D’una festa que canta

D’una festa que canta és el títol de l’últim llibre de Gaspar Jaén, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. El subtítol, La Festa d’Elx entre els segles XX i XXI, fa de seguida evident quin n’és el tema central: el Misteri d’Elx —les persones, els fets, les idees, les vicissituds, les emocions, el canvis i els sentiments que han gravitat al voltant del Misteri d’Elx durant les últimes dècades d’història compartida.

Despús-anit vaig tindre l’honor de compartir l’acte de presentació de D’una festa que canta amb Francisco Borja, actual president del Patronat del Misteri d’Elx; amb Josep Manuel Escolano, autor del delitós pròleg que enceta el llibre; i —clar— amb el veritable protagonista de la nit, l’autor Gaspar Jaén. El context no podia ser més propici ni millor calculat: la Casa de la Festa, en una nit en què els cantors del Misteri hi havien quedat per assajar; en vespres de la 23a edició del Festival Medieval d’Elx (entre el 25 d’octubre i l’1 de novembre); i amb l’expectativa de les representacions extraordinàries que, enguany, per ser any parell, tindran lloc els dies 26 i 27 d’octubre, i 1 de novembre.

D’una festa que canta és un llibre miscel·lànic, a la manera dels mosaics que són fets de tessel·les amb diversa antiguitat i procedència, però que, juntes i estratègicament disposades, conformen una visió de conjunt coherent, unitària i panoràmica d’un dels fenòmens culturals més espectaculars, suggeridors i corprenedors que he tingut l’oportunitat d’admirar: la Festa d’Elx. Paraules majors, per tant. Perquè sóc dels qui sovint diuen que ningú no s’hauria de morir (si més no: ningú dels nascuts a les nostres latituds), sense veure i viure —escoltar i sentir—, ni que siga una volta en la vida, el Misteri d’Elx: com ningú no s’hauria de morir sense veure la mar, sense enamorar-se, sense sentir-se estimat —o sense llegir, comprendre i apreciar el Tirant lo Blanc o la poesia d’Ausiàs March.

Josep Manuel Escolano, àngel del cel de les paraules i alquimista d’imatges suggeridores, encertava a descriure el nou llibre de Gaspar com «un recull de textos periodístics, assagístics i d’una procedència original tan diversa com atractiva, el contingut dels quals —el títol fa que l’observació siga òbvia— gira al voltant de la Festa d’Elx com si foren bocinets d’oripell voleiant entorn de la imatge de la Mare de Déu coronada.» Torne a transcriure les paraules de la imatge final, pel pur plaer de paladejar-la i assaborir-la, com qui gusta un galló de caqui o com qui recrea un moment de felicitat —per convertir-lo en instant etern. Diu: «com si foren bocinets d’oripell voleiant entorn de la imatge de la Mare de Déu coronada»...

El mateix Escolano, que un dia d’agost —mai no ho oblidaré— em va convidar a dissipar preocupacions i angoixes entre l’oripell que voleiava entorn de la Mare de Déu de l’Assumpció, s’encarrega de recordar en el pròleg de D’una festa que canta la singularitat d’un home tan productiu i polifacètic com Gaspar Jaén, que sempre m’ha semblat com un home del Renaixement feliçment trasplantat al temps de la contemporaneïtat: «Gaspar Jaén i Urban és doctor arquitecte, escriptor (poeta, assagista i narrador), professor universitari, autor de fotografies i dibuixos artístics publicats en revistes de prestigi i ha estat gestor d’exposicions cèlebres sobre la Festa d’Elx, arquitecte i assessor urbanístic municipal», explica Escolano.

Efectivament: Gaspar Jaén és Gaspar Jaén. I té per ofici ser Gaspar Jaén. És, segons el tòpic, el «poeta d’Elx»: com Emili Rodríguez-Bernabeu és «el poeta d’Alacant». La seua és —amb expressió novament de l’amic Escolano— una «veu d’ambaixador celestial». La veu d’un «poeta, arquitecte de la sintaxi, constructor de paràgrafs» que —això d’ara ja ho dic jo— ha literaturitzat segurament com ningú la realitat (i la meravella) de la Festa d’Elx.

