Aitana Sánchez-Gijón y Roberto Enríquez durante la representación. PEPE OLIVARESALICANTE. Hans Blumenberg en Eixides de Caverna, ens va deixar un magnífic exemple de tot el que la imaginació de les cavernes ha generat a través de la història de la eixida i ascens a la realitat plena. Un enfrontament entre un interior i un exterior al qual exposar-se, una manera de viure i relatar el tipus d'experiència que la sortida de la caverna suposa per a qui realitza aquest tipus de trànsit emocional.
Casa de nines, d'Ibsen, ens mostrava el drama de Nora, una dona que davant la incomprensió del seu marit i plena d’inquietuds abandona la seva llar per convertir-se en un ésser conscient del seu propi destí. Nora fou el nom que va rebre l’obra en la seua estrena a Barcelona en 1893 i va desencadenar vives polèmiques en la seva època, sent jutjada com una presa de posició en favor de les idees feministes.
Nora, Aitana Sánchez-Gijón - sòbria i destil·lant la gran experiència que atresora, encara que de vegades freda- i Andrés Lima –direcció al servei del text i coherent amb el recorregut sentimental dels personatges-, es reuneixen davant d’un polièdric personatge femení, amb un text de Lucas Hnath- precedit de gran èxit a EEUU- . Tots dos, fa un temps ens van deixar una punyent Medea.
En aquesta ocasió partim del colp de porta final de Nora en Casa de Nines, que és possiblement el més famós de la història del teatre universal. Un colp de porta que sacseja el pilars i fonaments de la societat. Un colp de porta que significa una ruptura a l’amor romàntic i al rol al qual ha estat supeditat el paper de la dona a través dels segles i també en la literatura. Que significa l’abandó d’una família per la qual s’ha sacrificat fins a oblidar-se de si mateixa, convertint la seua felicitat en la necessitat de ser imprescindible per als altres, perdent les seus pròpies necessitats i llibertats.
Quinze anys després, convertida en una escriptora famosa, Nora torna a casa per demanar el divorci, i el públic assistirà al qüestionament dels seus actes, a les conseqüències de la seua fugida, a la experiència viscuda pels diferents personatges i a una molt llunyana experiència familiar tornada a sentir amb una intensitat inusitada i subliminal.
Al llarg de l’obra es pot pensar que Nora és una dona malvada, o que la renuncia a la família i a l’estatus es justifica davant la voluntat d’adquirir una llibertat recriminada pels seus. Es pot simpatitzar amb Torvald Helmer, el marit de Nora – quina gratíssima, intensa i sensible interpretació de Roberto Enríquez- fidel al seu pensar, o deixar-se dur per la mirada sobre la situació de dos dones de diferent edat i posicionaments similars: la de la criada- María Isabel Díaz, brillant al servei del muntatge- una dona que assumeix el seu rol, fidel a les circumstàncies que ha viscut, sense ànims per entendre altra possibilitat, o la de la filla- Elena Rivera, eficaç i continguda- que representarà molt del que sa mare no ha volgut ser- per més que se’ns presenta amb pantaló de cuir contrastant amb la seua primera imatge més clàssica- , preocupada per la seua situació social i el seu futur. En definitiva, personatges en la seua caverna personal.
Per a Plató, en certa manera, conèixer és recordar. D’alguna manera, Nora torna a la seua caverna personal per no oblidar d'on ve. Nora hauria de tornar al muntatge preestablert, a l’enguany de les aparences, a la vida predestinada? Hauria de, una vegada més en la caverna, informar i intentar alliberar el seus familiars? Al llarg dels anys sovint s’han realitzat preguntes sobre el desenllaç del conflicte de Nora i altres muntatges teatrals han deixat constància. Només cal recordar Querido Ibsen: soy Nora de Griselda Gambaro (2014) o Nora , 1959, (2015) dirigida per Lucía Miranda, que constaten que el tema és de continua actualitat.
Es continua vivint en la caverna i es continua nugat, limitat, organitzat al mite que representa la cultura occidental de la imatge i les convencions, amb una ferotge resistència a posar en dubte la “realitat”, a argumentar i contra argumentar a traves de la raó, i és una sort que encara ens quede Nora per representar a persones amb voluntat de lligar el seu nom a la tràgica manera d’explicar una vegada i una altra, que les coses poden ser diferents.
I recorden; els nadius de la caverna no saben què estan en una caverna, tampoc sembla que els captius somien, això podria fer-los sospitosos i tornar-los insegurs, i que les cavernes també són personals i la podem portar en qualsevol àmbit de les nostres relaciones i la nostra vida.
