'El fill que vull tindre', benvingut a la festa de la teua vida

EL CAMPELLO. Escriure d'una forma analítica sobre aquesta peça em resulta ara mateix al menys improbable tenint en compte que encara sent la tremolor als genolls pel viatge emocional que em va proporcionar. Veure una obra d'El pont flotant és una experiència vital com viatjar a l'estranger, però cap a dins. Tractar de desglossar o qualificar la interpretació, la direcció, escenogràfia i d'altres aspectes mundans seria una tasca no massa reeixida i inútil. Un absurd. 

Així és que intentarè desxifrar allò que va passar el dissabte a l'Auditori Pedro Vaello d'El Campello. 

Una suau llum il.lumina al públic ficant-nos de cop a l'obra. Entreobrint una porta a l'escena que ens permet colar-nos i espiar què passa allà. Un professor explica als seus alumnes de què va el joc. La inclusió del públic com a eina escènica és una necessitat en aquest tipus d’espectacle i un objectiu constant de la companyia, que ens reclama tota la carn. Tots el moviments estan destinats a escopir-nos que això no va d’escenes quotidianes representades de forma divertida escrites amb una intel.ligència inusitada, o de contes de porquets poregosos, això va de nosaltres. 

Nosaltres som els protagonistes. Des del dia que vam nàixer hem sigut els protagonistes d'El fill que vull tindre sense assabentar-nos. Nosaltres i un llop misteriós. El llop com a símbol de les nostres pors i les nostres càrregues, socials o familiars (si és que són coses diferents), imposades o voluntàries. Un llop que ens acaça i espanta però que també ens acompanya, ens abraça. Company de viatge que no coneixíem. I el temps, també un tema tractat per la companyia des de diferents punts de vista al llarg de la seua carrera. El temps com a jutge implacable que dicta sentència de tant en tant. 

Els actors estan recolçats ací per un grup d’homes i dones de totes les edats, meravellosament ingenus, amb coses a dir que, amb l'ajut d'un guix, dibuixen a la paret buida del fons de la cova on vivim un món ple d’idees, i transformen l'espai en un gran mirall on retrobar-nos. 

De sobte reps un pessic, o un mos més bé al bell mig del teu arrel, del teu melic, com si una vident s'haguera tret de la màniga les cartes que expliquen la teua vida, i així, sense adonar-te, comença la catarsi. 

Una explosió d'emocions que es deu, fonamentalment, al fet de que hi existeix una acuradíssima i depurada reflexió que la companyia presenta per mig d’imatges físiques suggerents, monòlegs a l'espectador, o escenes carregades d'ironia. En totes s'apunta la fina mirada del director, que són quatre i que aprofita els recursos que ja coneixen i en els quals indaguen, com ara l'utilització de la càmera lenta, o el conte a la vora del foc com a transmissor adient d'un estat d'ànim, i l'ús de materials i el treball sobre ells. La plastilina ens explica la nostra capacitat d'adaptació al medi però també la vulnerabilitat que tenim a allò que ens és alié des de la nostra infantesa. I l'aigua purificadora ens desperta i ens recorda que estem vius i que algun dia, quan pensem que la vida no era com esperàvem, hi haurà una mà a la qual agarrar-nos.

Marcada vocació didàctica

Una proposta amb una marcada vocació didàctica, amb una essència performàtica que s'allunya dels estereotips d'aquest gènere i que esdevé una meravellosa lliçó de vida. El pont flotant és garantia de teatre del bo, que ha passat pels més reconeguts escenaris d'Espanya i que els situa a l'avantguarda del teatre valencià, junt a La teta calva, Perros daneses o Wichita, entre d'altres. Esperem ansiosos per gaudir de Les set diferències, el seu nou espectacle.

El fill que vull tindre és, en definitiva, un projecte social que ens necessita i que ens convida, com ells diuen, a pujar a un cavall al galop, tancar els ulls, obrir els braços i deixar que les bales de la nostra misèria acaronen suaument el nostre cos.

Passeu a la festa que hem preparat per celebrar la vida, els errors comesos i la por. Per un futur ple d'equivocacions, d'èxits i de vertigen. Tots junts passarà millor.