Entre Alacant i València, quatre artistes porten dos anys imaginant què passaria si descansarem millor.
ALACANT. La primera vegada que van pensar sobre la importància del descans va ser a l’Escola de Belles Arts de València. “Ens vam trobar amb la impotència de no poder militar dins de les nostres pròpies lluites per l'esgotament i el cansament que el sistema generava sobre nosaltres. Pensàvem que atendre el descans podia funcionar com una pràctica de resistència”, conten Marina Incertis i Sahara Dolores.
Més endavant van coincidir amb Alejandro Ocaña i Sara Aliana al Màster Permea de mediació i educació mitjançant l’art. “Elles ja venien treballant també al voltant de conceptes que s'entrellaçaven amb els nostres interessos com la col·lectivitat, la importància de cuidar-se, la festa i el joc; i ens vam ajuntar per formar EdredonLab”.
Al principi el projecte era un treball final de màster col·lectiu, amb el que volien proposar espais de descans al Centre del Carme Cultura Contemporània, la seu del màster Permea. “Però segons vam anar desenvolupant la pràctica, van sorgir alguns projectes de més calibre com ‘A disfrutar disfrutonas’, que vam dur a terme al Festival Puwerty de la Casa Encesa. Aleshores deixem de ser un grup d'amigues que fan coses per ser un col·lectiu de mediació artística... però seguim sent amigues”.
“Durant estos anys hem proposat una pràctica per a resistir els ritmes de producció accelerats i eficients, que efectivament, existeixen també al món cultural. Creiem que la pràctica artística pot facilitar l'existència humana. I pot acollir els nostres malestars. Per això, la mediació artística és una ferramenta molt important per a nosaltres. No volem produir o investigar només, per això la ‘mediació’ ens serveix per proposar processos col·lectius”.
És una qüestió generacional? Es deu al confinament patit pel COVID-19? “Òbviament, és un punt d'inflexió. Generacions anteriors, com les dels nostres pares i iaios, han viscut l'auge del capitalisme salvatge i la cultura de l'esforç. A més de seguir unes lògiques individualistes, on no s'atenen les necessitats dels entorns i els contextos en els que vivim”.
“Des del nostre punt de vista, s'ha estat atribuint molt la validesa de les persones a partir del que podien treballar i del que podien produir. I encara que segueix sent així en molts aspectes, creiem que la nostra generació està posant en qüestió aquestes formes de viure”.
“Durant les restriccions pel coronavirus vam veure que l'espai públic no era segur perquè els llocs de descans s'estaven inhabilitant. Creiem que es va evidenciar la injustícia, des d'una perspectiva de classe, sobretot. Calia consumir per poder reposar, vincular-se i divertir-se; simplement per estar al carrer el peatge era pagar a la terrassa d’un bar”.
“Les metodologies que més travessen la nostra pràctica són la col·lectivitat i ritmes més estesos. Però de vegades ens trobem contradiccions a l'hora de dur a terme els projectes, ja que normalment els ritmes institucionals de la cultura no es veuen correspostos amb els nostres. Per tant, constantment hem d'estar buscant punts intermedis”.
“Com que tenim diferents perfils dins del col·lectiu, cada un de nosaltres aportem referents diferents i de diferents àmbits. Marina i Sahara tenen un enfocament més situat en l'activisme i la teoria, amb referents com poden ser els textos i treballs de María Ruido, Paul B. Preciado, Remedios Zafrá o Byun Chul-Han, mentre que, Alejandro i Sara solen aportar un punt de vista més vinculat amb les arts visuals i les arts vives, com el treball de Taller Plaer, Las Huecas o Eva Fabregas”.
“Per a este any volem expandir el focus cap a altres indrets i investigar temes que estan relacionats amb el descans però de manera menys literal; entenent que la fatiga és una cosa que es cola en els diferents plecs de la contemporaneïtat”. Durant el mes de desembre, per exemple, van construir un espai segur per a persones LGTBI al Secadero de Las Cigarreras CC de la mà del projecte que cuida el col·lectiu la cuarta piel amb la Fundació Daniel i Nina Carasso.
“També se'ns ha quedat pendent generar activitats o mediacions que atenguen els treballadors de les institucions museístiques, com les guàrdies de seguretat, de sala, o els agents culturals precaritzats i invisibilitzats per la institució; però al mateix temps són aquestes persones les que sostenen l'entramat cultural”.
“I sobretot ens encantaria poder desenvolupar projectes que, més que esporàdics, siguen més estables o estesos. Seria genial poder mantenir-nos a partir de la nostra pràctica, atès que és una cosa que ens agradaria posar al centre, però que al final hem de complementar amb altres faenes per poder sobreviure”.
La teoria està clara, però aleshores com seria el dormitori ideal d’EdredonLab? “Dins de les nostres migdiades internes col·lectives, somiem tenir el nostre propi laboratori. És a dir, un lloc on poder generar una mena d'estudi. Somiem amb un dormitori gegant on poder experimentar i compartir, sent aquest el nostre propi espai i dins dels nostres termes i desitjos”.
“Passant al pla de la fantasia, ens encantaria tenir paviments encoixinats, racons sempre susceptibles de convertir-se en una migdiada, i organitzar festes de pijames on criticar fort el capitalisme i cuidar-nos molt”.