D’igual a igual

—Que bé que heu arribat prompte... Benvinguts! —ens saluda Jesús Huguet, secretari del Consell Valencià de Cultura, que ve a rebre’ns a la porta del Palau de Forcalló, al número 3 del carrer Museu de València.

—Xe, Jesús... Moltíssimes gràcies! Com estàs? Com va tot? —preguntem, per cortesia.

—Ja veus... Molt bé. Sense parar. Açò sembla que siga hui el dia d’Alacant a València! Al matí hem tingut una conferència de Nuria Oliver. I ara açò vostre del Gil-Albert... Caram! Saps? La veritat és que ha estat molt bé, molt bé, molt bé. La conferència de Nuria Oliver, vull dir. Es nota que és una autoritat...

—Sí... —intervé de seguida, amb reflexos, Pepe Ferrándiz, director cultural de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert—. L’any passat ja la vam programar allí a Alacant, en el Gil-Albert, en un cicle que fem a la Casa Bardín que es diu «D’igual a igual». Va parlar sobre ciència des d’una perspectiva de gènere. I va ser un autèntic luxe.

En aquest punt, no puc evitar deixar caure:

—Veus? En l’acte nostre d’ara no sé si la cosa quedarà massa d’igual a igual. Perquè si pares a mirar, som set a parlar... I els set som tots tios!

—Uf! És veritat...

Un somriure protocol·lari serveix per a superar la incomoditat de l’instant. Canviem de tema afablement, i decidim obviar una reflexió que no per difícil, inconfortable i enutjosa deixa de ser inevitable, crucial, determinant.

—Santiago Grisolia està, finalment, no?

—Estarà, estarà... Porta ací des del matí. Es cansa molt. Però aguanta: és dur...

—Quants anys té?

—Noranta-sis. Noranta-sis anys ja...

Per a l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert —especialment per al Departament de Publicacions i Investigació— dilluns va ser dia de festa major. A l’acte de presentació del llibre Alacant i la seua gent va acudir mig València: a més dels membres del Consell Valencià de Cultura (secretari, vicepresidenta i president inclosos), hi havia un parell de consellers (l’alacantí Manuel Alcaraz, de Transparència; i la saixenca Ana Barceló, de Sanitat), una nodridíssima representació del món acadèmic, artístic i universitari i, fins i tot, el Molt Honorable President de la Generalitat, Ximo Puig, que va voler presidir l’acte conjuntament amb el president Grisolia. A més, evidentment, tota l’expedició del Gil-Albert, amb el subdirector de Patrimoni, Joaquín Santos; els dos autors d’excepció, Pepe Azorín i Emili Soler; i els qui vam tindre l’honor de fer les intervencions de presentació: el prologuista Juan Ramon Gil, el director Pepe Ferrándiz, i un servidor. 

«Xe, Joan! Una altra taula inclusiva...», m’havia observat ja per WhatsApp l’estimadíssim amic Josep Manuel Escolano, a finals d’octubre de l’any passat, quan li vaig enviar la invitació a l’acte de presentació d’aquest mateix llibre a Alacant, amb sis noms remarcats en lletra negreta, tots sis unànimement masculins. I li vaig haver de contestar, resignadament, no precisament amb una bona consciència: «Tota la raó tens. Però en aquest cas no hi ha escapatòria: la desgràcia gran és que els principals càrrecs de representació estan copats per mascles. I així ens va el món...»

—Ja et dic: la conferència de Núria d’este matí ha deixat tot el públic encantat. Parla molt bé, esta xica... I té un discurs molt clar sobre el paper de les dones en la ciència i la tecnologia. I la desigualtat que hi ha. «On estan les dones en la tecnologia?», era el títol... —comenta novament, el sempre afable, estimable i amatent secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet, ja després de l’acte presentació del llibre, quan tots estem fent rogles, comentant l’èxit de públic —i les bones sensacions viscudes—, amb una copa de cava a la mà.

Converse amb ma tia Juana i mon tio Miguel, que també han vingut a l’acte, i que tenia ganes de retrobar. Em mire la sala des del racó del fons. Tot són fotos, rialles, encaixades de mà, dedicatòries, felicitacions. Vull pensar que, en la dilatada trajectòria dels amics Pepe Azorín i Emili Soler, l’acte de dilluns a València quedarà com una fita feliç, de reconeixement plenament merescut a les respectives trajectòries: l’un com a creador i artista, l’altre com a historiador i escriptor. Trajectòries que ara conflueixen en un llibre de referència on fèrtilment festegen literatura, història, sociologia, geografia, art i —també (i sobretot)— dignitat i autoestima.

—Està molt ben considerada, Núria. S’ha sabut situar molt bé. És una fora de sèrie. Ara mateix és directora d’investigació en Ciència de Dades de Vodafone. També ha treballat per a Microsoft i per a Telefònica. Està considerada una autoritat a escala mundial en l’àmbit de la intel·ligència artificial i en això del Big Data... —prossegueix una altra veu, també impressionada i encuriosida.

La satisfacció entre l’equip responsable de Publicacions i Investigació en el Gil-Albert és plena: exportar cultura des de la ciutat d’Alacant a la de València —i no sempre al revés—, és una estratègia imprescindible per a construir, reforçar i ampliar ponts, quan vertebració cultural del conjunt de la societat valenciana continua sent repte, necessitat, camí per fer...

