X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del temps / OPINIÓN

El record del pare Vicent a la Marina

4/05/2019 - 

«Sant Vicent no s’acaba mai...», comente telefònicament amb Pepe Soler a propòsit del llibre que el dilluns passat, Dilluns de Sant Vicent, havíem de presentar al Captivador, a la Nucia: El record del pare Vicent a la Marina. «Què et sembla?», m’havia demanat ell. I jo no sé ser-li més sincer: «Que sant Vicent no s’acaba mai!» Certament, sant Vicent Ferrer és un personatge que sembla no tenir fi quant a possibilitats d’estudi: en les diferents vessants vitals, en els sermons, en les implicacions polítiques, en el procés de canonització, en la iconografia, en els miracles, en l’advocació i —sobretot, i especialment— en les formes de l’afectivitat popular atàvicament conservades. Perquè sant Vicent Ferrer ha estat, sens dubte, un dels personatges més rellevants de la història dels valencians: potser el valencià més universal de tots els temps, sí... Però enllà i ençà del referent històric, sant Vicent Ferrer —el personatge de sant Vicent Ferrer— és un referent de primeríssim ordre, també, en l’etnopoètica valenciana.

La familiaritat i la domesticitat consubstancials a la particular imatge que el poble valencià ha construït al voltant del seu sant —just als antípodes del to justicier i apocalíptic del missatge original dels seus sermons— ha derivat en una percepció d’afabilitat, humor i joia íntimament arrelada a la sentimentalitat i la simpatia popular: aquesta percepció, al seu torn, s’ha traduït en la proliferació d’innumerables manifestacions de festa, advocació i simpatia per «sant Vicent el del Ditet». D’aquesta manera, el to històric admonitori i apocalíptic fet servir pel predicador en el seu temps —vinculat al lema «Timete deum et date illi honorem quia venit hora iudicii eius» («Temeu Déu i honoreu-lo, que ve l’hora del seu judici»)—, ha donat definitivament pas a la imatge d’un sant més aïna familiar, ínfim, afable, alegre, domèstic, lluminós; una mica divertit, si es vol, i tot. I val a dir que aquest és un prodigi que cal atribuir, en realitat, a la capacitat imaginativa d’un poble com el valencià, que ha estat capaç de projectar, durant un procés llarg de segles, la pròpia sensibilitat i el propi tarannà festiu —mediterrani i vitalista— sobre la figura del seu sant de referència.

Però l’efusivitat i la singularitat de les advocacions vicentines no són, ni de bon tros, un fenomen nou i privativament contemporani. Amb un total de 873 miracles reconeguts com a autèntics per la cúria romana en el procés de canonització, el biògraf Pierre-Henri Dominique Fagès —«fanàtic del seu sant Vicent i tan incondicionalment crèdul com admirablement documentat», en paraules de Joan Francesc Mira— ja podia afirmar sense embuts, a finals del segle XIX, que «a penes hi ha, exceptuant la Mare de Déu, qui el supere en aquesta taumatúrgia universal». Tanmateix, als nostres ulls, potser el major dels prodigis protagonitzats pel dominic valencià (el miracle 874!) consisteix a haver aglutinat, en l’imaginari valencià, un univers narratiu —d’advocacions, creences, portents, llegendes i fantasies— tan ric, divers, viu, íntim i excepcional que no té parangó amb cap altre. Hi insistim: enllà i ençà del personatge històric i de l’obra estricta.

Pocs són els pobles valencians que no disposen d’una capella, una ermita, una tradició festiva, una creença, un carrer o un plafó ceràmic dedicat a honorar la memòria de sant Vicent Ferrer. Especialment anomenades són, si es volen, les advocacions i les festivitats en honor al sant a Catí, Morella, Sant Mateu, Llíria, Agullent, la Llosa, Teulada, Xilxes o València. Però, amb major o menor intensitat, és la pràctica totalitat dels pobles i les ciutats del país la que va celebrar dilluns, encara, el dia de Sant Vicent com a colofó per a la Pasqua, sempre d’acord amb el calendari lunar, vuit dies després del Diumenge de Resurrecció. I les comarques de la Marina —la Marina Alta i la Marina Baixa— hi són paradigma: sant Vicent Ferrer, d’una manera més o menys inadvertida, hi forma part del paisatge cultural, de l’etnografia, del patrimoni artístic, de la religiositat i del folklore.

