El cavall i el camell

L’altre dia vaig fer una confidència per telèfon a l’amic Víctor Labrado, sobre una situació de difícil solució que se m’havia presentat com a conseqüència dels estira-i-arronses produïts en la gestió assembleària d’un problema que ara no fa al cas:

—Això et passa per obrir l’opinió a tanta gent —em recrimina.

—Ei! I què vols?

—Que què vull? Res. Jo? Res! Per a tu faràs: en el pecat portes la penitència —sentencia.

—Ja ho pots ben dir...

—Sembla mentida que no hi hages tingut en compte la teoria del camell!

—La teoria del camell? —pregunte, jo, dubitativament.

—No em digues que no la coneixes!

—No: la veritat és que no... —li reconec.

—És molt fàcil. Vegem... Tu saps com es va inventar el camell?

—No: però segur que ara m’ho sabràs explicar, tu —demane, amb somriure expectant.

—El camell es va inventar el dia que van voler fer un cavall en assemblea! —deixa anar, per fi, l’amic Víctor, triomfalment, amb una sorollosa riallada.

—Ostres! Xe, que bona! —li admet, enrioladament, decididament contagiat pel seu bon humor.

—Tu compta! Volien fer un cavall, en assemblea. I un diu: «No! Li heu de fer el morro una mica més llarg!» L’altre: «Retalleu-li una mica d’ací, de les orelles!» El de més enllà: «Estireu la pell per ací.» I de seguida: «No, no, no! Estireu per allà!» «Les cames, una mica més llargues!» «La cua no va aixina, sinó aixana!» I va passar això: que volien fer un cavall i els va eixir un camell!

—Ostres! Genial! Mira que pots arribar a ser bo el dia que t’alces inspirat...

—Ei! No, no, no. L’ocurrència no és meua, eh? Això és una història que es conta. És popular.

—Doncs mira: te la compre i me l’apunte en un paperet d’estrassa. Segur que un dia o un altre la faig servir.

Mentre parlava amb el Víctor i en celebrava l’enginy, aquesta semblança del cavall i el camell no deixava de recordar-me un motiu etnopoètic que havia llegit en algun lloc. «Sí: clar!», em vaig dir. No era sinó una variació del relat «Origen de la ratapinyada» que la folklorista Sara Llorens havia recollit en les seues Llegendes alacantines, de boca d’un informant de Bolulla, allà pels anys 1927 o 1928. La senyora Sara Llorens, nascuda a l’Argentina el 1881 però natural de Pineda del Mar, reportava en el seu manuscrit de llegendes valencianes una breu història que li havia recontat el senyor Vicent Montiel, nascut a Bolulla pels voltants del canvi de segle (i que, per tant, tenia en aquell temps a penes vint-i-set anyets): «Déu, en fer el mon, va fer, entre altres animals, el canari. El Dimoni, que volia esser tan savi com Déu, va dir: “Xe! Això també ho sé fer jo!” I va treballar, treballar... fins que li va sortir un aucell. Era la ratapinyada.»

Aquest relat etiològic, concomitant amb el que aquesta setmana em contava Víctor Labrado sobre el cavall i el camell, és en realitat un motiu rondallístic universalment conegut. Per ser precisos: el tipus ATU 773 del catàleg The Types of Internacional Folktales, actualitzat per Hans-Jörg Uther l’any 2004 en l’Academia Scientiarum Fennica, a Hèlsinki. Aquest tipus rondallístic, de fet, porta el títol de «Contest of Creation between God and the Devil» («Competició de creació entre Déu i el dimoni»), i és descrit amb la sinopsi següent: «This miscellaneous type comprises different tales dealing with the theme, “God and the devil as creators”. They have a strong dualistic tendency. Examples: (1) The creation of contrasting animals. The devil makes creatures in competition with God (often copies the creatures God made)» («Aquest tipus miscel·lànic inclou diferents relats que tracten sobre el tema “Déu i el dimoni com a creadors”. Tenen una forta tendència dualista. Exemples: (1) La creació d’animals en contrast. El diable fa criatures en competència amb Déu (sovint copia les criatures que Déu va crear)». Es tracta, a fi de comptes, d’un motiu rondallístic ben conegut i documentat arreu d’Europa; i també a Sibèria, Iran, Índia, Hawaii, Sud-amèrica i Namíbia. En el nostre àmbit cultural, ja el català Joan Amades havia recollit un bon pomell de relats sobre aquesta mateixa disfunció que, segons la fantasia del relat, s’hauria produït entre algunes creacions originals (belles, profitoses i ben fetes) i les corresponents còpies maldestres (desafortunades, bigarrades i desficaciades) a propòsit del llamp i el tro, el rossinyol i el gaig, la cadernera i el mussol, el paixarell i el cucut, l’àguila i l’òliba, el teuladí i el corb, l’oreneta i la ratapinyada, el cavall i la cabra, el bou i el caragol, el porc i l’eriçó, el gos i el gat, l’ovella i la rabosa, l’isard i el llop, l’esquirol i la llebre, el fardatxo i la serp, la granota i el gripau, la llagosta i el cranc, la palaia i la rajada, la papallona i la mosca, etc.

