ALACANT. Segons Joan Borja, «Enric Valor, memòries és un llibre que prova de recrear i vivificar, per mitjà de la conversa com a estratègia discursiva, la memòria biogràfica i literària del senyor Enric Valor i Vives (1911-2000). La biografia de Valor és fascinant: absolutament extraordinària. Perquè permet revisar i reviure una riquíssima panoràmica de tot el segle XX valencià. En Enric Valor, memòries mire de reconstruir i valorar fets, situacions, obres i anècdotes de l’escriptor castallut a partir d’una conversa in extenso amb el seu fill primogènit, el senyor Enric Valor Hernández, que conserva una membrança privilegiada sobre les vicissituds de la peripècia vital i literària de son pare. Vull agrair-li molt especialment —a ell i a tota la família Valor— la generositat d’haver-me obert les portes de casa: del cor i de la memòria.»
Respecte d’aquest nou treball de Borja, el jurat (conformat per Elena Cantariño Suñer, Amelia Ortiz Gil, Maria Magdalena Ruiz Brox i Vega Rodríguez-Flores) ha subratllat que, a pesar de «la gran qualitat de les altres obres finalistes», l’obra guanyadora aporta «un testimoni únic i molt valuós d’un dels autors més importants de la cultura valenciana contemporània. Mitjançant d’un amé i farcit d’anècdotes diàleg, la ciutadania tindràaccés a documents i aspectes desconeguts de la vida de Valor en un any, 2020, en què celebrem setanta anys de la publicació de les Rondalles valencianes i vint anys de la desaparició de l’autor de Castalla.»
Les aportacions d’Enric Valor, memòries discorren de la Castalla i la Penàguila rurals a la industriosa i sindicalista ciutat d’Elda; de l’efervescent ciutat d’Alacant anterior a la Guerra Civil als treballs en una cooperativa arrossera de Catarroja; dels avatars en el negoci del transport del carbó i de la fusta per terres del Maestrat i de Terol als negocis impulsats des del cèntric carrer Colom de València; de l’abundància, l’opulència i la sumptuositat en una pròspera empresa de recanvis d’automòbils a la humiliació, la frustració i la impotència dels anys de reclusió a la Carcel Modelo de Mislata; de les Rondalles valencianes i L’ambició d’Aleix a l’Obra literària completa i la trilogia del Cicle de Cassana; dels problemes inicials amb la censura a l’èxit comercial de La flexió verbal; de la dignitat senyorial d’una nissaga de renom, amb intrigues i vincles de sang inconfessables —que afecten els mateixos Borbons i tot!—, al doble i traumàtic desposseïment patit per la família; dels elements autoficcionals de l’obra novel·lística a l’insubornable amor per les paraules que l’autor professava... I tot això, culminat amb el descobriment, la transcripció i l’anàlisi d’uns documents inèdits —el testament hològraf i la part conservada d’una última i inacabada novel·la— que aporten una llum inesperada i sorprenent per a desvelar i comprendre un dels secrets més ben guardats en la intensa, sotragada i diüturna vida (i obra) del senyor Enric Valor i Vives.
Joan Borja i Sanz (Altea, 1968) és mestre per l’especialitat de Ciències, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia Catalana. Entre les seues publicacions —més d’una trentena de llibres— destaquen títols com Els aforismes de Joan Fuster (1996), Meleagre (1998), La utopia de la ciència (2004), Llegendes del sud (2005), Els discursos de la ciència (2013), Café del temps (2013), El color de les quimeres (2013), Àncora del temps (2013), Papers d’etnopoètica (2014), Les llegendes secretes de Sara Llorens (2016), Sobre l’alquímia de la vida (2016), Rutes de llegenda (2016) o Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià (2020).
Ha sigut vicedegà de la Facultat d’Educació (1999-2003), director de la Seu Universitària de la Marina (2002-2005), director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe (2004-2007), director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant (2007-2011) i director del Departament de Publicacions i Investigació de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert (2015-2019). Entre altres reconeixements ha obtingut, abans del Premi València d’Assaig 2020, el Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular (2004), el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta (2012) i el Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló (2016).
Actualment compagina la investigació, el periodisme (és col·laborador d'Alicante Plaza- i la docència universitària amb la direcció de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant.