X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 14 de diciembre y se habla de urbanismo centro comercial finestrat benidorm

café del temps / OPINIÓN

El ball i els balladors

31/03/2018 - 

Una nit a l’any Altea s’erigeix com a capital de les lletres valencianes contemporànies. És sempre —en poden anar fent previsió, si volen, per als pròxims anys— la vespra del Diumenge de Rams: just el dissabte immediatament anterior a la primera lluna plena de primavera. Després d’una primera exitosa convocatòria el 2017, els Premis Altea de Literatura i Investigació han viscut enguany —dissabte passat— l’edició de la consolidació i la projecció definitiva. Ho va viure qui ho va viure, en directe, al Palau Altea Centre d’Arts. I qui no, té encara l’oportunitat de fer-se’n una idea, de l’entitat de l’esdeveniment, gràcies a les retransmissions (en directe i en diferit) que l’Ajuntament d’Altea ha produït, ha realitzat i ha oferit per mitjà del seu canal de Youtube, amb la qualitat i la garantia professional de dos autèntics cracs de la tecnologia i de la imatge: Toni Alós i Salvador Gomis.

Després del còctel de benvinguda, els assistents a la gala van trobar que a l’Espai Mirador del Palau Altea hi havia parat a les taules, únicament, un «pa gran i redó i blanc» —pa del Petenero—, «pastat sense gens de sal». Podia semblar una broma, que un sopar de gala oferira simplement això: «pa i melva». Però no: era el preludi d’una nit que s’endevinava rica en detalls simbòlics que proposaven un festeig delitós de la gastronomia amb l’art, el coneixement i la literatura. Fet i fet, el pa i la melva preludiants amb què s’iniciava el sopar apel·laven directament a un passatge concret del llibre Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, l’autora d’Altea que dóna nom al premi millor dotat dels Altea, que és el premi de Novel·la i Prosa Creativa:

En arribar l’hora de berenar, la mare Paula cridava la seua filla i li deia, Betriueta treu el berenar als xiquets. I sempre era el mateix: pa i melva. I el pa era gran i redó i blanc, però pastat sense gens de sal perquè en aquell poble l’aliment principal de la gent pobra era la saladura, i diu que el salat vol l’acompanyament insípid. I el pa el tenien alçat a la saranda i ben embolicat amb un tovalló blanc. Aleshores començaven les baralles, car tots volíem el coret de la melva, que era el cor del peix de què feien la melva. I ella el donava cada dia a un de nosaltres. I tots volíem el coret de la melva, perquè quan ens el menjàvem era com menjar-se una cosa tèbia, i sentíem un caliu per dintre com si el nostre cor volgués créixer una miqueta. (Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya)

Precisament, la nit en què Altea s’erigeix com la capital de les lletres —i les humanitats— valencianes contemporànies, sembla com si es tractara d’això: de compartir un coret; un coret fet d’il·lusions, savieses, ficcions i fantasies. Efectivament: «com una cosa tèbia que fa caliu per dins, talment com si el cor volguera créixer una miqueta». Aquesta és la sensació: que els Premis Altea celebren una festa del coneixement, la creativitat, la civilitat i la cultura. Una festa de l’ànima i l’esperit, sí. Però també dels cinc sentits corporals... Perquè els qui vam compartir l’experiència de la gala dels Premis Altea de Literatura i Investigació teníem plena consciència d’estar participant en una celebració total, amb estímuls sincronitzats per a l’hedonista regal dels cinc principals sentits corporals. 

El regal de la vista, la llum, la imatge i l’art: les formes i els colors de centenars d’obres de Joan Navarro Ramonel Picasso valencià— que, suggeridores i incitants, s’anaven projectant permanentment en una gran pantalla contigua a l’escenari. L’oïda, la música, el cant: les melodies (ara sensuals, ara festives) espectacularment interpretades per l’Orquestra Blava, enriquida per a l’ocasió amb la veu pura, nua, exquisida, sensual —inefablement corprenedora— d’una prodigiosa Mònica Ivars. El gust, el paladar: el goig de compartir delícies i amistats al voltant d’una taula redona exquisidament proveïda de viandes i vins pel responsable culinari de la festa, Gregori Cortés. L’olfacte: l’olor del pa blanc, de l’oli i la melva; del perfum exquisit d’un ambient de gala en honor a la cultura. I per últim, el tacte... El tacte més civilitzat de tots els tactes: que és el tacte de la mà que pren la mà; La mà del sol, el trofeu de Pepe Azorín acreditatiu del Premi Carmelina; les mans que pinten, les mans que abracen, les mans que acaricien un llibre... Les mans que fullegen les pàgines de volums com els que s’hi van obsequiar als assistents: Altea. La gestió d’un municipi de la rereguarda republicana en la Guerra Civil i el destí dels seus gestors (1936-1939), d’Alberto Miralles (guanyador del Premi Francesc Martínez i Martínez d’Assaig i Investigació 2017, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert) i Matèria d’Altea. Carta pobla de 1617, de Jaume Antoni Martínez (commemoratiu del 400 aniversari de la carta de poblament, editat per l’Ajuntament d’Altea).

Amb l’elegància, la seguretat, la professionalitat, la simpatia i l’empatia que la caracteritzen —hi ha persones que saben fer-se de voler fins i tot quan treballen!— la periodista Àngela Tecles va conduir magistralment el desenvolupament de la gala. El primer premi de la nit, sense sorpreses —ja havia estat anunciat setmanes abans—, va ser per al reconeixement de l’obra, la figura i la memòria de Joan Navarro Ramon. Àngela va demanar la presència del regidor de Cultura, Diego Zaragozí —responsable màxim dels Premis Altea— i aquest, amb un somriure de satisfacció radiant, lliurava el trofeu Estela d’Honor (reproducció de l’estela funerària ibèrica d’Altea la Vella, a càrrec de Teresa González) al nebot de l’artista, Javier Barrio Navarro, després del gest cavalleresc d’haver baixat de l’entaulat per ajudar-lo a pujar-hi. «El xicon és que té noranta anys!», comentava, mentre cedia el braç a Javier i el conduïa, a poc a poc, entre les taules, fins a l’escenari —fins a l’ovació honorífica.

Mentre molts dels assistents descobrien per primera volta la delicada —i expressiva— fantasia de l’obra de Navarro Ramon en les projeccions ininterrompudes sobre la gran pantalla, Javier Barrio recordava que «el tio» (que és com sempre en diu ell, del pintor alteà que l’any 1937 va participar en el mític Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París amb l’obra Et venjarem, al costat del Guernica de Pablo Picasso, la Font de Mercuri d’Alexander Calder, El segador de Joan Miró o el Cap de la Montserrat cridant de Juli González) —cite, literalment— «va viatjar molt, va viure en moltes ciutats, però sempre, sempre, sempre va tornar a la seua estimada Altea». I —efectivament— la sensació era que durant la gala havia tornat una volta més, el gran i discretíssim Joan Navarro Ramon, a «la seua estimada Altea»: en l’emoció de Javier i de la seua dona, María Amparo Vázquez; en la complicitat de la directora del Departament d’Art del Gil-Albert, Juana María Balsalobre; en les nebodes Claudia i Amparo; en els col·leccionistes d’art i els amics de la família; en la llum de la seua obra omplint les retines dels assistents des de la pantalla; en les figures i les abstraccions de la seua imaginació estranya i prodigiosa; en els records del seu jove amic i company de partides d’escacs, José Miguel Cortés; i —sobretot— en el reconeixement institucional unànime que, per fi, en pòstuma però merescuda justícia, li tributa el seu poble estimat.

En haver sopat és quan es van desvelar les intrigues principals de la nit, i es van donar a conéixer els noms dels guanyadors dels premis objecte de concurs: el Premi Francesc Martínez i Martínez d’Assaig i Investigació, el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil, i el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa. En primer lloc, el trofeu Penell, acreditatiu del Francesc Martínez i Martínez, va ser lliurat pel director de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, José Ferrándiz Lozano al prestigiós professor de la Universitat de València Rafael Roca Richart, per un treball sobre el patriarca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, a partir d’un epistolari inèdit que abraça un ampli període de temps que discorre entre 1865 i 1910, i que aportarà nova llum —i nous coneixements— sobre les relacions que el poeta valencià va mantenir amb intel·lectuals de la talla de Joan Maragall, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, Víctor Balaguer o Narcís Oller. 

A diferència d’altres gales, en els Premis Altea els parlaments constitueixen una part fonamental de la cerimònia. I el de Ferrándiz va encertar a vincular l’esperit de la ciència amb l’instint de la curiositat, que ens porta a aprofitar qualsevol escletxa o oportunitat per a descobrir nous coneixements, nous espais, noves experiències, nous i insospitats mons. Per la seua part, el professor Roca va glossar en la seua intervenció la figura i el pensament del personatge protagonista de l’estudi guardonat: Teodor Llorente, el poeta i periodista conservador, fundador de Las Provincias, que ja en el seu temps reivindicava la necessitat de disposar de recursos i infraestructures òptimes per a la vertebració territorial, cultural i econòmica de les comarques del migjorn valencià. És per a emmarcar, en aquest sentit, el següent fragment del discurs del doctor Roca:

Fa cent deu anys, el 1908, en l’anomenat Banquet d’Elx, Teodor Llorente explicà que havia tingut un somni: havia somniat que viatjava amb un tren de tracció elèctrica —és a dir: el que seria l’AVE de l’època— que ràpidament el portava per tota la costa valenciana, des de Santa Pola fins a Vinaròs. Llorente —és evident— mentre pronunciava aquelles paraules, somniava en la vertebració del territori valencià. I somniava, també, en el que dècades després anomenaríem el Corredor Mediterrani: una infraestructura que hauria de portar progrés i benestar, a més de germanor territorial. I que, més d’un segle després, ja veiem en quina situació es troba.

Així mateix, el professor Roca també va reivindicar l’interés dels epistolaris com a font de documentació valuosíssima per als investigadors. I, per això, considerant que el correu electrònic ha substituït per complet en els nostres dies les antigues funcions de les cartes en paper, va demanar a tots els intel·lectuals, polítics, escriptors i creadors presents en la gala: 

Feu el favor: no esborreu els correus electrònics que escriviu cada dia —o no els esborreu tots, si més no— perquè és molt probable que d’ací cent anys, o cent cinquanta, algun dels futurs investigadors convertisca les dèries, les idees i les inquietuds que expresseu diàriament a través d’aquest nou instrument de comunicació epistolar en matèria d’estudi. I qui sap si gràcies als vostres correus electrònics d’ara, també algú d’ells serà guardonat amb un premi tan estimable com el Francesc Martínez i Martínez dels Premis Altea.

Tot seguit arribava el moment de conéixer el guanyador o la guanyadora del Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. I va resultar ser guanyadora: la jove escriptora d’Alcoi Mercè Climent i Payà, amb l’obra Murta i els minairons. El secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona; el director del Secretariat de Llengües de la Universitat d’Alacant, Ferran Isabel; i la vicerectora de Cultura i Extensió Universitària de la Universitat Miguel Hernández, Tatiana Sentamans, van protagonitzar el coral lliurament del trofeu Aila a Mercè Climent: una recreació que l’Àrea d’Escultura de la Facultat de Belles Arts d’Altea ha realitzat en bronze d’una de les figures representades en les pintures rupestres de la Penya de l’Ermita del Vicari, a la serra de Bèrnia, declarada per l’UNESCO Patrimoni de la Humanitat el 1998. En el seu parlament, Mercè explicava les característiques del llibre premiat i dels seus protagonistes fantàstics:

Els minairons només són feliços treballant. També cantant i ballant. Si ells són feliços, també faran feliç el seu propietari... 

