Passat el dijous gras previ al Carnaval ara toca recuperar figura. Tot i que l’oloreta d’una bona torrà sempre desperta la fam. I clar, una no sap resistir-se a la temptació. I menys quan el que està a la vista forma part intensa de la nostra gastronomia popular. Llavors cal tastar-ho tot…Sobrassada picant o no, botifarra -amb ceba o sense- llongallissa -de Pasqua o no-, bufa, garró, figatell, i en el meu cas, especialment el blanquet, aquesta botifarra blanca que no té sang. Ai, quin goig!
Només cal dir que per a mi és una espècie de tradició. Cada any quan arriben festes de la Puríssima Xiqueta a Benissa no falla l’embotit, és a dir l’entrepà de blanc i negre dels festers que et menges al carrer. O quan es fan trobades familiars …. ja queda menys per la dels Cristines enguany!
I és que del porc s’aprofita tot. Una ullada a la darrera Fira de l’Embotit Tradicional de la Marina que diumenge passat es va celebrar a Xaló ho deixa ben clar. Tast i tradició. Les carnisseries de la Vall de Pop (i de la Marina) no et deixen indiferent. Les maneres de fer guarden paral·lelismes amb els illencs. Encara m’enrecorde quan em van convidar per primer cop a una matança del porc a Inca, Mallorca. Fins i tot els nouvinguts -jo mateixa- vam haver de col·laborar i amb mans al greix entre tots elaborarem unes sobrassades que feien goig.
No fa tants anys als pobles de l’interior de la nostra comarca la matança del porc també era una tradició. Es feia en mesos de fred, normalment al gener o febrer. I s’aprofitava tot. Budells, greix i d’altres parts del porc adobades, ben condimentales amb espècies naturals (com el pebre roig). Colors i sabors. El porc era bàsic en la nostra alimentació. Ara la major part de la gent ja no té aquests animals a casa o a la caseta, i llavors la matança està poc a poc desapareixent. Vivències rurals que formen part de la història i la tradició de pobles com Xaló, Llíber, Castell de Castells, Senija i alguns més.
I és que el porc a la Marina és història i tradició. Cosa de cristians, sobretot repobladors. Ja sabéu que els moros no mengen porc. I que amb l’expulsió dels moriscos el 1609 la vall va perdre a la major part de la seua població. Així doncs, els llauradors mallorquins que vingueren a repoblar i conrear les terres ens portaren llavors aquesta estimable tradició culinària que encara perviu. Aquesta manera tan especial i tan nostra de fer l’embotit. Sense oblidar-nos de que també dugueren el raïm negre de Giró, aquesta varietat autòctona de la Marina que trobem especialment a la Vall de Pop (sobretot Xaló).
Menjar i beure en bona companyia ajuda una miqueta a aconseguir breus moments de felicitat terrenal. Hedonisme pur i dur, vida i filosofia mediterrànea. Epicur. Un altre dia ja parlarem de frugalitats.
Blanquet en l’arròs al forn, torrat o fins i tot cru amb un tros de pà. Cansalada. Sobrassada amb mel. Botifarra negra i pels de Pego i les Valls, figatell.
