'Des de dins' de Martin Amis: una mirada magistral i agraïda a la vida

VALÈNCIA. Quan en 1983 la revista literària anglesa Granta va publicar una llista amb els noms dels que considerava els millors novel·listes britànics, pocs sospitaven l’abast de la desfeta. Perquè eixa relació d’autors –anomenada des de llavors Generació Granta– anava a monopolitzar i revolucionar en bona part la literatura anglesa del trànsit entre els segles XX i XXI.

Nascuts en l’estricta postguerra, els membres d’eixa generació formada bàsicament per Julian Barnes, Martin Amis, Salman Rushdie, Graham Swift, Ian McEwan i William Boyd (i als quals s’afegirien tangencialment altres com Hanif Kureishi, Jonathan Coe o Kazuo Ishiguro) compartiran uns temps i uns espais, però també, dins d’una immensa varietat estilística, una certa homogeneïtat temàtica: l’amistat, el pes de les presències i les herències familiars o les permanents interferències del sexe en les relacions humanes.

Des de l’inici de la seua consideració com a generació, la figura de Martin Amis (Swansea, 1949) va destacar per la genialitat i la iconoclàstia de la seua primera novel·la, The Rachel Papers (1973), i en les darreres dècades ha mantingut una sort de magisteri inclassificable, sempre allunyat de certa ortodòxia, i que sembla que amb el temps es consolida com l’element més atractiu i poderós d’aquell grup, situació més que meritòria perquè la mitjana de qualitat dels Granta és inusualment alta, o molt alta.

Potser siga una qüestió de destí. Perquè el jove que va ser Martin Amis (fill de Kingsley Amis, un tòtem de la literatura anglesa del segle XX) donava, inicialment, un perfil més pròxim a qualsevol forma de hooliganisme que a l’academicisme que se li podria suposar. Sense el menor interés pels estudis i entregat als excessos habituals de l’adolescent més tòpic i atrevit dels anys 60, seria la segona dona de son pare, l’escriptora Elizabeth Jane Howard, qui encendria en ell la flama i el neguit de la literatura. I amb tal entusiasme que qui portava camí de regentar el més sorollós pub de l’East End londinenc va acabar llicenciant-se per Oxford, treballant com a col·laborador literari per a la premsa de més prestigi i convertint-se en brillant novel·lista.

La trajectòria literària de Martin Amis, més enllà de la provocació engrescadora d’aquella primera obra, ha passat pels inevitables daltabaixos de qualsevol escriptor professional, però també ha deixat un grapat de llibres memorables: Money (1984), London Fields (1989), The Information (1995) o l’imprescindible Experience (2000). També es pot i es deu dir que, aplegat a eixe cim, i des del moment que s’inaugurava el segle actual, la seua producció només ha alternat obres simplement correctes amb alguna que altra decepció. Es pot i es deu dir això fins que en 2020 va publicar Des de dins (Llibres Anagrama, 2021).

Des de dins vol ser una novel·la (i es presenta amb un subtítol en la coberta de l’edició anglesa com a tal: A novel), però en realitat és la porga del cor de Martin Amis. Una porga que, amb la doble llicència de la ficció per ser novel·la però també memòria pel caràcter autobiogràfic de la gran majoria del text, es permet moltes altres llicències, tot per a dotar al conjunt d’un perfum miscel·lànic, intens i heterodox, i de resultat magnífic. I és així des del primer moment, perquè Des de dins s’obri amb una benvinguda, un convit sincer i amable a passar a la casa d’altre que al remat és qualsevol llibre, a posar-se còmode, a servir-se una copa, i desitjar que al lector li siga grata i profitosa la visita.

I després ja ve tot: l’alternança fluent de la primera i la tercera persona per a rememorar episodis, el joc d’esbrinar quina part és fruit de la seua imaginació i quina memòria viscuda, evocada com un art de permanència. Tot configura una sèrie de relats més o menys connectats, amb salts constants en el temps (però degudament datats en la majoria dels casos, cosa que s’agraïx molt), i que travessen totes les formes de la narrativa, que cavalquen entre els gèneres (incloent unes pàgines esplèndides, uns consells d’escriptura presentats com a pauses, que resulten magistrals i precisos per l’experiència que traspuen i per la generositat en l’oferiment) fins a conformar el relat de mitja vida, essencialment la part de la maduresa i l’inici de la senectut.

