Dies de fantasia

En l’últim parell de setmanes he viscut tot un seguit de moments marcats per la fantasia. Vull dir: que ha estat com si la fantasia em percaçara, ací i allà, inopinadament. Se m’han succeït —per dir-ho així— dies de pa i fantasia. La ratxa va començar el passat dissabte 20 d’octubre, a Castalla, amb la II Fira de la Fantasia: una cita que el públic ha volgut consolidar d’una manera espectacular, i que situa el poble de Castalla  —el poble natal d’Enric Valor— com la capital meridional de la fantasia valenciana. Era cosa de veure, les famílies desplaçades a Castalla, desafiant per places i carrers l’amenaça de pluja i vent, amb l’únic propòsit de compartir uns pocs —i delitosos— pessics de fantasia. La Fira es va encetar amb l’excursió «Planisses: ruta literària Enric Valor», a càrrec pel professor de la Universitat d’Alacant Vicent Brotons. Va prosseguir amb la taula redona «Rondalles animades: la fantasia de Valor en À Punt» (amb la participació de Mar Iglesias, vicepresidenta del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació; Esperança Arjona, gestora de Continguts Infantils d’À Punt; i Felipe Villaplana, director de la sèrie d’animació Catacric Catacrac, basada en el Rondalles valencianes d’Enric Valor). I va completar la jornada de dissabte amb l’activitat nocturna «Una nit de por», entre l’ermita i el castell, a càrrec de Francesc Gisbert i Jordi Raül Verdú. 

Al sendemà, diumenge 21 d’octubre, arribaria, encara, el dia fort de la Fira de la Fantasia: l’esmorzar de rondalla a la plaça Major, la Fireta del Llibre Fantàstic, la teatralització de rondalles pel centre històric de Castalla (a càrrec de Tres Teatre) i, com a colofó insuperable, el concert de Dani Miquel, amb tots els seus Ma, Me, Mi, Mo, Músics, i un espectable De por. Música, fantasia, sensibilitat, festa, alegria, tendresa i meravella: les paraules queden curtes per a expressar com de suggeridor, captivador i atractiu va arribar a ser el recital de Dani Miquel. Amb permís del Tirisiti d’Alcoi: «el més gran espectacle» musical que mai no hauríem imaginat en un escenari sobre la base de l’imaginari popular valencià.

Però la Fira de la Fantasia de Castalla va ser només l’inici de la successió de dies fantàstics que aquest tram final del mes d’octubre m’ha volgut regalar. El dijous 25, per exemple, es presentava a Alacant el llibre Alacant i la seua gent, editat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, amb textos fantàstics d’Emili Soler i il·lustracions igualment fantàstiques de Pepe Azorín. I, el dissabte 27, el destí em tornava a obsequiar amb el benefici de la fantasia —instants de plenitud inefable— al Museu Valencià d’Etnografia, en el marc del projecte «Som Rondalla. Jornada sobre Etnopoètica i Narració Oral»: un nou fòrum de discussió, reflexió, debat, entreteniment, diversió i aprenentatge que coordinen —amb sensibilitat, intenció i mestratge— les impagables narradores Almudena Francés i Tània Muñoz, amb el suport decidit de la responsable de la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia, Amparo Pons. Investigadors, programadors culturals, contacontes, bibliotecaris, escriptors i mestres van respondre a una convocatòria que, sens dubte, tindrà continuïtat. Perquè la participació de personalitats com Víctor Labrado, Caterina Valriu, Carme Oriol, Ignasi Potrony, Carles García Domingo, Clara Colomina, Miquel Puig, Francesc Gisbert, Pep Estornell, Jordi Raül Verdú, Víctor Labrado, Eva Andújar, Ana Canet i Felip Kervarec (a més de les ja citades Almudena Francés i Tània Muñoz) van convertir la jornada en una veritable festa del coneixement —i de la fantasia.

