El nom de la cosa

L’any 1986 s’estrenava la pel·lícula El nom de la rosa, film de producció europea dirigit pel francés Jean-Jaques Annaud, homònima de la novel·la que el 1980 havia publicat el recentment traspassat Umberto Eco. En ella el nucli argumental del llibre restava amagat sota una eficient trama policial i el rerefons filosòfic es veia reflectit només en la discussió final sobre moral i accés al coneixement, entre Guillermo de Baskerville i Jorge de Burgos. La raó i l’obscuritat, aquell que busca l’ajut d’unes lents per als seus ulls cansats i qui vol expandir la seua ceguesa a la humanitat. Però sobre el que venien adiscutir dominics, franciscans i legació papal era sobre el nom de les coses, una discussió sobre els universals que venia des de temps clàssics i just enaquells segles XIV-XV va agafar el seu punt més àlgid, en la figura de l’altre Guillermo, el qui havia de servir de model per a Baskerville/Connery, Guillermo de Ockham i la seua aposta pel nominalisme. Esta escola manté que soles tenen existència real els individus  o les entitats particulars. Potser els quedava una miqueta lluny de París, però la mateixa església va fer sorgir molt poc temps més tard en el seu si, com una mena de coincidència impossible, el drama sacro-líric de l’Assumpció de Maria a Elx. Un dogma de fe.

Ja benentrats en el segle XXI, l’Europa de finals de la Baixa Edat Mitjana va perdentla seua aura de llegenda negra. Serà potser per la foscor que emeten temps més propers. El cas és que omplir els carrers de bufons, xirimites, palla, pendons i Robin Hoods és agraït. I veure xiquets atacant adults amb espases de fusta, ino amb tablets i smartphones, posarà alegre més d’un pare, si no acaba sent el maniquí on acaben els colps, clar. Però una cosa és fer una recreació de l’edat mitjana com un decorat del Hollywood daurat i una altra conjugar didactisme, activitat cultural i oci. Des de fa 21 anys ja, al voltant de les criticades representacions extraordinàries tardorenques del Misteri d’Elx, s’organitza un Festival Medieval que segons com, adopta els qualificatius de Teatral iMusical. 

El nom nofa la cosa, la cosa és el nom. Nominalisme pur Ockhamià. I un lema, Ephemeridum Festum, no fa una línia argumental,  a pesar de tenir las ort d’ajuntar en un sol any un bon grapat d’efemèrides, locals i globals: Raval, Clarisas, Cervantes, Llull, Bosco, Shakespeare. Pots agafar tot, deixar-ho caure pel cuc de la cullera al got de mesclar, remenar bé, afegir-hiunes gotes d’angostura, una pell de llima i ja ho tens. Però qué és el que tens? Si la cosa és el nom, quina cosa és esta que té una mica de teatre infantil, una mica de teatre en valencià, una mica de gran(s) producció(ns),una mica de música, una mica de llibres, una mica de d’art. I un gran, grandíssim cartell, que anuncia una mica de dansa, que no es veu enlloc del programa?

El temps dels parcs temàtics semblaven superats per la realitat virtual. Fem una dansa de la mort en la seua commemoració i enllacem memòria històrica i contemporaneïtat. I abandonem d’una vegada per totes la mentalitat de cartópedra en la cultura.