Des de dins és també un festí de digressions purament literàries, com la disquisició al voltant de la fredor de certs llibres o la calidesa, l’amorositat d’altres, o la distinció entre els llibres amables per al lector i els d’alguna manera hostils, sublimats estos darrers en l’Ulisses de Joyce, i les personalitats de qui els perpetren, o dels que els lligen, on es deixa vore un cert cansament dels artificis de l’experimentació, paradoxa suprema perquè esta novel·la és una volta de rosca més en l’experimentació, un encert irreverent i intensament atractiu de mixtures teòricament impossibles però què fluïxen amb impressionant naturalitat.

En eixa alternança de gèneres i quasi d’estils, l’autor desgrana –mesclades primorosament amb escenes domèstiques, d’amor familiar– les velles obsessions: la inexplicable violència, l’antisemitisme, la relació entre Anglaterra i els Estats Units, l’estupor de l’11-S i la deriva islamista, una espiral on es barregen l’assaig i la memòria, les nombroses i eclèctiques notes a peu de pàgina, el lirisme o les citacions poètiques que mai desapareixen, la voluntat imperiosa de transmetre al convidat-lector la sensació d’estar assistint a les últimes vesprades d’un escriptor fascinat per la vida, per les relacions que al seu voltant s’establixen, pels antecedents que ho expliquen quasi tot.

Per mitjà de la ficció dels episodis d’una falsa antiga nóvia –Phoebe Phelps–, paradigma de l’excentricitat, i que d’alguna manera és l’espina dorsal que sosté les bastides del llibre, els relats –estos sí verdaders– de la vida d’Amis van desplegant-se com una elegia a la gent que més ha volgut o que l’ha influït, tots desapareguts: els pares (amb episodis sucosos del particularíssim Kingsley), o l’escriptor Saul Bellow, mentor i amic, de qui descriu els dies millors en la seua companyia però també, amb dolor, la progressiva pèrdua que li provocà l’Alzheimer, o la presència incessant del poeta Philip Larkin, dels seus versos però també de la seua persona, vell amic de son pare i de la família, i també àmpliament fornit d’elevades dosis d’extravagància anglesa.

Però el llibre és sobretot un homenatge, a més de a la seua pròpia vida (perquè Amis sempre parla d’ell mateix, estranyament sense la menor ombra de vanitat), a Christopher Hitchens, mort prematurament en 2011, “el meu amic més antic i íntim, el meu exacte coetani”. Ja dona una pista la portada, que els mostra als dos en una fotografia feta a París, de 1980. Hitchens, polemista irrebatible, assagista immens, provocador insubmís, periodista brillant de llengua i ploma esmolada tant com la seua intel·ligència, va ser per a Martin Amis i durant dècades company de felices borratxeres i llargues nits, de passions polítiques i literàries, de fondes savieses, de riures i ironies interminables, o confident d’aventures amoroses i sexuals amb nóvies infinites, encara que Hitchens seduïa a bastament i quasi sense voler, i Amis treballava molt la cosa. Una  remembrança de Christopher Hitchens que vol conjurar i eternitzar el record de tot, dels seus dies de glòria i dels finals, per a configurar l’elegia més fonda i més bella, el regal pòstum i emocionant de l’amic, i probablement el motor remot de l’escriptura del llibre.

Des de dins és també –més enllà de l’ominosa qüestió dels gèneres– una obra d’una bellesa ben poc freqüent, el cant a la vida fet per Martin Amis des dels budells que mostren el dolor de les pèrdues, la por a la malaltia, la necessària serenitat, el goig agraït dels dies i les experiències, rememorades en un gloriós i agraït desorde a l’ombra de certa gent benvolguda, quan ja s’acosta el final i s’ha de fer balanç, i tot servit en una prosa directa, brillant, que es vol fer entendre de manera permanent, eixa prosa que fluïx sense pretensions quan ja no s’ha d’exhibir ni demostrar res, i ja només queda contar-ho magistralment.