El Tio Carando

«Xe! Corres més que Meló!» «Va acabar com Camot: amb una mà davant i l’altra darrere.» «M’he quedat com el Tio Fava: igual estic que estava.» «Està més perdut que Carracuca!» «Eres més burro que Tacó.» «Com la carrabina d’Ambrós, carregada de segó.» «Eixe és més lladre que Pinet.» «Mare de Déu! Vaig passar més fam que Garró.» «Això va ser en temps del rei Pepet.» «Anava més mudat que Pica-sàries!» «Sembla la Delicada de Gandia, que es va tirar un pet i se li van trencar tres costelles...» «Vindrà el Moro Mussa i se t’emportarà.» «És més gos que el Negre Lloma!»...

Ja sabem que en molts idiomatismes ha quedat fossilitzada la memòria de determinats personatges populars, alguns dels quals inspirats en individus històrics i reals, els altres directament forjats a la fèrtil farga de la fantasia comunal. El simple fet que hagen aconseguit sobreviure a l’erosió del temps i de la desmemòria —que continuen habitant la il·lusió compartida, i hagen arrelat en el repertori fraseològic de l’idioma— demostra que enclouen valors carismàtics que apunten al cor de la personalitat social. Vull dir: que aquests personatges populars tenen la gràcia d’encarnar, en el llenguatge, atributs físics, morals o de caràcter que, des d’una perspectiva antropològica, ens resulten psicològicament suggestius, utilosos i productius.

La gent —la gent del carrer, com se sol dir— no s’encurioseix per les biografies de Meló, Camot, el Tio Fava, Carracuca, Tacó, Ambrós, Pinet, Garró, el rei Pepet, Pica-sàries, la Delicada de Gandia, el Moro Mussa o el Negre Lloma; tampoc no es preocupa de discriminar quins d’aquests personatges van existir realment, i quins són, en canvi, una pura invenció de l’esperit. Importa, només —això sí—, entendre que són prototips capaços de concentrar l’essència d’uns perfils útils per a significar, simplificar i expressar la condició humana: Meló és el paradigma del gran corredor; Camot, el del mal acabament; el Tio Fava, el de qui mai no canvia ni progressa; Carracuca, el de la fatalitat de la derrota; Tacó, el de la ineptitud i la poca intel·ligència; Ambrós, el de la mancança de recursos eficaços; Pinet, el de la lladronia; Pica-sàries, el de l’elegància; la Delicada de Gandia, el de la sensibilitat hipertròfica; el Moro Mussa, el de la maldat, la por, l’amenaça; i el Negre Lloma, el de la peresa.

Últimament un aquests personatges de l’imaginari valencià m’ha cridat especialment l’atenció. No sé si n’han sentit parlar mai: es tracta del Tio Carando. Particularment conegut entre el món de la marineria, el Tio Carando personifica el perfecte vividor malfaener, que presumeix de saber de tot, però que només és realment virtuós en l’art de la picardia i de l’engany. Ja l’any 1920 el folklorista Francesc Martínez i Martínez reportava en Coses de la meua terra (la Marina). Segona tanda tres anècdotes atribuïdes a aquest personatge. Conta, per exemple, que quan el Tio Carando era patró de barca se les arreglava sempre perquè el contramestre assumira totes les responsabilitats de la navegació mentre ell dormia, fins que un dia la mandra i la imperícia del Tio Carando va ocasionar un greu accident naval. Igualment, el folklorista alteà relata que, en una altra ocasió, el Tio Carando es va embarcar com a polissó en un vaixell que anava a l’Havana, després que el capità li n’haguera denegat l’accés. En arribar a Cuba i atracar al port, al Tio Carando li va faltar temps per a anar a trobar el capità i fer-li creure que hi havia arribat nadant, abans que el vaixell. Per últim, Francesc Martínez i Martínez també refereix el cas d’una aposta en què el Tio Carando va aconseguir imposar-se a un negre famós que era capaç d’aguantar molt de temps davall l’aigua. «Necessitaré algunes coses per a tirar-me a l’aigua», diuen que va demanar abans del desafiament. «Vosté dirà...», van acceptar els jutges de la prova. «Voldré un foguer, un perol, una mica d’oli, unes tomaques...», anava dient. «I això?», li van preguntar. «Per a fer-me el sopar, allà baix!». I conten que, en escoltar allò, el negre especialista en submarinisme apneic es va apoquir, va renunciar a competir i va declarar vencedor el Tio Carando...