—Quan va estar ací, en el cicle «D’igual a igual», amb el rector de la UMH, Jesús Tadeo, també va quedar molt bé —assenteix la companya Cristina Llorens, dimarts, en una reunió de l’equip directiu del Gil-Albert, després que els expedicionaris hem explicat les impressions en la presentació a València. I Macarena Palma, que coordina el cicle conjuntament amb Cristina, hi assenteix amb el cap; i també amb el somriure i la mirada.

Xe, quina canya! Pepe Azorín i Emili Soler són dos vells rockers que, per sort, no solament no moriran mai —perquè viuran sempiternament en l’esperit de les paraules i en la fantasia de les il·lustracions—, sinó que, afortunadament, no paren de donar guerra com a joves promeses que son: potser no ja per a jugar al futbol o per a ballar twist, però sí per a l’àmbit del coneixement i de la creativitat. Tot un luxe...

—És curiós que el 9 de març de l’any passat Nuria va participar ací en el «D’igual a igual», amb el rector Tadeo. I set mesos després, el 4 d’octubre, la UMH la va fer doctora Honoris Causa! —comenta algú, en la reunió.

Tinc per axioma vital que només resulta possible estimar —estimar de veritat— allò que coneixem. Per això, m’agrada pensar que, cada volta que presentem un llibre (qualsevol llibre), el món creix pel seu cantó més digne, bonic i productiu: el de l’ànima compartida, feta de literatura, art i fantasia; i també pel cantó del coneixement, que és la porta d’accés a l’estima i l’autoestima. En el cas d’Alacant i la seua gent, els valencians en general, i especialment els valencians que vivim al sud de la marjal de Pego i Oliva (convé no oblidar-ho: dos de cada cinc valencians) guanyem oportunitats com a poble recreat amb ulls literaris, una mica més conscient de la pròpia història, i interpretat (i reinterpretat) amb gust i sensibilitat artística... Guanyem oportunitats, dic, per al progrés social, la democràcia efectiva i això que en diuen la civilitat. Enhorabona, Pepe, Emili!

—Xe, quin èxit, no? Tot perfecte, per tant: enhorabona a Publicacions! Cap detall o cap cosa per a millorar? —es planteja, en clau autoavaluativa, cap al final de la reunió.

Set. Set intervencions. I tots set érem tios. La dada —em sembla— és estadísticament significativa. I el mal és que aquesta «altra taula inclusiva» tampoc no era evitable. Perquè no estava en les nostres mans, en el moment d’establir el protocol de l’acte —ai!—, canviar el gènere dels dos autors, dels dos directors del Gil-Albert, del director de periòdic autor del pròleg, del president del Consell Valencià de Cultura, del president de la Generalitat; o, en el cas de la presentació a Alacant, del director de l’entitat privada que va acollir l’acte, o del rector magnífic de la Universitat d’Alacant.

Aquesta continua sent la realitat: els principals càrrecs de responsabilitat pública —a pesar de les regulacions i lleis de quotes, paritats, igualtats i equitats—, continuen sent descaradament ocupats per hòmens. Els sostres de vidre hi continuen existint a ulls vista. I es mantenen inèrcies que continuen frustrant, en la nostra societat postmoderna, les aspiracions —tan justes i necessàries!— d’una efectiva igualtat d’oportunitats entre hòmens i dones. Ningú no podria qüestionar que el segle XX (el de majors i més espectaculars avanços en l’àmbit del coneixement i de la tecnologia; el de major progrés científic i social) és, per damunt de qualsevol altra consideració, el segle en què es van encetar camins avinents sense retorn envers (poca broma!) la redempció social de just la meitat de la humanitat. Efectivament: el XX va ser, sens dubte, el segle de les dones. I, valga això, tots hem pogut eixir una mica de pobres, en el llarg i erràtic periple de l’espècie humana... Però fóra cínic —a més d’hipòcrita— negligir que aquests camins encetats no han arribat encara, ni de bon tros, a cap destí utòpic. En matèria d’igualtat de gènere —vull dir— queda encara molt de viatge per fer: molts prejudicis i moltes inèrcies per véncer, moltes mesures compensatòries per adoptar, moltes discriminacions positives per arbitrar en benefici de qui parteix en situació de desavantatge, molts convencionalismes absurds per combatre. I etc.

—I què vols dir, amb això?

Vull dir que tenim una reflexió pendent, com a societat, quan, a pesar de tot, el protagonisme públic continua sent tan desproporcionat entre dones i hòmens. Potser fóra interessant fer-la, tal reflexió —serà una òptima oportunitat—, en el marc del cicle «D’igual a igual» que Cristina Llorens i Macarena Palma estan tornant a programar a la Casa Bardín d’Alacant, per al pròxim mes de març. I començar a repensar-nos com a societat amb una premissa que totes i tots hauríem d’assumir responsablement: que atenent la desigualtat històrica heretada, i considerant igualment les disparitats arrossegades fins a l’actualitat, tan vergonyants com evidents, totes les persones (no importa ací si dones o hòmens) hauríem d’abraçar decididament el feminisme —el moviment feminista, la teoria feminista— com a única actitud possible, honesta i decent. M’hi vull significar: sense embuts, convençudament, públicament. És, potser, l’únic isme a què no importa adscriure’m i en què no m’importa reconéixer-me: el feminisme. Un feminisme que home i dona han de defendre humanament, dretuterament, solidàriament junts: d’igual a igual, per descomptat.