El futur de la memòria

En este capítol dotze i últim del podcast sobre memòria històrica “El mur” parlarem de futur. De com afrontar la tasca de recuperar la memòria, de les polítiques que es posaran en marxa per a no oblidar el passat. De qué podem fer també com particulars, per a recolzar estes mesures, per a col·laborar, per investigar si volem, qué va passar amb els nostres familiars... De tot això, i alguna altra cosa, en parlarem en este capítol 12 d’El mur, que es diu “El futur de la memòria”.

Es deia Rafael Gómez, i ha mort per coronavirus als 99 anys a Estrasburg, envoltat de la seua família. El 24 d’agost de 1944 va entrar com un heroi als llibres d’història, en alliberar París dels nazis, acompanyant la mítica companyia nou de republicans espanyols, que comandava el borrianenc Amado Granell. Rafael fou oblidat, això sí, durant molts lustres, i només recentment havia començat a revindicar-se la seua lluita, el seu esforç per la llibertat. Amb ell, desapareix l’últim dels combatents a la segona Guerra Mundial, l’últim viu, dels que parlarem en el capítol cinc d’El Mur, “Els que pogueren escapar”.

I en l’edifici que alberga el rellotge de les campanades de cap d’any a la Porta del Sol, que fan este so tan reconeixible, va treballar molts anys un personatge sinistre, que també ha mort per coronavirus recentment. Parlem de Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, el policia de la Brigada Político Social que va fer-se tristament famós els últims anys del franquisme pels violents interrogatoris, per les cruels pallisses als detinguts que aplicava amb un sonriure, als baixos de l’edifici de la Porta del Sol. Antonio González Pacheco, alias Billy, el torturador, el que ja en democràcia fou condecorat pels serveis prestats, en 4 ocasions. El 2013, la jutgessa argentina María Servini va dictar ordre internacional de cerca i captura per un delicte de tortura a 13 persones, però l’Audiència Nacional va argumentar que estos delictes havien prescrit. Fa dos anys demanaren que se li retiraren al menys les medalles: tot això ho contarem en el capítol 11 d’ElMur. Però Billy, el niño de 73 anys, ha mort abans de que es fera justícia. La pandèmia i els seus efectes, se li han avançat.

I un altre gran que ha faltat, Luis Eduardo Aute. Un dels que va posar banda sonora a la memòria, en Al Alba, esta cançó que va dedicar als últims afusellats del franquisme, els que van caure en la matinada del 27 de setembre de 1975, tot i la pressió de la comunitat internacional, fins i tot del Vaticà, per salvar-los la vida. Al alba fou escrita com una cançó d’amor inicialment, però va passar a la història com un al·legat contra la pena de mort.

En el cementerio de Paterna, se recupera poco a poco la normalidad post Coronavirus. Arqueoantro ha empezado los Trabajos en la fosa 111, donde esperan encontrar los restos de 149 fusilados de medio centenar de pueblos de toda la comunidad. Cuerpos de represaliados sobre todo de labradores y jornaleros, però también maestros, carpinteros y pescadores. Miguel Mezquida, director arqueológico de la excavación, nos cuenta: “a finales de noviembre tendríamos que estar con los trabajos finalizados, y ahora mismo, estamos tramitando subvenciones con el cementerio civil de CS, y esta sería la tercera campaña. Este año, entre Paterna y CS, la crisis del COVID, nos ha ralentizado todo...”

Si en la fosa 111 de Paterna comienzan ahora, en la 113, también del cementerio de Paterna, están ya al final del proceso, después de cuatro largos años de investigación y de lucha contra los elementos. Y después de cotejar las pruebas de ADN de los cuerpos, los resultados no han sido alentadores: muchos no han conseguido la ansiada identificación. Entre ellos, el del tío abuelo de Santi Vallés, presidente de la asociación. Santi reclama que sea la administración la que se implique directamente en las excavaciones, y que el peso de la labor no recaiga en los familiares: “assumint per primera volta, que els processos, no haurien d’anar com càrrecs a subvencions, ni que ho porten les famílies, que es faça justírcia, sí, pero que es faça càrrec d’ella l’estat. Per nosaltres ha sigut un llarg procés, com un calvari. Les famílies no tenim perquè ser investigadors, portar números, investigació, tasques que s’han fet molt pesades, i a més que l’administració no supervisa com cal. Perque són processos que com son nous, i estàn passant ací, hi ha circunstancies que no sabem les famílies i que ens sentim perjudicats. Havia de haver un protocol procés de supervissió, està costant molt diners, i és responsabilitat de les administracions el supervisar”.