Al sendemà, diumenge 28 d’octubre, un centenar llarg de joves estudiants d’una dotzena d’universitats pelegrinava a la Castalla d’Enric Valor —novament Castalla!—, amb motiu de la XVIII Trobada del Voluntariat Lingüístic Universitari, per tractar el tema «Enric Valor: literatura, territori i fantasia». I —encara més—, tota aquesta última setmana les xarxes socials han fet bullir la campanya «Per Tots Sants monstres valencians», de manera que a qui més o qui menys li ha entrat pel telèfon mòbil una culleradeta informativa sobre el Butoni, la Quarantamaula, l’Home del Sac, les bubotes, la Cucafera, els gambosins, el Moro Mussa, el Banyeta o l’Home dels Nassos. Per acabar-ho d’adobar, la ratxa es va estendre fins a la mateixa nit de Tots Sants, a Altea, quan em vaig deixar portar pel riu de gent assistent a la ruta hitoricoliterària «Una història de mort», guiada per l’historiador Juanvi Martín Devesa, al mateix temps que l’infatigable contacontes Blai Senabre explicava històries i llegendes de por pels carrers d’Altea la Vella.

La sensació —l’alegria allarga la vida: d’ací, al cel!— és que alguna cosa important s’està movent en relació amb la fantasia popular autòctona. Ho vaig saber comprendre quan, a la mateixa porta de l’ermita de la Sang de Castalla, Francesc Gisbert i Jordi Raül Verdú em van convidar a contar una llegenda als xiquets d’«Una nit de por», en la Fira de la Fantasia. M’hi vaig arrancar de seguida:

—Venia cap ací, cap a Castalla, de nit, per una sendeta de muntanya. I he passat por: molta por, molta por, molta por. Feu-vos compte: tot era soledat, foscor i silenci. I el vent que udolava entre els arbres: «Fiuuuuuuuuu». M’he esborronat tot d’una quan he vist que dalt d’una carrasca hi havia com un pardalot gran, amb el cos de mussol... i el cap d’home! Anava dient: «Ja en tinc una, ja en tinc dos, ja en tinc tres, ja en tinc quatre, ja en tinc cinc, ja en tinc sis... Ja no en tinc cap!» I tornava a començar: «Ja en tinc una, ja en tinc dos, ja en tinc tres...»

Encara no havia començat la trama del relat que una dotzena llarga de xiquets va alçar la mà i va cridar, amb emocionada seguretat:

—El Caro, el Caro, el Caro... Això és el Caro!

Semblava cosa de no creure! Però sí, en efecte: moltes d’aquelles criatures coneixien perfectament la història del Caro! En vaig quedar admirat, parat, corprés. Perquè la coneixença del Caro —de la llegenda del Caro— entre aquella xicalla congregada a Castalla no deixava de ser un prodigi fascinant, si tenim en compte que fa com qui diu quatre dies el Caro no passava de ser un motiu llibresc, documentat en l’obra de folkloristes com Sara Llorens o Francesc Martínez i Martínez; o, en el millor dels casos, una vaga referència fantàstica conservada en la memòria oral de persones molt majors de la Marina i la Safor. Tanmateix, el reviscolament del Caro per mitjà dels llibres divulgatius de Víctor G. Labrado, i la inclusió estratègica en el repertori de contacontes professionals —i en l’últim disc de Dani Miquel—, han fet que torne a habitar i a volar misteriosament en la fèrtil nit de la imaginació vernacla.

Aquesta anècdota puntual del Caro em sembla representativa i il·lustrativa d’un fenomen al qual potser caldria parar una major atenció: la feliç vivificació del patrimoni fantàstic valencià a què últimament estem assistint. I no solament en els dibuixos animats d’À Punt... Em fa la impressió que, a poc a poc, el personal va prenent consciència que la fantasia de Disney i Pixar està molt bé i és una gran cosa, però resulta perfectament compatible —per descomptat!— amb la de l’imaginari tradicional, propi i autòcton. Vull dir: que bé està la màgia de Frozen, Brave, Coco o Els increïbles —com la de Micky, Minnie, Goofy, Pluto, Donald, Daisy, Peter Pan, Campaneta, Mulan, el Rei Lleó o la Sireneta... Però que la màgia de la Mare dels Peixos, el castell d’Entorn i no Entorn, la Joanaina, Joan Ratot, les encantades i les reines mores, les bruixes indígenes, el Trib Real, el cavaller Rotlà i el Puigcampana, la Cara del Moro, Jaume I, el pare sant Vicent, el pardal Oriol, el mig pollastret, el Misteri d’Elx, Esclafamuntanyes, Peret i Marieta, el Manco Calderon, l’Estrelleta d’Or o la Tia Misèria ofereix, igualment, una infal·lible capacitat de seducció.

