Papallones, flors, aranyes i libèl·lules també fan arquitectura. L’antiga Albufera d’Elx és l’escenari de la construcció de nius d’amor que reprodueixen la vida a la natura
ALACANT. És estiu, arriba la calor, les vacances, hi ha més llum... Una combinació perfecta per a segregar serotonina i altres hormones que desperten el desig sexual, la seducció i fins i tot a vegades l’amor. Un efecte que afecta els humans, com cantaven Sonia i Selena, però també a les plantes i la resta d’animals que habiten la natura. “Sense dubte podem parlar de seducció al món vegetal”, explica l’ecòleg Simon Klein, autor del llibre La vida sexual de les flors.
“A mesura que avançava l'evolució, les plantes amb flors fixes van implementar estratègies reals per atraure pol·linitzadors”, afegeix Klein a una publicació del Museu de Toulouse. Si bé les plantes hermafrodites van poder autofertilitzar-se fins al Juràssic, fa milions d’anys que necessiten a algú més per garantir la seua reproducció. “Com s'organitzen les flors per destacar entre la multitud? Aconsegueixen no festejar al mateix temps. Encara que la floració de diferents espècies veïnes siga simultània, durant el dia es produeix un esglaonament per a la producció de nèctar. Les flors blanques produiran molt de nèctar a la vesprada, per això que les olors del gessamí i el lligabosc són tan fortes a poqueta nit”.
Si bé estes flors atrauen especialment arnes (“polillas” en castellà) hi ha altres flors blanques que atrauen papallones. És el cas del matacà, una de les espècies natives del Fondó d’Elx que floreix entre juny i setembre. Es tracta d’una planta enfiladissa que creix arrosegant-se per terra fins que troba qualsevol cosa sobre la que créixer cap amunt i fer una millor fotosíntesi. Moltes vegades troba l’idil·li amb altres plantes, però si no són prou fortes, acabaran ofegades pel matacà.
Les seues fulles són un dels pocs aliments per la papallona tigre, un potent volador que habita per tot el Mediterrani i està començant a conquerir nous ecosistemes arran de la pujada de temperatures global. La seua presència al Fondo s’està incrementant des dels anys 80, segons l’Associació d’Amics de les Zones Humides del Sud d’Alacant, i és especialment notable durant la floració del matacà, amb un pic en octubre als Carrissals.
La seua eruga, de color gris clar amb bandes transversals grogues vorejades de negre, extreu substàncies tòxiques del matacà que la protegiran dels depredadors. Una volta es converteixen en papallones, els seus capolls buits són utilitzats per l'abellot comú com a recipients per emmagatzemar nèctar i pol·len. La seda d'aquests capolls o de les teranyines són també utilitzades en molts nius d'ocells, en un sofisticat reciclatge de materials per a la construcció dels seus hàbitats, segons explica l'arquitecte Juli Pallasmaa a 'Animales Arquitectos'.
La tela d’aranya és un dels materials més resistents de la natura, tal com van esbrinar el grup d’investigació en Enginyeria Cel·lular i Bioprocessos de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les aranyes fabriquen les seues sedes combinant diferents proteïnes a través de diferents glàndules amb un complex sistema que combina la seua anatomia amb l’alimentació.
“Feia milions d'anys que els animals construïen abans que els primers conceptes arquitectònics humans començaren a evolucionar”, explica Pallasmaa. “Les aranyes van començar a experimentar fa centenars de milions d'anys. S'han trobat fòssils d'aranya de 400 milions d'anys d'antiguitat. Quan aquests llargs períodes evolutius es comparen amb els escassos milions d'anys d'evolució des de l'aparició de l’Homo Erectus, no estranya que les tècniques constructives dels animals superen en alguns aspectes les nostres. En altres paraules, milions d'anys abans que l'Homo sapiens construïren els seus primers maldestres estructures, ja hi havia animals arquitectes sobre la terra”.
És el cas de les larinioides, una de les aranyes més nombroses del Fondo d’Elx que aconsegueixen atraper libelules amb les seues sofisticades teles. “Cap dels metalls creats per l'home o de les resistents fibres modernes s'aproximen ni tan sols a la combinació de resistència i elasticitat del fil de tracció d'una teranyina. La resistència a la tensió del fil teixit per l'aranya és més de tres voltes superior a la de l'acer”.
Al cas de les aranyes, és més difícil entendre que la seua reproducció està intermediada per les regles de la seducció o de l’amor. D'hàbits nocturns i solitaris, els mascles d'aranya orbitela jacobea europea —una de les espècies de larinioides— són assassinats just després de l'aparellament, mentre que les femelles sobreviuen fins a la posta dels ous o fins al naixement de les cries.