El conte de la trobadora i el portaveu del govern reial

Hi havia una vegada una dona amb veu de serradora que vivia en un poble feliç, on tothom cantava cançons alegres i de festa, coses com no vull drames, vull comèdies o allunya la gent tòxica del teu voltant, pega’ls una bona fumada de cucal. Un lloc ple de botigues delicioses, amb etiquetes pantone per tot arreu, un cromatisme de pel·lícula d’animació angelina, i una varietat brutal de muffins, cereals per a la llet, sucs biològics, preservatius de sabors exòtics i boles xines amb cordó de fil d’or. El paradís del consum responsable i les bones accions, on tothom era supersolidari amb les necessitats dels altres, un poc de sang, un ronyó, un fenobarbital.

La gestió administrativa i pressupostària de la localitat s’havia deixat en mans de les altes autoritats, delegant l’assemblea local en l’enviat del govern reial, el portaveu del regne, un home elegant, a qui els vestits li queien perfectament sobre les seues amples esquenes, on la cintura de perímetre treballat en intenses sessions de crossfit, no molestaven l’entallat milimètric, mirant el pas de les hores en l’esfera mida extra gran dels rellotges esportius i elegants que abillaven el seu canell dret. El coll de la camisa fregant tímidament el seu coll sense plecs ni esquerdes, als seus 40 anys llargs. El nus de la corbata en un doble windsor que sempre feia gust de vore i admirar.

Al portaveu del govern reial li agradava la música, no era estrany sentir-lo xiulejar una lleugera peça infantil de Schumann mentre passava els expedients sobre la seua taula rochebobois de metacrilat decorat amb un vinil que representava el perfil indivisible de la nació del rei.

Un dia el portaveu del govern reial va anar de visita al centre comercial que s’havia convertit en l’àgora del poble, per tastar una mica el batec dels seus ciutadans súbdits, un lloc que gaudia d’un parell de corners amb atrils, on qualsevol podia dir unes paraules d’agraïment, o demostrar les seues competències en el cant, el ball, els jocs de màgia, la declamació, fins i tot en els debats d’honor.

La trobadora de veu atronadora, ignorant de la presència del molt il·lustre visitant, estava calfant la gola amb l’ajut d’un got de rom reserva, fins que va començar a entonar

Jo sóc fill de família molt humil,

tan humil que d'una cortina vella

una samarreta en feren. Vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,

no he pogut caminar ja per la dreta.

He hagut d'anar contracorrent

perquè jo no sé què passa

que tothom que el ve de cara porta el cap topant de terra. (*)

El timbre de la seua veu va acaronar les oïdes de mitja plaça, però les paraules que pronunciava van arribar a les orelles del portaveu del govern reial com si una destral li haguera seccionat la columna vertebral.

Potser un altre en les meves circumstàncies

ja hagués canviat de samarreta.

Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella,

perquè abriga, me l'estime,

i li pregue que no se me faça vella. (*)

Amb aquest quintet acabava la cançò, plena de malencònia i ràbia. El PGR no va poder més que mirar-la fixament i pensar (o tal vegada dir en veu alta, ja que aquesta era la seua prebenda): “quina manera de vestir més lletja la d’aquesta dona, basta amb aquesta samarreta pollosa, sense maquillatge i el monyo brut, o potser no, però ho sembla, oliós”.

Bona part dels presents en el soc havia trencat en aplaudiments a la interpretació, com si alguna cosa haguera trencat l’encanteri que els tenia presos de l’ànsia de consum. Els seus ulls començaven a veure el seu voltant amb una mirada diferent, a punt van estar d’eixir dels porxos sense fer ni la més minsa transacció comercial.

Preocupat pel que això puguera significar, el PGR va aclarir la gola i va encetar els primers versos de l’himne reial, amb una veu dolça i virginal, un himne que, de fet, no tenia lletra, però que en la seua interpretació improvisada, adquiria el faiçò d’una conquesta.

Aquells que no feia uns instants estaven a punt d’anar a casa, en un trencament de l’ordre social, no es van poder estar d’agafar a la mà qualsevol cosa que la societat del benestar del reialme havia posat al seu abast, unes sabates lobotin, unes blanik, unes mertens, un rphone, un jphone, un 3Pad, i amb aquestes pedres van lapidar la trobairitz heretge, de la qual no han quedat restes del seu nom en els escrits.

A Valtonyc, a Hessel, a Sierra, a Alvear, a Jordi, a Jordi, a Josep Lluís, a Gabriel, a Iñaki, a Jokin, a Adur, a Oihan, a Ainara, a Jon, a Julen, a Carretero, a K.O.,  i a tots els que vindran/em.

*estrofes de la cancò “La samarreta”, d’Ovidi Montllor