La Diputació de València va començar ja la passada legislatura una tasca de recolzament a les associacions reconeguda per tots i que encara segueix. Ara des de la conselleria de Qualitat democràtica es vol estendre les ajudes a tota la Comunitat. Parla Rosa Pérez Garijo, consellera: “Nosotros tenemos el mismo objetivo que hace 4 años, vamos a seguir exhumando en la totalidad del territorio valenciano, ahora yo soy competente de todo el territorio, vamos a seguir con las subvenciones, que derivan de las actuaciones que se iniciaron con la Diputación de Valéncia, gracias a eso, hizo que muchos familiares empezaran a moverse, a hablar con las abuelas, y empezaron a surgir todas estas asocicaciones, sobre todo en el entorno del cementerio de Paterna... Nosotros vamos también a empezar a exhumar, hemos firmado un contrato la semana pasada, en el cementerio de Castellón, en Monóvar y Benisa, y tenemos previsto seguir exhumando tanto en Valencia como en Castellón y en Alicante. Para esto es fundamental tener claro el mapa de fosas actualizado”.

Però més enllà de les fosses, el que està clar és que la memòria democràtica té molt a vore amb la difusió i el reconeixement.

Alejandro Calpe, arqueòleg que excava en una fossa de Paterna, i està explicant el seu treball in situ a un grup d’estudiants. Perquè contra l’esclavitud de la desinformació, dels que volen que no es coneguen els fets, l’educació als més joves és clau. Però posem per cas que un particular, vol començar una investigació sobre un familiar, del que té alguna idea de que fou represaliat... Com pot fer-ho? Ho explica l’historiador, membre de l’Aula de Memòria de la Universitat de València, Juan Carlos Colomer: “lo primero que te diría, Carlos, es hacer algo tan sencillo como conocer el nombre de la persona, los datos mínimos, si hubo juicio. Si buscas en google, ministerio de defensa, hay archivos militares con las actas de los juicios de guerra después de la guerra civil, son listados, y tan sólo con el nombre, consultando vía web, ya encontramos información relevante, y después podemos pedir el juicio de guerra, y podremos ver los testigos que denunciaron, la causa del juicio, es decir, contaremos con más fuentes… Hay otra fuente importante que es la Causa General, que habla de cada localidad, localizable en internet, internet es un gran aliado en estas búsquedas. Resumiendo: ministerio de defensa, y el nombre de la persona y pedir la información de ese juicio”.

Entrem a l’Arxiu del Regne de València. Es públic, debades, i per accedir no cal ser ni investigador, ni historiador: qualsevol particular pot vindre a fer una consulta sobre un familiar. Ací trobem sobre tot les bases de dades de les presons de la província. Ens ho explica Paco Torres, director de l’arxiu: “Al voltant de la memòria es poden consultar els expedients de carabiners, o les nómines, de la província de València, dos llistats de tot espanya, de febrer i de març l’any 39. També hi ha una sèrie de caixes dels jutjats de València de Responsabilitats polítiques, dels jutjats de València sagunt i carlet i els arxius més voluminosos, que van arribar al 2011, vingueren els expedients de les presons valencianes de la postguerra, de Picassent vingueren 1200 caixes, 1:22 en tres tandes varen vindre 114.900 expedients de gent que va estar empresonada en la postguerra.”

En presons com la model o Sant Miquel dels Reis, o la de dones del passeig de la Petxina. Entrem, acompanyant Paco Torres, en la sala on es custodien tots estos arxius, on queda constància per escrit, de l’arbitrarietat dels tribunals, de la ignomínia de les condemnes...”ací tenim els dipòsits de l’arxiu, i les presons de la postguerra, que enviaren ací. Els enviamemts se feren en tres tandes, i la documentació està organitzada segons l’enviament, la caixa i el número d’expedient. La base nos diu on està l’expedient, venim ací dalt, i es consulta, o si demana una còpia digital, li la facilitem. Ací podem vore els expedients, el paper es de la postguerra, de mala qualitat, i això dificulta la lectura, pero malgrat tot els expedients es conserven prou be”.

Un altra font important de consulta per al que vol saber, el que vol investigar sobre un familiar represaliat, és l’Arxiu General Militar que està en el Passeig de Moret a Madrid. Ahí es custodien els expedients dels juís militars. Els Consells de Guerra sumaríssims, en els que el delicte d’auxili a la rebel·lió, es a dir, haver-se mantingut fidel a la República, es castigava amb 30 anys de presó, o la mort. Són públics també, es a dir, qualsevol pot anar a interessar-se per ells, encara que l’administra l’exèrcit.