El cos i la paraula

«El cos és al sexe com la paraula és a l’amor». La frase m’irromp a flor de llavis inopinadament mentre improvise un discurs sobre llegendes de temàtica amorosa a un públic juvenil. Elles i ells m’escolten atentament, asseguts a les escales de la porta principal de l’església de la Transfiguració del Senyor, a Ibi. I jo prove d’explicar-los un relat tradicional del seu poble, en què un xicot i una xicota fan brollar el prodigi de l’amor durant la Festa dels Enfarinats.

L’argument del relat en qüestió és ben simple i recurrent: un jove s’enamora de la seua millor amiga, però no sap —ni gosa— dir-li que l’estima més enllà de l’amistat. Aprofita l’anonimat del ball dels Tapats a les Eres per a regalar-li un anell de compromís. I li diu que a la nit, al Ball del Virrei, ja sense màscares, el podrà reconéixer perquè ell, devot admirador seu, portarà un anell idèntic al que li acaba de regalar. Ja s’entén: una aliança com a prometença de fidelitat, amor i delectança. Hi ha qui ho ha formulat, fins i tot, amb uns versets irregulars que serveixen per a falcar el relat:

Encara que jo estiga tapat

i tu sigues fadrina,

este anell és de casat.

Busca la parella de l’anell esta nit,

perquè el portaré posat al dit.

El cas és que, a la nit, l’amic, com sempre solia fer, va acompanyar la seua amiga al ball. A la jove —ja es comprén!— se li n’eixien els ulls davant la intriga d’endevinar un rostre que espia; per la curiositat d’interrogar una mirada furtiva; i —sobretot— pel desfici d’inspeccionar gestos, detalls, anells als dits de les mans... Mentrimentres, l’amic, sempre a la vora, l’acompanyava dissimulant, amb les mans a les butxaques de l’abric. «Què et passa? Què busques? Et note diferent... Digues: què és? Què vols? Què tens?» Però ella —clar— no badava boca. I maldava per dissimular el nerviosisme, l’excitació, la fretura de saber qui devia ser el pretendent secret.

Al final de la nit, conclosa la Malaguenya que tanca el Ball del Virrei, la festa es va dissoldre i la jove en va quedar decebuda, car ningú no li havia donat a entendre qui podia ser el jove tapat que tan sol·lícitament li havia parlat a la vesprada. «Encara sort, de poder dir que tinc un amic de veritat, que m’acompanya a casa», va pensar. Quan ja semblava que la nit es fondria sense novetat, el xic va traure les mans de la butxaca i, amb la mà esquerra ben visible sostenint la barbeta —els tres dits centrals sobre la galta—, hi va insistir amb un somriure: «Què et passa? Què busques? Et note diferent... Digues: què és? Què vols? Què tens?» I un anell senzill i preciós, idèntic al que ella portava, va refulgir en la foscor —talment un raig de lluna festejant la blanca neu de la Teixereta... 

Novament els versets populars serveixen per a reblir i reblar, sense més explicitacions, el final de la llegendària història: 

Dos anys més tard van eixir 

a ballar com a fadrins;

cinc anys després, com a casats.

I d’esta forma acaba

la història de l’anell tapat.

«El cos és al sexe com la paraula a l’amor». Aquesta en podria ser la conclusió. La carn invita al desig: però és el verb —el llenguatge, la relació, la comunicació, el tracte, l’esperit, l’intercanvi, la conversa—, més enllà del pur instint corpori, el que ens capacita per a la meravella i el miracle de l’enamorament, de l’estimació i la tendresa. Per això és tan freqüent, en la literatura com en la vida, que l’amor broste en la fèrtil terra de l’amistat. També del desig, per descomptat. Però sempre, indefectiblement, de l’amistat: del diàleg, la connexió i la coneixença. Sense mots no hi ha opció per a l’amor. Un cos mut pot ofrenar, en el millor dels casos, el benefici de la sexualitat: de la trobada dels cossos, més o menys gimnàstica, apassionada, sensual o salvatge. Però l’amor —l’amor que ens fa persones ençà i enllà de la pròpia animalitat— requereix, a més, el poema, la confessió, el cant, l’idil·li; la veu que proclama, suaument, a cau d’orella: «et vull», «i jo a tu»... En efecte: entre l’amor i el sexe hi ha una distància de paraules. I d’higiene. 

Tot açò em balla pel cap —quines coses!— mentre seguisc intranquil·lament i enconadament l’evolució del conflicte polític que ara com ara ompli totes les converses, tots els recels, totes les acrituds, totes les mirades, tots els informatius, totes les preocupacions. I em plantege si en les relacions entre comunitats humanes no deu passar exactament com en les relacions entre persones: que l’amor requereix diàleg, comunicació, respecte, predisposició i coneixença. I que l’atavisme i la urgència del cos —mancat d’afecte, esperit i poesia— no condueix sinó, en el millor dels casos, a la pobra satisfacció d’un plaer instintiu, fútil i efímer: no a l’apreci sincer, ni a la volença duradora, ni a l’estimació gran reserva. Al final —ai, sandunga!— potser és senzillament això: que «el cos és al sexe com la paraula a l’amor».