El cas de Teulada és possiblement el més conegut i reconegut a la Marina Alta: de la mateixa manera que els llogarets del Captivador (a la Nucia, a tocar de l’Alfàs i d’Altea) i de l’Abdet (al terme de Confrides) reputen una especial fama a la Marina Baixa. Precisament a Teulada, fa ja un bon grapat d’anys —devia ser l’any 2003 o el 2004—, vaig prendre per primer volta consciència plena de la productivitat i l’excepcionalitat de l’imaginari vicentí com un dels fenòmens més valuosos i preciosos del patrimoni immaterial valencià. Com si fóra ara, recorde perfectament el moment en què, uterinament protegits pels carreus de pedra viva de l’església de Santa Caterina, una velleta del poble va accedir a contar-me el famós miracle de sant Vicent i els pesolets: «Voràs, la germana volia quedar bé», m’anava contant, aquella dona. «Diu: “Li faré al meu Vicent un bon arrosset amb pèsols.” Però com que no en tenia, de pèsols, va anar a collir-los al costat de casa, que no eren seus. Quan el pare Vicent es va posar a beneir taula, els pèsols es van dividir. “Però Constança, què m’has fet!”, se li va queixar. I va ordenar: “Pesolets, a les beinetes!” I els pèsols se’n van tornar tots al seu lloc, dins de les beinetes, que es van enganxar altra volta a la mata, al bancal!» 

Com de lluny quedava, en aquella narració, l’adusta reputació medieval de Vicent Ferrer com a «àngel de l’apocalipsi»! Com de distant se situava —ai!— la veu tronadora i admonitòria del predicador de l’infern etern, respecte d’aquesta altra imatge familiar i domèstica del pare Vicent amb sa germana, davant d’un bon arròs amb pèsols! I, sobretot, com de corprenedora em va resultar —Maria Santíssima!— l’al·lusió familiar i possessiva d’aquella bona dona de Teulada: «el meu Vicent». «El meu Vicent»! Sembla cosa de no creure, que un personatge nascut l’any 1350, biogràficament desaparegut ara fa sis-cents anys, puga ser recordat d’una manera tan íntima i intensa en la il·lusió col·lectiva de tot un poble. «El meu Vicent...»

Però a la Marina l’imaginari vicentí no és, ni de bon tros, privatiu de Teulada. El treball d’espigolament exhaustiu que ofereix el llibre El record del pare Vicent a la Marina demostra que és possible recórrer la comarca, poble a poble, d’acord amb una curiosa i suggeridora ruta d’advocacions vicentines: admirant retaules ceràmics, capelles, fornícules i escultures; centres educatius, centres socials, entitats i comerços retolats amb el nom del sant; carrers, ermites, esglésies; quadres, pintures, vitralls, estendards; rituals, relíquies, festes, fogueres; parròquies, creus, misses, imatges processionals; gojos, oracions, rondalles, cançons; noms de penyes, coves, paratges i fonts... L’imaginari —i la imatgeria— de sant Vicent que s’ha pogut documentar en el referit llibre remet, òbviament, a llocs emblemàtics de la geografia vicentina, com Teulada, el Captivador i l’Abdet. Però també a l’Adzúbia, Alcalalí, Beniarbeig, Benidoleig, Benigembla, Benissa, Castell de Castells, Dénia, Gata de Gorgos, Llíber, Murla, Ondara, Pedreguer, Pego, els Poblets, el Poble Nou de Benitatxell, el Ràfol d’Almúnia, Sagra, Senija, la Vall de Laguar, el Verger, Xàbia, l’Alfàs del Pi, Altea i Altea la Vella, Benidorm, Bolulla, Callosa d’en Sarrià, el Castell de Guadalest, Finestrat, la Nucia, Orxeta, Polop de la Marina i Xirles, Relleu, Sella, Tàrbena i la Vila Joiosa.