Però si em ve ara al cap la divertida ocurrència referida de viva veu per l’amic Víctor a compte del cavall i el camell —una ocurrència embrancada, com veiem, en una antiga, profusa i dilatada tradició etnopoètica tipificada amb el motiu ATU 773—, és per una curiosa notícia que acabe de llegir a propòsit de l’evolució de la pandèmia pel SARS-CoV-2 a la ciutat d’Alacant. Tracta sobre les anàlisis d’aigües residuals que l’empresa Aguas de Alicante ha fet per a l’Ajuntament d’Alacant. I és que, segons els estudis que aquesta empresa ha aportat, el rastre biològic de coronavirus no solament ha augmentat moltíssim —com era d’esperar— en aquestes últimes setmanes: resulta, també, que és fins dèsset voltes major als barris deprimits de la denominada Zona Nord que als districtes acomodats de les platges. Dit amb xifres: mentre l’anàlisi de l’aigua residual dels col·lectors de l’Albufereta i Vistahermosa ofereix concentracions de 1.700 UG/500ml (unitats genòmiques per cada cinc-cents mil·lilitres), a la Zona Nord, el Pla i Garbinet les unitats genòmiques de coronavirus es disparen fins a assolir nivells de 29.000 UG/500ml.

Sí, sí, sí. Ja ho sé: aquestes xifres han de ser degudament relativitzades. Tant com es vulga, d’acord. Tanmateix, no deixen de ser un indicador valuós per a inferir tendències pel que fa a l’evolució de la pandèmia en una ciutat com la d’Alacant. I aquestes tendències —voldria emfasitzar-ho amb tota la importància que la qüestió té, ai!— no deixen d’atorgar plenament la raó a les consideracions que l’altre dia em feia, en una entrevista, el meu epidemiòleg de guàrdia: l’admiradíssim company, col·lega i amic estimat Josep Bernabeu Mestre, catedràtic de Salut Pública i Història de la Ciència en la Universitat d’Alacant.

—Tot el món para l’atenció en els efectes de la crisi sanitària, i hi va comptant els infectats, els hospitalitzats, els pacients en UCI, els morts... Però ens oblidem que el quid de la qüestió no es troba (o no només!) en les conseqüències de la pandèmia, sinó sobretot en les causes —li vaig voler plantejar, conscient que aquests és un discurs que el doctor Bernabeu ha encertat a construir en desenes d’entrevistes i intervencions públiques

—Clar: les causes, les causes, les causes... —sospesava Pep Bernabeu, assentint convençudament, amb el rostre mig ocult darrere de la mascareta FFP2—. Les causes expliquen, primer, per què apareix la malaltia (que és la primera cosa que ens hauríem de plantejar). I, segon, per què s’expandeix amb tanta facilitat.

—Què vols dir? —pregunte per demanar-li una reformulació.

—Vull dir que hi ha un element comú tant en els motius de l’aparició de la malaltia com en les explicacions de l’expansió: les desigualtats. I justament aquest element comú, el de les desigualtats, també resulta decisiu per a les conseqüències. Però el cas és que el focus de l’atenció tampoc no l’estem posant en aquestes desigualtats, que són la qüestió clau: no l’hem posat a l’hora de provar d’entendre per què apareixen aquestes malalties emergents (perquè, en el fons, el que tenim damunt de la taula és que vivim en un món on les desigualtats cada dia són més clares, evidents i accentuades). No solament no avancem en la lluita contra les desigualtats, sinó que hi anem cap arrere, com els crancs! Quan resulta que, ben mirat, la desigualtat és la que després explica, també, per què, al final, els efectes tampoc no són iguals per a tots. On s’ha estat encruelint i on s’encruelirà d’una manera especial la pandèmia? Als barris més pobres, més desfavorits, on les condicions de vida són més dolentes, on els nivells d’atur i d’exclusió social són més evidents, etc. La COVID-19 és una malaltia que pot afectar tothom? Sí. Però no afecta tothom per igual! És cert que un pot traure la impressió que això que dic no és així, perquè s’ha mort el marqués de no sé on, o aquell empresari conegudíssim, o tal altre polític ric i famós... Però quan tu mires les xifres estadístiques, de seguida observes que no: que la pandèmia no afecta per igual tothom. És més cruel amb els més deprimits.