Ara que està tan de moda plantejar la típica dialèctica entre Halloween i Tots Sants com a dicotomia emblemàtica i transcendent en relació amb el vell debat entre globalitat i particularitat, em ve al cap la dita del pobre aquell que un dia van convidar a berenar, i li preguntaven: «Què voldrà prendre: pa o llet?» I ell va contestar: «Veja, per favor, si podrien ser sopetes...» En altres camps de la vida potser no, però en matèria de fantasia tot és possible. I la màgia globalitzada i industrialitzada resulta perfectament compatible amb la de la tradició pròpia. S’hi valen el pa i la llet: la tassa i les sopes. I cadascú hi pot triar les proporcions que més li plaguen.

La bona qüestió és que, en el pla personal, no em molesta —en absolut— aquesta nova moda del Halloween, amb tot l’insòlit rebombori de xiquets, joves i adults disfressats de vampirs, bruixots, fantasmes, zombis, esquelets i assassins diarreics. En fi: jo què sé... Cadascú que s’apanye com puga, a l’hora d’agenciar-se —i xutar-se— la dosi mínima de fantasia que ens cal per a circular per la vida. Hi insistisc: no hi tinc res a dir... Sí que és veritat que, quan escolte els disfressats interpel·lar reiterativament allò de «Truc o tracte? Truc o tracte? Truc o tracte?» —per carrers, cases i començos—, se m’activa internament una espècie de sentit del ridícul: de rubor pueril, de vergonya aliena. Però sense major inconvenient: allò de «viure i deixar viure» sempre m’ha semblat una consigna raonable, plausible i pertinent a l’hora de judicar la conducta pròpia i la dels altres. 

Tanmateix, Tots Sants no és Halloween. Com Halloween tampoc no és Tots Sants. Tots Sants és —continua sent— Tots Sants: un dia d’homenatge, reconeixement, recolliment, evocació i membrança dels morts. De tots els morts. I dels nostres morts, especialment. Per això, no m’importa si els meus fills volen o no disfressar-se la nit anterior i jugar els jocs (més o menys divertits o estúpids) d’algunes festes importades des de l’altra banda de la mar gran: m’importa només que junts, en família —com de menut em van ensenyar a fer els meus pares—, el Dia de Tots Sants puguem trobar un moment d’intimitat per a visitar el cementeri i evocar sagradament els familiars estimats que tant trobem a faltar. 

—Han quedat molt bé les flors de ma mare... —comente en veu alta, mentre «fem la volteta».

—On vas papi? —em demana el fill, quan veu que em separe una mica.

—Res, que volia posar unes flors... —li dic, imprecisament.

I és que enguany, a més dels meus familiars íntims i immediats, he volgut visitar —ni que fóra breument— un parell de tombes molt especials del Cementeri d’Altea: la del folklorista Francesc Martínez i Martínez; i la de la meua besàvia Paula Ripoll Nomdedéu, la Mare Paula del capítol «Remembrança» de Matèria de Bretanya (de Carmelina Sánchez-Cutillas), que contava contes als xiquets i —a força de pa, melva i fantasia— els feia «créixer els seus petits cors». Hi vaig deixar unes floretes testimonials, en una tomba i l’altra. En silenci, per dins, els vaig donar les gràcies: gràcies infinites per fer volar la fantasia —en les pàgines dels llibres, ell; en les paraules nuament compartides, ella. Perquè ara que estem assistint a la feliç vivificació de l’imaginari popular valencià comencem a comprendre que l’ànima, la identitat i la dignitat dels pobles potser no són fetes només de preceptes, regulacions i normatives: ans també de paraules, quimeres i fantasies. I que, enmig de tant de Halloween —«Truc o tracte? Truc o tracte? Truc o tracte?»—, ben mereixen ser agraïts, per Tots Sants, els morts que regalen vida: amb el benefici afegit de la fantasia.