El ramell de la providència

Són coses del món tecnologitzat en què vivim: abans ens passàvem secretament les coses de mà en mà; ara ens les hi passem per WhatsApp. La rosa de paper del poema de Vicent Andrés Estelles, posem per cas, seria segurament tota una altra cosa en el nostre món de tabletes, ordinadors, mòbils i rellotges digitals. Quina equivalència tindria en els nostres dies la poètica imatge d’aquells populars, inspirats i simbòlics versos estellesians de la «Cançó de la rosa de paper»? «Però, com una consigna, / circula secretament / de mà en mà, per tot el poble, / una rosa de paper»... les roses —i les consignes, ai!— han deixat de circular de mà en mà: circulen, molt més pragmàticament, codificades ara amb zeros i uns, de mòbil en mòbil, de correu electrònic en correu electrònic, de grup de WhatsApp a grup de WhatsApp —o Facebook, o Twitter, o Instagram, o Tik Tok, o Déu sap què!

La reflexió ve ací a compte a propòsit d’una imatge floral que, amb consigna inclosa, vaig rebre despús-ahir des del WhatsApp de la inefable amiga mutxamelera —alquimista de fantasies, quimeres i cançons— Ali Castelló. No era una rosa de paper, exactament, sinó tot un ramell verd, viu i ufanós, acompanyat per una informació concisa: «Reme ja l’ha fet, me’n passa la imatge. Besots, gínjol.»

De seguida ho he entés. I, sense veure-la, m’ha semblat, fins i tot, que l’encantadora Ali em picava l’ullet, amb un somriure picardiós, entre el joc de llums, colors i reflexos que en aquell moment m’oferia la superfície de vidre de la pantalla. Es tractava, naturalment, del ramell de la providència que la senyora Remedios Climent, Reme la Saora, amiga i companya d’Ali en el So de Mutxamel, havia acabat de confeccionar, un any més, el dia de l’Ascensió. «Tres rames d’olivera, tres de codonyera, tres de llorer, tres de garrofer tres de magraner, orenga i forment»: heus ací la fórmula compositiva que, segons un nou missatge reenviat uns minuts després per Ali, Reme havia fet servir per al seu providencial ramell d’enguany.

Ara deu fer poc més d’un parell d’anys que Alícia Castelló de León em va acompanyar a casa de Reme la Saora, perquè em mostrara el ramell de la providència que conservava al rebost. En aquella ocasió Reme em va explicar que aquest curiós ramell de la providència es confeccionava al punt del migdia del dia de l’Ascensió: quaranta dies després del Diumenge de Pasqua. Té a veure, per tant, amb allò que el savi etnobotànic Daniel Climent en diria «el calendari dels quaranta dies». I es confecciona, en qualsevol cas, amb elements representatius de la productivitat agrícola: branques de magraner, d’ametler, d’olivera; una mica de forment i d’ordi... Reme m’explicava, en aquella ocasió que em va obrir les portes de la confiança —juntament amb les de sa casa—, que a Mutxamel és costum conservar aquest ramell de la providència fins al dia de l’Ascensió de l’any següent, en què es crema. I que, com el seu nom indica, d’acord amb un bell i tradicional pensament màgic, el ramell de la providència serveix perquè, durant tot el cicle anual, hi haja una bona provisió per a satisfer les necessitats bàsiques de la família.

«És un costum que només es fa a les cases dels llauradors: de la gent que té camp», m’explicava Reme la Saora. «Sempre li pose això: llorer, magraner, olivera, garrofer... Un any vaig dir de posar-li llimera, però mon pare em va advertir: “Llimera no, filla, que quan s’asseca li cau la fulla...” I tenia raó.» «A ma casa s’ha fet tota la vida: sempre n’hi havia un. Me’n recorde que ma auelo ja el feia, el ramell de la providència.»

Mire i admire la fotografia del ramell de la providència que Ali m’ha passat per WhatsApp —talment com la rosa del paper del poema d’Estellés— i no puc evitar pensar en l’asseveració que un dia li vaig llegir al ja esmentat etnobotànic Daniel Climent: «l’Ascensió ha sigut una festa de la plenitud primaveral, l’apoteosi del període pasqual, la culminació de la millor època de l’any.» De fet, així ens ho recorda el refranyer popular: «El dia de l’Ascensió de tot l'any és el millor»; «Per l’Ascensió, totes les bruixes a la processó»; «Tres dijous hi ha en l’any que rellueixen mes que el sol: Corpus Christi, Dijous Sant i el dia de l’Ascensió». Etc.

Mentre tot açò pense, una arbitrària i imprecisa curiositat interior em mena a regirar carpetes i arxius informàtics pels budells del disc dur de l’ordinador de casa, fins que aconseguisc trobar, per fi, la imatge del ramell de la providència que, ara fa dos anys llargs —devia ser a finals de febrer de 2020, just abans de la pandèmia—, vaig poder fotografiar a ca Reme la Saora. I no sé per què, però el contrast entre el ramell sec d’aquella volta i el renovat ramell verd acabat de confegir aquesta mateixa setmana em procura una sensació de benestar anímic. Efectivament: de «plenitud primaveral», d’«apoteosi», de «culminació». De vida sempiternament renovellada. Tant és així que m’arribe a emocionar i tot pensant que, mentre a Mutxamel hi continue havent algú que, com Reme, cada any, per l’Ascensió, mantinga a casa el costum de compondre i guardar ritualment aquest bell, simbòlic, entranyable i màgic ramell de la providència, no solament quedaran cobertes les necessitats materials bàsiques: també les fretures essencials al rebost de l’esperit.

Vull dir: que per fi he comprés que gestos, costums i fenòmens com el ramell de la providència que la senyora Remedios Climent, Reme la Saora, cull, arregla i conserva cada any per l’Ascensió a Mutxamel —els gestos, els costums i els fenòmens que conformen el nostre imaginari popular— són, en efecte, com la molt simbòlica rosa de paper del poema d’Estellés: signe de resiliència de la societat valenciana; símbol, penyora i talismà de primavera; màgia, quimera i fantasia d’un poble que, a pesar dels «dies de pluja i vent», es resisteix a deixar de creure en si mateix.

Deu ser que, amb els anys, m’estic tornant una mica sentimental. Però m’han vingut ganes de plorar —llàgrimes dolces de felicitat i tot— quan Ali aquest dijous m’ha regalat l’oportunitat de constatar que sí, que és veritat, que som vius: que fins i tot via WhatsApp, o Facebook, o Twitter, o Instagram, o Tik Tok, o Déu sap què, encara ara «com una consigna circula secretament de mà en mà, per tot el poble»... el ramell de la providència —l’esperança de la gent.