També en uns papers inèdits del lletraferit callosí Adolf Salvà i Ballester (l’altre gran folklorista valencià de la primera meitat dels segle XX) s’evidencia, curiosament, un interés concret per aquest icònic malfatà de la marineria autòctona. Explica, el de Callosa d’en Sarrià, per exemple, que el Tio Carando «era un mariner nascut a Altea», i que una volta que va anar a demanar faena en un vaixell, el capità li va preguntar: «Tu què saps fer?» «Sé fer de tot: sóc mestre del que isca», va contestar. Una volta embarcats, el capità va demanar al Tio Carando que fera un timó. I el Tio Carando de seguida es va posar a treballar la fusta. Unes hores després es va plantar davant del capità i li va lliurar una espècie de forca allargada, que en res no s’assemblava a un timó. «Prenga, capità: ací té un forcat!» «Com que un forcat? Jo li havia demanat un timó!», se’n va queixar. «Mire, amb mi no s’enfade que no en tinc la culpa: ja l’havia advertit que sóc “mestre del que isca”. I resulta que m’ha eixit un forcat, i no un timó!»

Una altra història del Tio Carando documentada per Adolf Salvà és la de l’ocasió en què el nostre mariner es va llogar com a home bo en una embarcació, per a fer treballs difícils en cas de tempesta. Durant els primers dies de la travessia tot va anar com l’oli en un cresol per al Tio Carando, perquè la mar era calma i, sense fer-ne ni un brot, podia menjar, dormir i cobrar un bon sou. Però s’hi va desfermar una tempesta i el capità li va haver d’ordenar que pujara al capdamunt d’un pal per lligar unes cordes i evitar un perill. «Això és faena de l’home bo!», va cridar el capità, per animar-lo. Però Carando li va replicar: «Pujar jo al pal? Anem, home, anem! L’únic home bo que va a bord sóc jo, i he de pujar allà dalt, amb perill de caure un bac i matar-me? Que puge qualsevol altre, que l’únic home bo s’ha de reservar...»

En aquest temps nostre, en què passegem per places digitals, fem de Facebook el nostre patí de veïns i xiulem pel cel de Twitter cavalcant pardals blaus, resulta que les històries tradicionals del Tio Carando continuen explicant-se per Internet. N’acabe de llegir ara mateix una en què Carando, sempre amb l’objectiu de no haver de fer faena, es planteja el repte de vendre un enorme excrement per traure’n diners. «Com ho faré, per a vendre’l?», es va dir. «Ja ho sé: l’assecaré, el faré a trossos, el picaré en un morter, i després en distribuiré la pols en paperets, com si foren pólvores màgiques per a endevinar el futur!» Dit i fet, en poques hores el Tio Carando ja anava cridant pels mercats, venent la pols d’aquell fastigós excrement —bellament embolicada en paperets de colors. 

«Paperets! Paperets per a endevinar el futur!» «Pólvores màgiques! Pólvores màgiques! Pólvores màgiques per a l’endevinació!», anava anunciant. «Com funcionen, Tio Carando?», s’hi va interessar un comprador. «Has de posar-hi una mica de saliva i remenar amb el dit. Després ja veuràs...» Intrigat, aquell client va comprar una bona dosi de pols d’excrement i la va abocar al palmell de la mà. Va sucar el dit en abundant saliva i hi va començar a pastar. Però, clar... «Açò sembla que siga merda!», va cridar, per fi, enfurismat, davant l’evidència tàctil i olfactiva. I el Tio Carando, impassible, hi va comentar: «Veus? Ja vas endevinant. Ja vas endevinant...»

Com en el cas de Meló, Camot, el Tio Fava, Carracuca, Tacó, Ambrós, Pinet, Garró, el rei Pepet, Pica-sàries, la Delicada de Gandia, el Moro Mussa o el Negre Lloma, el personatge del Tio Carando és viu entre nosaltres perquè encarna un perfil humà d’interés per a tipificar, analitzar i entendre la condició humana. En aquests dies políticament tan tempestuosos, no puc deixar de preguntar-me quins han estat els Tios Carandos temeraris i malfaeners que, defugint responsabilitats i treballs, estan ara a punt de provocar una col·lisió naval —amb risc imminent de naufragi. Sospese si, a l’hora de la veritat, els homes bons que haurien d’haver pujat als pals on es lliguen els cordells de la negociació i la sensatesa —els caps que fiancen les enteses institucionals i estalvien els perills imminents—, no s’han comportat tots com el Tio Carando: com uns estafadors badocs, impàvids, inoperants, impassibles, profitosos i negligents. Dubte si els responsables de garantir un poc de trellat —un mínim de civilitat, llibertat, diversitat, coneixement, respecte i democràcia— no han quedat en evidència per fet que, en comptes de proporcionar un timó útil per a l’enteniment, han escudellat a la taula pública, simplement, el que els ha eixit: un forcat perfectament inútil per a fixar cap rumb.

Les trampes i les excuses del Tio Carando són potser divertides en el terreny de la ficció, però en la realitat dubtosa i erràtica que ara mateix estem vivint —ai!— tinc la sensació que els Tios Carandos han acabat deixant-nos les mans enviscades de femta... La bona qüestió: que hi ha situacions, esdeveniments i moments històrics que, per previsibles, ens tempten a formular diagnòstics com el del Tio Carando: «Veus? Ja vas endevinant. Ja vas endevinant...»