Novament, paraules majors... Literaturitzar amb sensibilitat, ofici, encert i intuïció la realitat (i la meravella) és una cosa important. Perquè som el que som —miren vostés—: poc més que un cos defectuós, biodegradable, amb data de caducitat (un xassís d’ossos, vísceres, músculs, carn, pell i cabells)... Això sí: amb la propina prodigiosa del pensament, la memòria, la imaginació, la ficció i la paraula. La paraula, sí... Sobretot la paraula. Perquè, ben mirat, només en la mesura que som capaços de projectar la paraula sobre les coses, la realitat que ens envolta pot començar a tindre un significat, un trellat, un sentit. Per això, la vida —la vida nostra de cada dia— és més vida en la mesura que aprenem a mirar-la i admirar-la amb el benefici de les paraules. I de l’art de les paraules. Per a això, exactament, crec que serveixen els llibres —i serveix la literatura—: per a millor aprendre a mirar i admirar la vida. Per a enriquir, en definitiva, la pobra existència que tenim amb altres existències de propina.

Vull dir amb tot açò que, despús-anit, en la presentació del llibre de Gaspar Jaén, mentre Gaspar s’emocionava i ens emocionava a tots —fins al trencament de la veu— llegint el text «Mestre Vila» en record i homenatge a Vicente Quiles Candela («el darrer dels antics mestre vila de la Festa d’Elx»), vaig tindre la clara consciència que el Misteri d’Elx és ara més Misteri d’Elx —un Misteri més ric— en la mesura que ha estat literaturitzat, examinat i recreat amb l’art de les paraules. La veu poètica de Gaspar (pense ara en un poemari de culte, com és La Festa, de 1982; o en el Llibre de la Festa d’Elx, de 1984), ha fet que el Misteri d’Elx, per a moltíssimes persones, haja tingut un interés —uns relleus, unes textures, unes potencials sensacions— molt major que si la seua veu no haguera articulat mai paraula.

Precisament per això m’agrada tant treballar en projectes de publicació de llibres, i per això em resulta tan gratificant participar en els actes de presentació de novetats editorials: perquè entenc que, amb cada llibre —amb cada llibre que «val»— fem créixer el món per un dels seus quatre cantons més rics i bonics: el del coneixement, el de la curiositat, el del significament o el de la bellesa. I també per això, en l’acte de presentació, no vaig deixar de fer constar, institucionalment, la congratulació de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert per la publicació d’Una festa que canta; i per la publicació, igualment, en els últims anys, dels treballs de Gaspar Jaén La Vila i el Raval d’Elx: arquitectura i urbanisme (1999), De les Clarisses al Salvador: migdia i llevant de la vila d'Elx, arquitectura i urbanisme (2012) i Elx, barris dels segles XVIII, XIX i XX: arquitectura i urbanisme (2015), tots tres llibres de referència inexcusable per a qualsevol aproximació al patrimoni arquitectònic i urbanístic de la ciutat d’Elx.

Gaspar Jaén és molt de Gaspar Jaén. Per això, despús-anit, a la Casa de la Festa d’Elx, es va congregar tota la plana major del món del Misteri —que és tant com dir tota la plana major d’Elx. Enllà i ençà de l’interés pel llibre D’una festa que canta hi havia una voluntat de reconeixement a qui durant tants anys ha dispensat al Misteri paraules, idees, crítiques, afectes i sentiments. I un servidor hi va voler participar en aquell ritual social «just i necessari» llegint en veu alta un passatge del capítol 3 del llibre, «Cançons»: un text que va aparéixer publicat originàriament com a pròleg al llibre de M. Assumpció Peral, Ramon Sempere, Andreu Mallebrera i Salvador Valero, Cançonetes de fil i cotó, l’any 1988. És aquest:

Es deia que no morien mai els pobles que cantaven, que perduraven per damunt dels segles, com encisats, per damunt del temps i dels esdeveniments, que no els desfeien les guerres ni les paus, que ni els odis ni els enganys ni les enveges destruïen els seus fonaments fermament arrelats en la terra pròpia. Deien que entre aquells pobles, les cançons sempre estaven vives, com una llebre que corre, com una anguila que s’esmuny entre les mans, com una sargantana al sol si vols agarrar-la, com un grill o com un dragó en la nit d’estiu, com uns xiquets que canten.

¿Com hauria de morir un poble que sabia cantar? Els pobles que canten no moren mai. (p. 26)

El poble valencià, el poble d’Elx, és un poble que canta: que canta cada agost a la vida, i als homes, i les dones; que canta a la terra, a l’aire i a les portes del cel; que canta a la mare morta i al pare etern... Un poble que canta a la festa, i canta al Misteri de tots els misteris del món. Jo —la veritat— no sé si els pobles que canten moren o no moren mai. No ho puc saber... Sé només que l’ànima dels pobles és feta de paraules. I que, mentre algú —com Gaspar, o com Josep M. Escolano— continue posant paraules encertades a la vida, la vida abans de la mort serà un Misteri que valdrà molt més la pena de ser viscut.