Foto: Ajuntament d'AioraVALÈNCIA. A la mitologia egípcia, les llàgrimes del déu Ra, el sol, es convertien en abelles quan tocaven el terra. Uns quants mil·lennis abans, a l’altre costat del Mediterrani, una comunitat d’homo sapiens dibuixava a tercer abric de la Cova de l’Aranya de Bicorp un dels primers testimonis de l’apicultura.
Un dibuix esquemàtic que traça una persona pujada al que sembla una escala, mentres amb l’altra mà agafa una cistella. Sembla que estiga a punt d’iniciar la recollida d’alguna cosa rodejada d’uns insectes amb ales, que tot apunta que són abelles.
A l’altre costat del massís del Caroig, a la serra d’Aiora l’apicultura ha sobreviscut amb força després de casi deu mil anys. Els apicultors aprofiten el vast ecosistema de la serra, on l’ésser humà a penes té petjades, perquè les abelles puguen pol·linitzar i elaborar aixina mel de romer. Estes ingereixen el nèctar de les flors i el transporten als ruscs, on altres abelles són encarregades de mastegar i transformar aquest nèctar en mel.
La pol·linització és un element clau de la reproducció en determinades plantes. Aquest procés sorprenent permet el transport d'un gra de pol·len des de l'òrgan masculí d'una planta amb flor, anomenat estam, fins a l'òrgan femení, conegut com el pistil. Però com les flors no es poden moure per trobar com fecundar-se, necessiten ajuden externa que garantisca moure el pol·len de l’estam al pistil. Després, el pol·len germinarà a l’interior del pistil i fertilitzarà les llavors a l’interior d’un fruit. Després de caure a terra i madurar, o de ser menjat per algun altre animal, les llavors es plantaran per fer créixer noves plantes.
Un procés no massa romàntic perquè les flors no poden pol·linitzar per si mateixa. Necessiten vent, aigua o animals per transportar el pol·len. Papallones, mosques, escarabats, ocells, ratpenats i especialment les abelles garanteixen l’èxit del procés. Les plantes utilitzen desenes d’estratègies per atraure els pol·linitzadors i garantir la seua reproducció. Per exemple, l'orquídia abella (Ophrys apifera) té eixe nom per la gran semblança amb una abella femella. Així aconsegueix atreure els mascles, que van buscant nèctar, però s’han de conformar amb el pol·len.
El nèctar és un dels millors mecanismes que tenen les flors per atraure les abelles. És una substància molt dolça que es converteix en material de construcció per als ruscs. Allí altres abelles arrepleguen el nèctar que li porten les pol·linitzadores i l’emmagatzemen per a menjar durant la resta de l’any, especialment per alimentar a les seues larves. Després d’uns mesos, el nèctar madura i es converteix en el que els humans coneixem com mel. Però dels ruscs l’apicultura també aprofita el pol·len, la gelea reial, el propileu, l’apitosina i la cera. Al cas d’Aiora, el primer tall de la mel es celebra a octubre.
D'acord amb les estrictes lleis d'economia i eficàcia que les governen, a les estructures animals es redueixen al mínim el treball i els materials emprats. “S'ha demostrat matemàticament, per exemple, que la forma de les cel·les de les abelles és la manera més eficaç d'emmagatzemar mel en estructures de cera. El gruix de la paret de les cel·les que componen una bresca és de 0,073 mil·límetres, amb una tolerància de 0,002 mil·límetres, una precisió que supera de molt la dels constructors humans”, conta l’arquitecte Juli Pallasmaa al llibre Animals Arquitectes.
Les construccions animals són estructuralment segures, i tant les formes com l'ús dels materials s'han optimitzat gradualment per la llei de la selecció natural. “L'estructura de les bresques verticals de les abelles, per exemple, consta de dues capes de cel·les que formen una estructura tridimensional plegada constituïda per piràmides. Les cel·les hexagonals estan inclinades formant un angle de 13º per tal d'impedir que la mel es vesse. L'estructura és sorprenentment forta: una bresca construïda amb 40 grams de cera pot contindre fins a 1,8 quilos de mel”.
Al cas d’Aiora, els apicultors solen ser transhumants. És a dir: com si foren pastors, van transportant els ruscs de les abelles per la serra. A mesura que les abelles van recol·lectant el nèctar de les flors, es van menejant per pentinar tota la vall. Ara l’ús de pesticides, especialment als cítrics, està minvant la dieta de les abelles. Abans amb carros conduïts per animals, ara ja per camionetes. Els ruscs dels apicultors els construeixen a l’interior de panells de fusta fabricats pels humans, però el seu interior segueix el patró perfeccionat de les abelles.
Les abelles tenen diferents funcions i responsabilitats segons la seua edat. Per exemple, les abelles joves s'encarreguen de cuidar els ous i les larves. Les abelles majors s'encarreguen de recollir el nèctar i el pol·len de les flors, i fins i tot tenen danses per comunicar a la resta les flors que van més carregades. La divisió del treball permet que les abelles aconseguisquen més del que podrien aconseguir com a individus per a garantir la seua supervivència. Les abelles obreres fins i tot són el símbol de la ciutat anglesa de Manchester, coneguda per la forta influència dels seus treballadors sindicalistes.
A banda de modelar el nèctar per construir els ruscs i calcular les seues estructures, les abelles semblen insinuar certs gestos decoratius. “Construeixen les seues cel·les exactament en una configuració hexagonal, però també apliquen aquest esquema hexagonal a la superfície exterior de les cel·les de la reina, que són més grans i de forma diferent, a manera de decoració supèrflua en el curs del seu treball de modelatge”, conclou Pallasmaa.
