El xupló i les voretes

La meua nebodeta Mar és una criatura adorable, bonica com un raig de sol, simpàtica com un dia clar de primavera: però —ai!— més tossuda que una mula; i indòmita i rebel com els bisons mecànics de les atraccions de fira quan els programen al seu màxim nivell de dificultat.

El cas és que l’altre dia vaig compartir amb ella —i amb la resta de la família— un dels últims dies de platja en aquest estiu que comença a finir. "Deixa’m que t’amarre bé la sabata, si vols que nadem", li demane. "Que no!" "Xica, que la sabateta et caurà dins de l’aigua i..." "Que noooooooo!" Com que servidor també és testarrut de mena, la cosa va acabar en una brega de caràcters. "Au! Com vulgues... Però ja saps que si no em deixes cordar-te la sabata no hi haurà bany!", vaig resoldre, entemat. Per fi, el conflicte es va resoldre com ella va voler: "Que no, que no i que no!" No hi va haver manera humana que es deixara cordar la sabateta del dimontre. I —proterviós confés com sóc— la xiqueta, per descomptat, es va quedar castigada sense bany.

Apunta maneres, la nostra Mar. No cal ser endeví per a vaticinar que serà —toquem ferro!— una dona amb carisma, integritat i fermesa. Amb això que se’n diu una personalitat forta, coherent, decidida... Tanmateix, una mica en contradicció amb aquest geni fort i temperamental, resulta que Mar encara fa servir el xupló. I les voretes... Les voretes, sí. Vostés perdonen, però es tracta d’argot familiar. M’explique de seguida: de menuda, la nostra Mar es va acostumar a adormir-se tocant les voretes de la màniga de son pare o de sa mare: o, en general, les vores d’una peça de roba qualsevol. "Vull les voretes, vull les voretes...", reclamava quan era menuda i els ullets se li tancaven de son. "Papi, voretes: voretes..." "Mami, voretes..." I tendrament —tèbiament— buscava la postura adient per conciliar el son als braços paterns o materns, mentre el ditets agafaven i repassaven a consciència les vores de la camisa o el vestit.

Amb el temps —Mar enguany ha fet tres anys—, els pares han aconseguit que les vores de la indumentària pròpia hagen pogut revalidar per les vores d’una samarreteta vella, que òbviament acompanya la xiqueta allà on va —atés que esdevé imprescindible perquè puga adormir-se autònomament. Són, aquesta peça de roba, les voretes de Mar. Siga com vulga, el cas és que Mar té ara, en l’horitzó immediat, un repte doblement traumàtic. Haurà d’abandonar d’una sola tacada les seues dues addiccions més estimades, arrelades i íntimes: el xupló i les voretes. Aquest setembre deixarà d’anar a l’Escoleta Bressol i ingressarà "al col·le dels majors": a un centre públic d’educació infantil i primària. I en aquesta nova etapa que imminentment encetarà els pares li han explicat que no podrà portar, per descomptat, "ni xupló ni voretes". Com que la xiqueta és més sabuda que la fam —més que el vol de la imaginació lliure!— ha comprés perfectament que en qüestió de dies s’haurà de desenganxar del vici de xuplar la seua estimadíssima goma de silicona, i també de l’habitud de grapejar, pessigar i masegar la peça de roba rebregada i amanyogada que sempre porta darrere per a dormir.

Superada la crisi de la sabateta descordada, ens regalem un dia complet en primera línia de mar i dinem a la mateixa platja. Deixem que la visió de les ones mene, amb calmada somnolència —sempre és hipnòticament terapèutica, la serena inquietud del mar—, un pomell discret d’idees, somnis i incerteses. I a la primera hora de la vesprada Mar i jo ja hem fet les paus. És aleshores —durant la perillosa eufòria de la reconciliació— quan es produeix una escena que em corprén i que voldria reportar ací: Mar agafa d’un grapat el xupló i les voretes. I amb admirable resolució anuncia: "Fora xupló i voretes! Tire... Tire a la mar!" I sense més ni més, s’acosta al trencall de les ones i hi llança els dos objectes del desig. "Fora! Prou! Fora!". "Adéu, xupló i voretes!" I la xiqueta, amb gest resolut i triomfal, gira l’esquena a la mar i ens regala un somriure triomfal. Com qui diu: "Mireu que valenta sóc; me’n desfaig, del xupló i de les voretes, i me’n declare definitivament fadrina: apta per a encarar l’aventura del col·le dels fadrins!"

La pura imatge de l’abandonament, el marriment i l’assolament vitals eren el xupló i el drapet de les voretes, abandonats per la xiqueta sobre les pedres de la platja: renunciats i arrossegats per l’aigua bromerosa de les ones, que amenaçava d’engolir-los mar endins. La visió d’aquells dos objectes de color rosa, reballats i sobtadament desemparats, punxaven —no sé per què— la fibra sensible d’una tristesa estranya i inefable. I la xiqueta, potser per això, en un mateix instant —més prompte que ho conte— va trencar el somriure en plor, el plor en paüra, i la paüra en una cruenta desesperació. "No, no, no!" Es va girar espantada, i se’n va tornar corrents a la mar per recuperar els objectes que acabava de llançar. "No, no, no!" Entre singlots desconsolats, mentre els majors réiem l’escena, va prendre entre les pedres i la bromera el xupló i les voretes. Es va portar el primer a la boca i va prémer contra el pit les segones. Va succionar amb avidesa el gust salobrenc del xupló humit amb aigua de mar; i tota ella es va estremir amb l’abraçada efusiva i nerviosa que va propinar, a l’alçada del cor, al seu drapet rosa de les voretes. "Pobreta!", vam comentar. Encara li regallaven les llàgrimes galta avall quan, entre sospirs i amb amor infinit, va deixar anar, per les comissures de la boca —per una part i l’altra del cautxú del pipo—: "Ai! El xupló i les voretes... El xupló i les voretes!"

A tots, naturalment, ens va entendrir l’escena. I la vam riure de bona gana. És segur que tardarem a oblidar-la. Entre altres coses, perquè intuïm que resumeix amb colpidora precisió l’estranya essència de la peripècia humana: un debat infinit en què sospesem abjurar les pròpies consuetuds —amb dolor per les successives i irrevocables pèrdues— amb l’esperança de temptar noves ventures, noves descobertes, nous atzars. Aprendre a renunciar al xupló i les voretes: això és la vida. Cremar i superar etapes, obrir portes noves, transitar camins inèdits. Gestionar l’enyor. Administrar les abdicacions. Preservar la passió per aprendre. Accedir amb curiositat i il·lusió a cada nou col·le dels fadrins: a cada nova descoberta, cada nova coneixença, cada nova experiència, cada nova ensenyança. Acceptar que, prompte o tard, les ones impietoses del temps s’engulen, ben endins —cap a la mar inextricable de l’oblit—, els xuplons i les voretes de la infantesa, de la felicitat, de la innocència. I que, a pesar de tot això —o, precisament, per tot això—, val la pena estimar-se-la incondicionalment aquesta mar: la mar, el mar; la Mar...

Setembre és un mes idoni per a jaquir xuplons i voretes. Davant nostre s’obri un nou curs, una nova llum, un nou cicle en què —com diria el poeta— "tot està per fer i tot és possible". Adéu al xupló i les voretes d’agost. Cal celebrar intensament la joia de nous vols per damunt de la mar estimable de la memòria (encalmada o tempestuosa, inquietament serena o serenament inquieta), i desitjar a mestres i alumnes —amb veu alta, clara i sincera—: "Feliç any nou a totes i tots!"