Dos coberts parats a taula

Diumenge, a punt de clausurar-se la Plaça del Llibre d’Alacant, es va produir la revelació. Va ser a la plaça del Port. L’organització va voler tributar un homenatge a la memòria del periodista i escriptor Bernat Capó, que va faltar el passat 14 de març. Hi participaven Emili Soler (amic i company de Bernat en milanta fatigues polítiques, amicals, gastronòmiques i literàries), Lliris Picó (en representació de l’Institut d’Estudis Catalans), Vicent Ivars (calpí de pro, amic personal de Bernat i periodista del diari Información, a què tan unit va estar sempre l’homenatjat), Pere Soliveres (nebot de l’escriptor) i Laura Soler (biògrafa de Bernat, que des de Xile havia enviat un text perquè Cèlia Ibáñez, de la mítica llibreria Set i Mig, hi posara veu). Coordinava l’acte l’editora Núria Sendra, d’Edicions del Bullent: l’editorial que comercialitza la major part dels llibres de Bernat, i que anualment convoca el molt prestigiós Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular.

La primera sorpresa del matí es va produir quan Pere, el nebot de Bernat, es presentava a la plaça del Port amb la més especial i inesperada de les companyies: Lola, la dona de Bernat. A pesar dels severs problemes de salut —Lola pateix des de fa temps llacunes greus en la memòria— allí era Lola. Tota d’una peça. Amb el posat elegant de sempre. I la seua simple presència, sense Bernat al costat, resultava certament commocionant. A tots els qui el vam conéixer, el vam tractar i el vam estimar ens costa de creure, encara ara, que Bernat ja no estiga entre nosaltres, amb Lola. Tampoc Lola no s’ho creu. I em deixa literalment parat quan, des de l’inescrutable i emboiregat regne de l’oblit on definitivament i irremissiblement s’ha instal·lat, em regala un somriure lluminós —voldria creure que em va reconéixer!— i em deixa caure: «Xe! Veges! A punt de començar, i Bernardo no sé què fa que encara no ha arribat...» Amb tota la tendresa de què dispose, li prenc la mà, dissimule el formigueig que em recorre l’esquena i li conteste convençut: «No patisques, Lola: no patisques, que Bernat estarà. Segur. Hui Bernat estarà...»

Recorde un dia, fa anys, que vaig anar a buscar Bernat a Benissa per portar-lo a una entrevista de ràdio. Quan —ja dins del cotxe— estàvem fent la corba d’accés al peatge de l’autopista en direcció a Altea, l’amic Bernat em va fer un comentari que mai no podré oblidar: «Saps, Juanet? Només voldria que Lola es morira abans que jo... I una hora després de morir-se ella, morir-me jo.» En haver confessat tal desig, va plorar. Bernat era així: vitalista, expansiu, sentimental. «Sóc un ploró: veig una pel·lícula de vaqueros i plore!», solia admetre públicament. «Voldria que Lola es morira abans que jo...» I va rompre un plor tan natural, espontani i civilitzat que, a pesar d’estar els dos a soles dins l’espai limitat —forçosament còmplice— del cotxe, no m’hi vaig sentir gens ni mica incòmode: perquè sabia comprendre que darrere d’aquell luctuós desig no hi havia sinó l’enèsima demostració d’amor absolut, incondicional i il·limitat de l’escriptor per Lola, la seua Lolita, «la nòvia de sempre». Era tant com dir: «Que no ho comprens? No em puc morir i deixar-me Lola ací sola!» O: «La por més gran de morir-me és Lola». O, simplement: «La mort no m’espanta sinó per Lola.»

«No et preocupes. No et preocupes, Lola, que Bernat estarà», li vaig dir dissabte, amb ulls humits, al port d’Alacant. I a gosades vida que Bernat hi va estar, en l’homenatge de la Plaça del Llibre! Hi va estar en la brisa salobrenca que arribava de la platja del Postiguet, en els perfils de la Cara del Moro que atentament escoltava elogis i evocacions des del Benacantil proper, en totes i cadascuna de les 365 llegendàries finestres de la casa Carbonell, en cada blau de la mar i del cel del lluminós port d’Alacant... I, naturalment, en cada paraula, cada record i cada gest de Núria, Emili, Cèlia, Laura, Lliris, Pere i Vicent. Aquesta —si més no— va ser la sensació que al final de l’acte va quedar en tots els qui hi vam compartir l’amable litúrgia de la membrança.

Però la revelació va vindre després. En el moment d’acomiadar-nos, mentre l’inefable Pere Soliveres treia el cotxe del pàrquing, vaig poder compartir encara un nou instant amb Lola. I també amb Maruja, la xica que l’atén, la cuida i li fa companyia els caps de setmana. Amb l’única voluntat d’omplir un eventual silenci incòmode, li explique, a aquesta xica que acaba de conéixer —aprofitant que Lola ha quedat una mica retirada i absent:

—Quan vaig arribar a Benissa, per treballar en la Seu Universitària de la Marina, la primera cosa que em van dir va ser: «Ei! Tingues en compte que ací a Benissa hi ha dos coses que són sagrades: la Puríssima Xiqueta i Bernat Capó; que és tant com dir la Puríssima Xiqueta i Bernat i Lola, perquè has de saber són carn i ungla, i fan bona la dita que "on va la corda va el poal"»...

—Sí que és veritat —ratifica la dona.

—Això de Lola i Bernat és que ha sigut un amor gran reserva: incombustible, únic, total... —li raone, jo, a Maruja.

—No ho saps bé! —em contesta—. No ho saps bé! —hi insisteix.

  I és aleshores quan arriba, per fi, la revelació —que em deixa de pasta de moniato: 

 —No t’ho creuràs, però cada dia Lola, a l’hora de dinar, para taula per a dos persones! Per a ella... I per al seu Bernat! I a mi em costa anar darrere i llevar un cobert. I dir-li: «No, Lola. Que Bernat no vindrà hui a dinar.” Això, cada dia!

M’esborrone, només d’imaginar el moment que Maruja retira de taula els coberts que para per al seu Bernat. I Lola dirigint a aquella dona una mirada buida, abatuda, immensament trista des del regne inescrutable de la desmemòria.

—No ho saps bé. No ho saps bé! —prossegueix Maruja—. I a les nits diu que no vol gitar-se fins que no arribe Bernat: «És que estic esperant el meu home», diu, des del sofà. I li diem que és que Bernat ha avisat que no podrà vindre, que passarà la nit a Moraira. Només així es resigna una mica, i accepta gitar-se al llit sense el seu Bernat.

«No patisques, Lola: no patisques, que Bernat estarà. Segur», li vaig dir, dissabte, al port d’Alacant —les mans agafades, un formigueig a l’esquena, l’aigua a flor dels ulls. I hi va estar, efectivament! No solament en la brisa salobrenca, la Cara del Moro, la Casa Carbonell, els blaus del mar i del cel; les paraules, els records i els gests de Núria, Emili, Cèlia, Laura, Lliris, Pere i Vicent. També —i sobretot— en l’amor gran reserva de Bernat i Lola —de Lola i Bernat—, capaç de perviure més enllà de l’enteniment i del cos, de la mort i de la vida, de l’oblit i de la membrança, de la vellesa i de la tristícia. Un amor que cada dia es reïfica en una domèstica, quotidiana, senzilla i poderosa imatge que no m’he pogut llevar del cap en tota la setmana: a ca Lola, a l’hora de dinar, dos coberts parats a taula.