Murta i els minairons és un llibre que poa de moltes fonts: records d’infantesa, mites, cançons populars; la conversa amb una xiqueta de poca edat; excursions per la muntanya, imaginació... Perquè el lector, no necessàriament un xiquet o una xiqueta, tinguen el canteret ple de valors: el medi ambient, la cultura, les nostres tradicions, la llengua en totes les seues variants, l’amistat, la imaginació, el treball en equip.

Però encara quedava el plat fort de la nit: el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa: el millor dotat econòmicament, gràcies a la generosa i estimabilíssima col·laboració de la Fundació Caixaltea. I va ser, sens dubte, la gran sorpresa de la vetlada. Els membres del jurat havien advertit, poc abans: «Ja ho veureu: és una novel·la extraordinària, increïble, sorprenent. Amb un discurs narratiu sensacional i un teixit complex i admirable de trames argumentals molt ben travades. Deu ser algú molt experimentat: conegut i consolidat, amb moltes novel·les publicades.» Tanmateix, quan es va obrir la plica va aparéixer, en la fotocòpia del DNI, la fotografia d’un jove tan jove —tan increïblement jove!— que ben bé semblava un xiquet. Era Tom Colomer Saus, un jove de Sabadell de vint anys, que assegurava haver escrit la novel·la guanyadora, Gens il·lustres, tres anys abans. És a dir: amb a penes dèsset anys! Un nom per a retenir, que quedarà per sempre lligat literàriament al dels Premis Altea.

José Miguel Cortés, president de Caixaltea i de la Fundació Caixaltea va ser l’encarregat de lliurar a Tom el trofeu La mà del sol, acreditatiu del Premi Carmelina. Però abans del lliurament José Miguel va voler evocar, amb sentit afecte, les partides d’escacs que molts anys enrere havia jugat contra l’homenatjat de la nit, el pintor Navarro Ramon, precisament al lloc d’Altea on actualment es troben els serveis centrals de Caixaltea («al Bar del Ti Pep el Callosí»), i també al mític i desaparegut Bar Lledó. I recordava, José Miguel: «Don Juan utilitzava una visió estratègica del joc. Mentre la majoria intentàvem aconseguir un avantatge de peces cobrades (guanyar peons, o alfils, o una torre...), ell buscava el domini posicional en la col·locació de les peces al tauler. I guanyava sempre: irremeiablement...» 

El cas és que, en la partida d’escacs que un escriptor sempre juga contra la indiferència sobre el difícil tauler de la comunicació, el jove sabadellenc Tom Colomer és qui s’ha erigit enguany, per unanimitat del jurat, com a clar dominador posicional dels Premis Altea de Literatura i Investigació. Quan per fi els llavis molsut —vermells i somrients— d’Àngela Tecles van desvelar el seu nom («una volta oberta la corresponent plica, l’autor resulta ser... el senyor Tom Colomer Saus!»), l’Orquestra Blava va fer sonar per tercera i última volta el tema triomfal amb què són rebuts a l’escenari tots els triomfadors de la nit. La seua era la pura imatge de la felicitat. I va haver d’arrancar el discurs amb una advertència: «Abans que res vull dir que estic molt content i, per tant, també una mica nerviós. Estic una mica atacat, però molt content... I d’altra banda, perquè us tranquil·litzeu: estic segur que escric millor que parle; per tant, no us poseu les mans al cap. O, com a mínim: no encara...» 

