X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

PLAÇA A PLAÇA 

El millor lloc d’Alacant per a besar-se: benvinguts a la plaça Gabriel Miró

Al centre de la ciutat s’amaga un imprevisible oasi, la plaça de Correus. El dilema: una plaça amb bullici o un insòlit racó per a enamorats? 

10/07/2017 - 

ALACANT. Es nota que ja és estiu a la ciutat: l’intens piular dels pardals, la humitat que estufa el cos o els grupets de turistes perduts per la ciutat. Però el bullici al Passeig de Soto o a Alfons el Savi és el mateix. A no ser que gires el cantó i t’endinses per l’Eixample. 

A diferència de València, París o Barcelona, el primer eixample d’Alacant -entre la Rambla, l’Esplanada, Gadea-Soto i Alfons el Savi- és imprevisible. Passejant pels seus carrers estrets, de sobte et dónes la sorpresa al girar el cantó: un enorme oasi al centre de la ciutat.

La plaça maleïda

“Quan vaig vindre a viure ací als 80 els meus amics em deien que estava boig”, relata Juan Ramón Navarro Vera, catedràtic d’Urbanisme de la Universitat d’Alacant i veí de la plaça. “Als 80 es va edificar intensivament a la perifèria i es va buidar el centre de la ciutat. Falta d’equipaments, edificis en mal estat... I la degradació porta més degradació”. Araceli Martínez Pineda recopila al llibre La Plaza de Gabriel Miró, testigo de mi vida la decadència de la plaça plasmada als titulars de la època: “La plaza maldita: prostitutas, proxenetas, travestis y traficantes dominan el escenario en Gabriel Miró”, signava Susana Abia al 1991. El trasllat l’any 1991 de l’edifici central de Correus -que li dóna malnom a la plaça- va acabar de sentenciar-la. 

Però la lluita veïnal, l’arribada del Col·legi d’Arquitectes el 2005, la reobertura de l’edifici de Correus el 2011 o la celebració d’activitats organitzades per l’Ajuntament des del 2001 van revirar el rumb de l’abans coneguda com a placeta de les Barques. Pintura al carrer, cinema a la fresca, fires... “Les activitats foren fonamentals per allunyar la plaça de l’estigmatització”, explica Navarro Vera. També la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes va apostar per un corredor cultural que unira els equipaments que s’estenen entre Canalejas i el MACA a la Vilavella amb epicentre a Gabriel Miró,  “però mai s’ha materialitzat”, es lamenta.

Postal romàntica

Els ulls de Susana Llaneras Rico vigilen la plaça des de les altures, protegides per la canòpia dels ficus centenaris. El pare de Susana treballava a Aigües d’Alacant i va donar permís a l’escultor Vicente Bañuls perquè sa filla fóra model per a l’Aiguadera, la font de 1918 que commemora l’arribada de l’aigua potable a la ciutat. Ara, al peu de la font, una pedra signada per Sonia Castedo recorda la remodelació de l’escultura: la placa és el doble de gran que el tòtem explicatiu de la font, amagat darrere d’un ficus. 

La font se situa al centre del basament que forma la plaça, a la mançana que formen Castaños, Manero Mollà i Sant Ferran. Les jardineres de l’arquitecte Juan Vidal, amb la seua característica sanefa d’una ona, li donen color blau al perímetre i recorden que la plaça està construïda sobre el mar, on es carregava la sal de les salines de La Mata. Dos pèrgoles coronades per rosades buguenvíl·lies aporten el contrapunt fúcsia als accessos a la plaça. Als costats oposats, els ficus més grans de la península –diuen- escampen lianes i arrels, que van desapareixent sinuosament cap al paviment. A un cantó, el modernista edifici de Correus dota de majestuositat a la postal. Enfront, traspunten els antics bancs de pedra que han sigut literalment sepultats per les repavimentacions: autèntica arqueologia urbana que sí que ha sobreviscut al costat muntanya de la plaça.

Sis de la vesprada: un grup d’estudiants de la nova seu universitària de Sant Ferran descansa baix els seus arcs, mentre un xic passa la vesprada d’estiu llegint baix l’ombra dels oms. Javier i Maria Jesús es fan una selfie amb Paula i Esther, les seues filles. Al preguntar-los, dubten si són turistes: “venim de Burgos tots els anys a passar una setmana per ací: Santa Pola, la platja de Sant Joan... Sempre passegem pel Port o Maissonave i un treball de Paula, que estudia Turisme, ens ha fet descobrir la plaça”, conta Maria Jesús.

S’escolten varietat d’accents al remoreig de les terrasses dels bars, al costat més proper al carrer Castaños. Dalt i baix del basament, uns cinc locals han contribuït a la revitalització de l’espai. Fins i tot un d’ells va modificar el paviment amb una tarima de fusta. Encara i tot, “podríem dir que hi ha un cert equilibri d’usos, no com a Castaños”, indica el catedràtic Navarro Vera. 

“He aplegat a vore roba estesa sobre l’escultura de Gabriel Miró. Pensar en una plaça recòndita al centre d’una ciutat és una visió poc realista en estos moments”. No obstant això, “l’altre dia vaig vore per primera vegada una parella besant-se i em va agradar”, apunta esperançat Navarro Vera. 

@cpastor_ 

next