—Caram! Això que dius ben mereix una reflexió, Josep...

—I aquestes mateixes condicions i aquesta mateixa desigualtat que fa que determinats sectors socials siguen els més afectats per la malaltia és, també, d’alguna manera...

—La que es troba en l’origen: en la gènesi —prove de participar, d’alguna manera, en l’argumentació.

—Clar! Al final resulta que les classes més desfavorides, que són les víctimes principals de les epidèmies, damunt són també considerades històricament culpables —denuncia Josep, mentre fa un gest gutural irònic a cavall entre l’esbufec i la rialla—. L’exemple paradigmàtic que jo he estudiat més és el de la ciutat d’Alacant el 1918. Aquells barris més deprimits (com, per exemple, el barri de les Províncies, amb tots aquells casupets de misèria que hi havia al costat del castell de Santa Bàrbara, extramurs de la ciutat), al final són considerats el focus de l’epidèmia. I no: són, en realitat, les víctimes! Precisament perquè viuen en unes condicions infrahumanes extremes! Els testimonis de la documentació que es conserva en l’Arxiu Municipal d’Alacant són commovedors. T’esgarrifes de llegir allò. I al final els consideren els culpables: els culpables de l’epidèmia. Fins al punt que són expulsats de la ciutat i derrueixen tots aquells infrahabitatges on vivia aquesta pobra gent. Són els més afectats i, al mateix temps, considerats els culpables! Quan no són ells els culpables, sinó que l’origen d’aquella major incidència de la malaltia és, precisament, la desigualtat. És a dir: les condicions infrahumanes en què viu aquella gent.

—Però... I les mesures de prevenció per a minimitzar l’impacte dels contagis? Quins dèficits diries que han tingut les mesures preventives i de contenció de l’epidèmia? —envide la falta i truque.

—Jo crec que s’ha improvisat molt. Moltíssim. Vull dir: que la improvisació, malauradament, ha estat la pauta. S’ha improvisat molt. I continuem improvisant, per desgràcia! Per què? —es pregunta a si mateix; i fa un breu silenci, com si volguera mesurar i calcular amb prudència l’abast de cada paraula esgrimida en la resposta—. Perquè no hi ha hagut, en el nivell de les decisions polítiques, l’assessorament adequat per a aplicar les mesures que s’hi haurien d’haver aplicat.

Ho confesse: soc un fan confés de la lucidesa —i l’honestedat intel·lectual— de Josep Bernabeu. I ara que l’estudi de les aigües residuals d’una ciutat com Alacant li dona la raó en aquest argument clar, essencial, senzill i fonamental que és en el pecat de la desigualtat on portem la penitència de la pandèmia —i el perill d’una desigualtat encara major, niu de futures i més greus pandèmies—, no puc sinó ratificar-me en la idea que aquesta setmana m’ha volgut proveir telefònicament l’amic Labrado: tant en la prevenció com en la gestió d’aquesta crisi necessitàvem el cavall coratjós del coneixement, de la ciència, del trellat i del sentit comú. I en el nivell de les decisions polítiques, al final, resulta que ens està eixint no un cavall, sinó un camell... Calien recursos de salut pública i vigilància epidemiològica i ens han eixit, estirant i amollant ací i allà, desplegaments policials i campanyes propagandístiques. Calia personal sanitari per a l’atenció primària i ens han eixit militars reconvertits a rastrejadors. La impressió —hi insistisc— és que ens ha eixit un camell per comptes d’un cavall. I així ens va: que cavalquem com podem, sobre les gepes del remugant, amb una desesperant lentitud, aquesta sensació generalitzada d’inòpia i el resultat d’una manifesta inoperància.

Com són les coses! Per al retrat d’aquest temps nostre de pandèmia i crisi sanitària, potser caldrà retenir el dia de demà aquesta frase etnopoètica enrioladament proferida per l’amic Víctor Labrado: «I va passar això: que volien fer un cavall i els va eixir un camell!»