El reportatge gràfic d’El record del pare Vicent a la Marina —una festa de carrers, edificis, rètols, ceràmiques, talles, capelles i imatges— dóna compte, amb l’ajuda dels corresponents textos, de la singularitat de l’afectivitat popular que els valencianes i les valencianes (creients o no) continuem professant per la figura de sant Vicent. Però les aportacions encara van més enllà amb la incorporació d’elements del patrimoni immaterial, etnogràfic o etnopoètic, que l’advocació vicentina també ha generat —i ha preservat— d’una manera especial a la Marina Alta i la Marina Baixa. En aquest sentit, semblen cosa de no creure un parell de romanços recopilats a Callosa d’en Sarrià, de la mà, de la veu i la memòria de les informants Isabel Benimeli i Aurora Menaches. L’un text i l’altre són testimonis emblemàticament representatius de la fascinant vigència de l’imaginari vicentí en la tradició de la poètica popular valenciana. 

La primera d’aquestes composicions, recitada per Isabel Benimeli, recrea el motiu dels lladrucs que anuncien el futur del sant com a gran predicador, estant aquest encara dins de l’úter matern; també les vicissituds de la infantesa fent miracles i pràctiques de predicació; la condició de bon estudiant; l’adquisició dels hàbits de dominic; el miracle de la resurrecció d’un xiquet amb la simple litúrgia de dir: «alça’t home, anem a escola»; la sanació de tota classe de malalts i malalties; el miracle del burret que es descalça les ferradures de les peüngles després que el ferrer que l’ha ferrat ha intentat estafar el sant; el divertit miracle de «l’aguant en l’aire», que es produeix quan un obrer cau d’una bastida molt alta i el pare Vicent se sent obligat a consultar el prior, que li ha reclamat obediència i permís abans d’obrar més miracles; el no menys afamat miracle de les embarcacions carregades de blat, a Barcelona, quan la ciutat no disposava d’aliments; o el final dels seus dies «a les terres de Bretanya»... La segona, reportada per Aurora Menaches, fa igualment referència a la profecia que anunciava la santedat de Vicent Ferrer quan encara es trobava dins del ventre de la mare, però també a la predicació del temor al judici final; a la curació miraculosa d’un xiquet de bolquers malalt; al desconcertant «miracle de la muda» (en què una muda aconsegueix parlar davant la presència del sant, però aquest li retira el do de la paraula perquè no li convé, atés que és una llenguda i s’hi condemnaria); i, finalment, al cèlebre i sensacional miracle del xiquet mort —i ressuscitat!— pel mateix burret del sant.

Són, tots, motius llegendaris ben coneguts en el cicle narratiu dels miracles vicentins. I resulta emocionant constatar-los perpetuats en la memòria dels pobles valencians, en general —i de la Marina, en particular. Per això, passada ja la ressaca electoral, no puc sinó felicitar els artífexs de la maniobra (Vicent R. Vallés, Marina Vallés, Ángela Castllejo, J. Rafael Frías, Pepe Soler, Carolina Frías, M. Antònia Cano, Roser Durà i Ángela Frías), i invitar-los a fer un passeig (un passeig literari, si més no) pels racons dels pobles de la Marina protagonistes de la singular geografia vicentina que El record del pare Vicent a la Marina encerta a recollir, valorar i difondre. Heus ací el consell: òmpliguen, si volen, els ulls i l’esperit —els sentits i el pensament— amb les imatges i els textos que reflecteixen les manifestacions d’un dels més singulars i estimables patrimonis intangibles de la cultura popular valenciana, que és el de l’advocació, la meravella, la tradició i la il·lusió que embolcalla la figura de Vicent Ferrer i el seu cicle narratiu. Ja ho veuran: acabaran donant-nos la raó, a Pepe Soler i a mi. I en podran compartir la conclusió que, efectivament, «sant Vicent no s’acaba mai...»

next
x