Dimonis

L’escena es va produir diumenge, a l’interior del Museu de Belles Arts Sant Pius V, de València.

Hi havia anat a omplir els ulls de bellesa, sensacions i emocions. Als museus sembla que és a això, que s’ha d’anar... Hi vaig fer un menú monogràfic, a base de retaules gòtics i del Renaixement. I el cas és que encara n’estic commocionat, per la sobreexposició a tanta bellor! Passar una vesprada de diumenge admirant la bellesa de pintures gòtiques i renaixentistes és una experiència que imprimeix a l’esperit un efecte profund i indeleble. Davant de cada retaule, d’entrada un queda corprés per la composició del conjunt; però després hi ha, encara, la fascinació pels detalls que es van descobrint en aquest pany, en aquell fragment de predel·la; en aquest racó de la casella central, en aquell detall dels pinacles; a les filloles dels muntants, al floró, a la polsera, a la taula cimera...

Va ser davant del Retaule de les Ànimes i la Missa de Sant Gregori on es va produir l’escena: una d’aquelles situacions curioses i anecdòtiques que inviten al somriure —la reflexió i la membrança. El Museu estava a punt de tancar i la meua neboda, Mar, de quatre anyets, tornava amb els pares de visitar una de les sales de la planta superior. Abans, però, la xiqueta havia tingut una rebequeria i s’havia disgustat amb mi.

Jo admirava, absort i en silenci —davant per davant— l’espectacular retaule del Mestre d’Artés (que, segons alguns estudiosos, ben podria ser el pintor Pere Cabanes). Les  portes i la muralla de la Jerusalem celestial, sant Pere i un àngel rebent les ànimes a la porta del Cel, una altre àngel traient ànimes de dins d’una llacuna, la missa de sant Gregori amb els sants Cosme i Damià, la caldera de l’infern plena de condemnats, Judes penjat d’un arbre sec... Tan a prop estava de la pintura que, quan la xiqueta va arribar al meu costat, els guardes de seguretat del Museu —a penes quedava ja ningú a les instal·lacions— també s’hi van acostar.

—Veus, Mar? Els dimonis s’emporten a l’infern tots els qui s’han portat malament.

—Els dimonis? L’infern? —pregunta ella, amb veueta graciosa i innocent.

Conscient que, potser, per primera volta la xiqueta sentia parlar sobre això dels dimonis i de l’infern —sobre la idea del pecat, la culpa i la pena— sense més pensar-ho li vaig assenyalar la part inferior del retaule, on apareixen representades les formes monstruoses dels dimonis emportant-se a l’infern les ànimes condemnades. I amb veu greu —rogallosa i admonitòria— vaig jugar a inculcar-li’n l’antiquíssima temor:

—Mira-ho! Mira-ho bé... Ho veus? Els dimonis s’emporten els qui s’han portat malament. Se’ls enduen a l’infern! Aaaaaaaah! Mira-ho bé! Mira-ho ací... Mira-ho bé! Els aboquen a la caldera, plena amb aigua bullint. I els cremen. I se’ls emporten a les entranyes de la terra. Per sempre. I no n’ixen mai...  

Anava pronunciant les paraules sàdicament, engoladament, amb veu gruixuda i espaordidora —com un ogre. Per a mi, ja s’entén, la cosa no passava de ser una simple broma. Tanmateix, per a la xiqueta, el comentari i l’explicació de les colpidores imatges es veu que anaven tenint el valor d’una revelació. I sa mare, seguint-me el joc, va acabar de reblar el clau:

—Veus, Mar? Veus què passa, als qui no es porten bé? I això que has fet adés, de barallar-te amb el tio... Això ha estat bé?

No va gosar dir res, la xiqueta. Però va obrir molts molt molt els ulls. Va prémer els llavis. Les galtes se li van enrojolar. I, tota compungida, va fer un gest abracadabrant, sensacional, inoblidable: em va agafar de la punta de la camisa, em fa fer acatxar i em va regalar un bes llarg, penedit, conciliador, dolç —tendríssim.

Tan sorprenent va ser la reacció que ni la parella de guardes de seguretat no va poder reprimir somriures i rialles.

—Veus? Didàctica: això és la didàctica... —en va ser la conclusió.

Però a la vista de la reacció de la xiqueta no vaig poder deixar de sospesar que —sempre ha estat així— els qui saben inventar els dimonis (i manipular, i regular, i interpretar, i monopolitzar, i rendibilitzar els dimonis) són els qui tenen la paella pel mànec i disposen de la capacitat d’atemorir els seus conciutadans (i dominar, i condicionar, i xantatgejar, i explotar, i sotmetre els seus conciutadans). Altrament dit: qui inopinadament s’apropia d’una idea qualsevol de justícia i aconsegueix atorgar-se una determinada autoritat per a decidir sobre el bé i el mal, la virtut i el pecat, la llei i el delicte, la innocència i la culpa, la llibertat i la condemna o el cel i l’infern prompte o tard acaba exercint un ensenyoriment —més o menys tirànic— sobre les pors i les voluntats del seu veïnat. I és així que, quan algú se serveix del dimoni per a estamordir el personal i erigir-se en jutge dels seus semblants, esdevé dimoni, ell també. Potser amb dissimulació de la cua, les banyes, els ulls rojos i les peüngles partides. Però amb el cor negre, podrit i pelut. Dimoni rematat: dimoni emplomat...

Me’n penedisc, d’haver estat jo mateix, davant la meua Mar, una mica dimoniet per un instant. Mal per mal, m’estime més els dimonis tradicionals. La veritat: sempre m’ha semblat curiós que, en la tradició cultural valenciana, tots els dimonis de l’imaginari popular (pensem, per exemple, en els de les Rondalles valencianes d’Enric Valor: el dimoni Capralenc, d’«El jugador de Petrer»; el dimoni Banyatorta, el diable Potallarga, i el dimoni Cua-roscada, d’«El ferrer de Bèlgida»; el dimoni Major, d’«El  ferrer de Bèlgida» i «El llenyater de Fortaleny»; el dimoni dels tres cabells d’or, d’«El xiquet que va nàixer de peus»; «El dimoni fumador», de la serra del Castell de Penàguila, etc.) semblen fets, indefectiblement, per a ser enganyats. Potser és que la condició humana es divideix en dues meitats clarament diferenciades: la dels qui s’apropien dels dimonis per reprimir i extorsionar els qui tenen al costat; i la dels qui, a força d’enginy, proven d’anar burlant els dimonis quotidians —i els oligarques despòtics que se’ls han apropiat.