Aquest darrer cap de setmana aprofitant la Fira Gata al Carrer, com ja és habitual vaig agafar el bus que substitueix de moment a la línea de tren que va de Dénia a Calp, i em vaig aturar en aquest poble conegut per la seua artesania. Aquest cop el meu interés estava centrat en una xicoteta excursió o ruta que es va fer pel Parc de la Font del Riu (riu Gorgos) i que tenia com a objecte mostrar als presents algunes de les plantes autòctones de la nostra zona mediterrànea.
L’excursió em venia de gust perquè just aqueixa mateixa setmana havia pujat fins a València per tal de fer una visita als museus d’Etnologia i de Prehistòria. I justament al Centre Cultural La Beneficència de València havien prorrogat l’exposició sobre el gran coneixedor de les nostres plantes, el ja desaparegut metge i etnobotànic Joan Pellicer, que als anys vuitanta va iniciar un gran projecte de recerca davant l’evident perill de desaparició de tots aquells sabers popular nostres envers la flora i la vegetació valencianes. En concret, el seu treball es va centrar en el territori de Diània, una unitat paisatgística -també poètica- que està conformada per les comarques centrals valencianes.
És a dir, les quatre comarques més septentrionals de la província d’Alacant (L’Alcoià, El Comtat, La Marina Baixa i la Marina Alta) i les tres més meridionals de València (La Costera, La Safor i la Vall d’Albaida), sense deixar de banda la Vall de Biar i la Foia de Xixona. Un univers comú geològic de muntanyes, serres, valls, rius i barrancs, que conformen un espai que acaba abruptament en tocar el nostre litoral, en forma moltes vegades de penya-segat. Plantes i paisatges que conformen la nostra realitat rural i el saber dels nostres avantpassats.
Ja tinc feina per davant. La lectura del treball de Pellicer, entre ells els llibres ‘Costumari Botànic’, ‘Meravelles de Diània’ o el darrer, publicat enguany, ‘Diari de Sotaia’. Això, sense deixar de descobrir d’altres veus de la nostra saviesa natural com la del professor de ciència i també investigador alacantí, Daniel Climent, un dels nostres divulgadors etnobotànics.
El mestre però de tots ells fou Antonio José Cavanilles, botànic i naturaliste valencià del S.XVIII que caminà i veié in situ la gran riquesa de la nostra geografia i natura plasmant-la en l’obra Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del reyno de Valencia’.
No obstant, tornant al prinicipi, em remet a la visita i explicació sobre les plantes que ens va fer el tècnic de medi ambient de l’ajuntament de Gata de Gorgos. Vam poder tocar i tastar el fruit astringent del margalló, un dels símbols de la Marina, ja que amb aquesta pàlmera autòctona es confeccionaven els cabassos que els llauradors empraven per recollir el raïm de Moscatell, que assecat es convertiria en pansa. És l’única palmera autòctona d’Europa.
També els neòfits descobriem que les plantes d’autopista com el baladre són tòxiques i fins i tot ens contaren que alguns soldats de la invasió napoleònica van morir enverinats després de menjar conills rostits amb baladre. O bullint l’aigua amb les fulles de la planta per donar-li sabor allò que cuinaven. De fet, el baladre s’ha fet servir fins i tot com a mata-rates.
Més històries de derrotes franceses a Gata en temps de Napoleó es fonamenten en la llegenda del pollancre blanc o arbre blanc (Chopo blanco) i el Crist del Calvari. Els soldats ‘gavatxos’ en veure el poble buit pujaren cap a l’ermita i de les fulles blanques de l’arbre va eixir una llum cegadora des de dins de l’ermita fulminat els cavalls i els seus genets. A la sala de plenaris de l’ajuntament un quadre d’un pintor local representa la llegenda. També podrien parlar de la història de la Murta a la Marina (entrada de la Murta), del raïm de pastor, o de la ruta d’arbres monumentals, com per exemple la mata més antiga del País València que podem trobar a Gata si fem la ruta senderista de La Font de la Mata, assenyalada amb el PR-CV 412.
Com podeu comprovar les plantes també representen la cultura d’un poble. I en aquest cas, la Marina i Diània nos’acaben mai.
