utòpica ciutat francesa de la Salina de Chaux, on el mateix planejament urbà parteix del model panòptic inventat pel filòsof Bentham. El model radial de Chaux garanteix els plaers de la vista, el voyeurisme, i busca deixar vore sense que et veguen.
L'Oikema (1804) era un de tants edificis que planejava Ledoux per a divertir al poble. És evident que la forma correspon amb la funció, ja que amb els utopistes naix el concepte d'arquitectura parlant, que es recupera a mitjan segle XX a la posmodernitat.
Aquest temple del plaer acolliria un prostíbul per a "formar un proletariat pacífic, moralitzat, prou robust per a treballar i prou feliç per a estar satisfet". L'objectiu era millorar les condicions de treball i salut de les prostitutes, en un moment al qual la sífilis afectava per igual a rics i pobres. Des del primer pis, una galeria permetria observar les prostitutes i triar-les, mentre que a la planta baixa es trobaria la zona d'higiene i les habitacions.
Amb l'arribada del segle XX i d'arquitectes com Adolf Loos (1870-1933), l'arquitectura occidental realitza un gir radical: trenca amb l'ornament i l'historicisme. Comença la llarga Modernitat. Loos fou un pioner funcionalista, i a més la seua vida privada està estretament lligada a la sexualitat. En 1893 va contraure sífilis a un prostíbul de Viena. Es va casar -i divorciar- amb tres dones i finalment el 1928 va ser acusat de pedofília.
Per a la seua primera dona, Lina, dissenya un dormitori -a Viena- com un estoig de pell on rebolcar-se; i per a la cantant Josephine Baker una casa -a París- amb una piscina interior, visible als visitants des del menjador. Bosses càlides on enfundar-se que Quetglas defineix com "arquitectura del plaer i la placenta, que vol reconstruir, reconquerir eixe únic ambient pacífic i consolador del refugi matern". En ambdós casos, una arquitectura per a dones que converteix a l'habitant en espectadora, segons Beatriz Colomina en Sexuality and Space. De fet, fins ara hem vist com l'arquitectura feta per homes heterosexuals resolia només el plaer heteropatriarcal. Però Loos fins i tot escriu explícitament a Ornament i delicte que "l'ornament per al xiquet, l'indígena i la dona (...) és un fenomen natural", però per a l'home "és un símptoma de degeneració".
Però si creuem l'Atlàntic, cal destacar a Los Ángeles la casa a Kings Road (1921-1922) de Rudolph Schindler, qui pretén que siga una comunitat d'amors fluids amb espais oberts, cuina compartida i canastes per a dormir junts a la terrassa, en lloc de dos dormitoris. També als EUA, cal destacar el reconeixement de l'arquitectura moderna a la revista Playboy, utilitzant escenaris per a fotografies de Mies Van der Rohe a Frank Lloyd Wright, com destaca Beatriz Preciado a Pornotopia. Les dones i els edificis com a objectes de desig i fantasia, contribuïnt a transformar "la intimitat" en un espectacle públic. Fins i tot, l'arquitecte Donald Jaye va publicar a les seues pàgines el projecte The Playboy Townhouse, on proposa una casa per a l'home modern, àtics i lofts amb bar, preparats per a festes íntimes, reproductors de música per al rock i el pop, electrodomèstics de Braun i Sony. Piscina interior.
Tot preparat per a la conquesta de la dona, amb un llit redó i giratori que va posar de moda el director de Playboy, Hugh Hefner, qui sovint dirigia la revista des del seu propi llit: una plataforma multimèdia per a celebrar orgies i despatxar assumptes.
Per tant, fins i tot al camí entre el Romanticisme i la Modernitat, entre el luxe i el voyeurisme, l'arquitectura seguia atenent la passió i el plaer. Si bé l'arquitectura no condiciona la conducta dels habitants -la bona arquitectura no fa bones persones-, sí que reflecteix la moralitat de la societat, que del 1850 al 1950 evoluciona al compàs de l'alliberament sexual que desclourà als anys 60, encara que fins al 1950 perdurarà una visió masclista i llunyana de les classes populars.
Marihuana, amor lliure, colors psicodèlics. Guerra de Vietnam, LSD. Al final dels 60 naix als EUA un moviment contracultural juvenil molt lligat a la Revolució Sexual. A l'Alliberament Sexual (1950-1980), la moral occidental va canviar la seua concepció del comportament sexual: feminisme, anticonceptius, naturisme, relacions abans del matrimoni... El moviment hippie va influir en molts àmbits com l'arquitectura: algú havia de dissenyar les comunes. La utopia de les comunitats hippies va inspirar nombrosos arquitectes als anys 60, a l'anomenada Arquitectura Radical, que tenia molt a vore amb les utopies de la Il·lustració.
Un dels arquitectes visionaris és Nicolas Schöffer, dissenyador de la utopia Ville Cybernétique (1955-1969). Igual que Charles Fourier, també estava preocupat pel plaer dels ciutadans. Pensava que el progrés arribaria des de l'experiència estètica, i dissenya edificis per al plaer intel·lectual i corporal. Entre ells, el Centre d'Entreteniments Sexuals, ubicat entre el treball i la casa per facilitar el desplaçament i enmig del parc per fer sensació de privacitat. Les línies corbes donen la forma, recordant a un pit. En creuar l'accés, els visitants se submergeixen en un espai audiovisual, càlid; on el so, la llum i el perfum bateguen lent. Les distintes dependències estan connectades per ascensors i rampes mecàniques. A una entrevista, Schöffer diferencia el seu projecte de la Casa del Plaer de Ledoux perquè "el problema és prou diferent: hui en dia, simplement cal crear llocs atractius per a mantindre contactes físics (...) només lluny dels comerciants i explotadors (...) i no a barris vergonyosos i antiestètics". Per tant, estava lluny de la visió heteropatriarcal que sostenia la prostitució als inicis del segle XIX.
Amb la recuperació de la democràcia, es realitzen grans conquestes en el terreny de la moralitat. L'homosexualitat o la transsexualitat comencen a fer-se més presents als centres de les ciutats. Proliferen discoteques o saunes d'ambient gai, a poc a poc. De fet, Pol Esteve i Marc Navarro recopilaren 15 tipologies de cambres obscures de Barcelona, dissenyades meticulosament segons la il·luminació, els glory holes, corredors... A Setting the space for sex, estos tipus d'espai es defineixen com a "arquitectures de l'excés" típiques de les "societats de control", espais de lliure accés, però estigmatitzats, el que intensificaria l'impuls dels seus usuaris.
Estos espais tancats s'uneixen en xarxa a altres espais públics oberts, com platges, carrerons, banys públics o parcs on practicar sexe esporàdic a l'aire lliure. Això s'anomena cruising i els seus usuaris s'organitzen principalment a fòrums d'internet. Els espais de cruising no solen canviar, encara que es concentren principalment a les perifèries de les grans ciutats. Sorprén, això sí, el fet que siga només una pràctica d'homes homosexuals.
A diferents nivells, però amb solucions basades en la tecnologia, diferents col·lectius d’arquitectura es mobilitzen per atendre les necessitats post-DANA
L'arquitecta Amanda Ramón-Constantí investiga una metodologia per modelitzar el comportament climàtic d’edificis i ciutats