Escoltant-lo, no vaig evitar pensar que —problemes d’elocució al marge— la de Tom podia semblar la imatge de Quim Monzó amb vint anys. Era un bolic de nervis. Però contagiava simpatia. I traspuava una intel·ligència fora de tota normalitat. «Se’n sentirà a parlar, amb el temps», em vaig dir. Tenia una d’aquelles mirades tímides, esquives, lluminoses i punyents —tan difícils de descriure— que delaten excel·lència, agudesa, genialitat. I, efectivament, després del sabut i llarg repertori d’agraïments, el suposat caràcter excepcional del flamant Premi Carmelina es va fer verb. Al meu parer, el jove Tom va tocar el cel —i es va fer dia!— amb la forma que va elegir per a cloure el breu parlament. Després de tants pensaments, tantes emocions, tantes fatigues, tantes quimeres, tantes il·lusions i tants treballs, les seues paraules essencials i senzilles hi van exhibir el do de la clarividència:

Ja per acabar, si em deixeu, m’agradaria dedicar-ho a la meua àvia Mercè i tancar-ho amb una idea molt seua, que és que «som el ball i hem de ballar». Moltes gràcies.

Aquesta és, sens dubte, la bellíssima idea que inspira els Premis Altea de Literatura i Investigació: «Som el ball i hem de ballar!» I és que a Altea —a gosades, vida!— els Premis han consolidat i projectat definitivament una dansa fascinadora, captivadora i imparable que s’intueix absolutament necessària i estratègica per a la cultura, la literatura, la creativitat i la investigació en l’àmbit valencià. Fóra injust no reconéixer el mèrit de tots els balladors que hi van fer el ball —i que hi van ballar. Des de les màximes autoritats presents en l’acte —el president de les Corts Valencianes, Enric Morera; i l’alcalde d’Altea, Jaume Llinares— fins als nombrosos regidors i representants dels més diversos partits polítics i les més diverses representacions institucionals, fins als excepcionals tècnics de l’àrea de Cultura (que els infatigables Ignasi Beltran i Fernando de Trazegnies han coordinat), tot passant pels membres d’uns jurats de luxe (Cristina Llorens Estarelles, Josep Martines Peres i Albert Miralles Martínez en Assaig i Investigació; Ivan Carbonell Iglesias, Immaculada Cerdà Sanchis i Vicent Vidal Lloret en Infantil i Juvenil; i Artur Ahuir i López, Anna Esteve Guillén i Joan-Lluís Moreno Congost en Novel·la i Prosa Creativa) i acabant, naturalment, per tots i cadascun dels integrants de l’Orquestra Blava, que no solament són els responsables d’oferir un espectacle excepcional, sinó també —cosa molt més difícil— de crear un ambient especial (solemne, sensible, joiós, inexplicable, únic) que només es pot viure a Altea, la vespra del Diumenge de Rams: just el dissabte immediatament anterior a la primera lluna plena de primavera.

Gràcies, Jaume F. Ripoll Martins, Paco Such, Nicolau Borja, Isabel Lloret, Miquel A. Alcalde, Pepe Toni Ripoll, Fran Lloret, Toni Barber, Carme Serrat, Salvador Gomis Aznar, Joan Tomàs Laviós, Àlex Cabrera, Paco Perles, Javi Llinares, Mònica Ivars... Gràcies, igualment, a les principals institucions involucrades: a l’Ajuntament d’Altea, a la Fundació Caixaltea, a l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant, a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant i a Aila Edicions. I, per últim, gràcies també a tots i cadascun dels assistents, a tots els escriptors i investigadors que s’hi han presentat, i a tots els qui, d’una manera o una altra, comencen a sentir com a propi el sabor atàvic del pa i de la melva de la gala d’Altea: ells i elles són els qui fan créixer el delitós cor d’il·lusions, savieses, ficcions i fantasies que són aquests Premis Altea. I seu és el mèrit que, ni que siga una única nit a l’any, Altea puga erigir-se com a capital de les lletres valencianes contemporànies. 

Són el ball. Sou el ball. Som el ball... Ballem: que ja hem començat a ballar!

next
x