El model econòmic de la nova normalitat

Molt estem parlant de com la crisi del Covid-19 ha trasbalsat la nostra societat i economia de forma sobtada i traumàtica. Més encara, en parlarem de com aquesta crisi és el preludi de veritables canvis en el model econòmic causats per la revolució tecnològica i climàtica. Però d’igual forma que parlem de les crisis, les seues causes i els seus efectes, cal parlar també de com la societat els afronta i combat.

La revolució industrial, amb les seues economies d’escala, va possibilitar l’acumulació d’excedents i de capital, engegant el sistema capitalista. Junt amb el progrés que va introduir, aparegué també una bretxa de desigualtat i de pobresa, intractables des de la caritat il·lustrada.

A meitat del S XIX, naix a Manchester la Societat Equitativa dels Pioners de Roachdale, la que podem considerar primera cooperativa moderna, on un grup de teixidors (24 homes i 1 dona) agrupen el seu treball per aconseguir accés a bens de consum bàsics. Igual ocorre amb la cooperativa de Teixidors a mà de Barcelona, o la cooperativa Proletària dels Seders a València.

Els principis de governança que triaren, tenien per objectiu cobrir les necessitats de les persones que agrupaven i el benefici econòmic quedava relegat a ser el mitjà per poder arribar a cobrir eixes necessitats. Eixos principis, triats farà ja 2 segles, segueixen vigents en l’actualitat: lliure associació, gestió democràtica, participació econòmica, interès limitat del capital i educació contínua. 

Aquestos principis que fonamenten el cooperativisme, han possibilitat el desenvolupament d’un model econòmic real i viu, que combat la desigualtat des de la base i que vertebra el territori. Un model que no és insensible a les crisis, però que té major resiliència que el model convencional. Un model que existeix des de fa dos segles i que ha demostrat sobradament que funciona.

El cooperativisme modern naix al S XIX per corregir les desigualtats de la revolució industrial, i ha sigut una gran eina de reconstrucció amb cada crisi -crack del 29, crisi del petroli-. Quan el capitalisme falla, crea estructures sòlides de base democràtica que es mantenen i perduren: Mondragón, Anecoop, Eroski, Consum, etc naixen amb la voluntat, no de crear grans corporacions i rendibilitat de capital, sinó d’aconseguir preus dignes, exercir un consum responsable i oferir igualtat d’oportunitats en territoris i societats castigades per la desigualtat. 

Avui que enfrontem un escenari econòmic recessiu conseqüència d’una disrupció sanitària, hem vist com la solidaritat i la cooperació han sigut la base per poder enfrontar el repte sanitari i ha de ser també la base per poder alleugerir el colp de les conseqüències econòmiques que se’n deriven. 

Malauradament de disrupcions hi hauran més i cadascuna alterarà encara més l’escenari econòmic en els pròxims anys: disrupció tecnològica, disrupció climàtica, que van a canviar -si no ho estan fent ja- la forma tradicional de concebre el desenvolupament de l’activitat econòmica. 

Tanmateix, amb les adaptacions necessàries, la fórmula del cooperativisme i l’economia social, tenen major capacitat de perdurar, per que estan basades en els principis de la solidaritat i la col·laboració, que són els elements bàsics que necessiten les societats per sobreviure. 

El cooperativisme, no només desenvolupa una activitat econòmica com qualsevol altra empresa, crea comunitat, es gestiona democràticamenti arrela en el territori de forma sostenible. Eixa comunitat, gestió democràtica i sostenibilitat, de la mà de la innovació i transformació digital, obre una finestra d’oportunitat en camps com l’energia, la indústria, el consum, l’agricultura i l’alimentació, les cures i el treball associat d’alt valor afegit amb o sense plataforma. 

Igualment eixa governança te uns principis molt semblants als de l’Administració Pública, totes dues recerquen  i tenen cura sobre el pro comú (activitats que curen d’allò comú o essencial). Eixos interessos comuns, han de ser la base de la nova cooperació públic-privada, i reitere conscientment cooperació, per poder tindre accés a recursos i capacitats que una administració llastada per l’infrafinançament, tindrà més difícil garantir.

El model cooperatiu és un model apreciat i valorat, amb un pes en l’economia que equival al 6,5% del PIB, i genera 56.000 llocs de treball però que te un impacte molt major a la societat. No podem oblidar com la societat valenciana s’ha vertebrat al voltant de les cooperatives als nostres pobles i ciutats. No obstant això, ésta mbé cert que encara queda un gran percentatge de l’economia valenciana que es desenvolupa sota el model tradicional, i que pateix d’una forma més acusada les crisis. 

Hi ha qui considera l’economia social, com un model alternatiu, minoritari, relacionat amb el tercer sector o l’agricultura. Res més lluny de la realitat, el cooperativisme forma part de les senyes d’identitat de l’economia valenciana, i en una situació com l’actual deuríem posar el focus en les seues fortaleses. La reflexió que hem de fer en aquest escenari post-pandèmia és si no tenim en l’economia social, de forma clara, contrastada i viable, el model econòmic de la nova normalitat.

Teresa Garcia i Muñoz. Direcció General Emprenedoria i Cooperativisme de la Generalitat Valenciana.