Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

T’HA EIXIT UN FIL PRECIÓS / OPINIÓN

De balances romanes, teories de la compensació i conselleries de cultura

13/06/2019 - 

A l’hora que s’escriuen aquestes lletres (què bonic i antropomòrfic queda el passiu aquí), fa poc que s’ha anunciat que hi haurà ‘Botànic II’, que hi ha acord entre les tres forces signataires (PSOE, Compromís, Unides-Podem), i que l’acte formal de signar i fer-ho públic es farà a Alacant, a les sis de la vesprada, al Castell de Santa Bàrbara, del que s’hauria de deduir que el ‘Botànic II’ més ben serà el ‘Santa Bàrbara I’, i ja ho diu en Joan Arimany, si l’ésser humà és l’únic animal capaç de topar dues vegades amb la mateixa pedra, també ho és de no anar prou previngut per la vida. i aquí és quan es pot aplicar la frase feta recollida al Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll que fa l’admonició de  “no recordar-se de Santa Bàrbara fins que trona”. 

Res més no ha trascendit, llevat d’algunes de les demandes principals d’UP per incorporar-s’hi a la colla, que, quina cosa, coincideixen de manera exacta amb els dos vaixells insígnia de Compromís en l’anterior legislatura: medi ambient i transparència, xè quina casualitat!

La remor alacantina, des que van començar les negociacions botàniques, ha anat agafant embranzida, empeltada de la teoria de la compensació. No estàvem per galindaines per ací baix, s’ha estat demanant la fòrmula secreta de la burguer-cangreburguer (sí, sé que vosaltres també sou fanàtics de Bob Esponja, no us amagueu). Cada raconet de premsa alacantinesca s’ha farcit d’articles d’argumentació hegeliana per la satisfacció del deute històric. La pasta que ens deuen des de Madrid? No, home no, el greuge comparatiu en què el pèrfic Cap-i-Casal ens manté des que Jaume The Second es va encarregar d’eixamplar el negociat del Patronímic One. Conselleria de Cultura a Alacant, conselleria de Turisme a Benidorm i, de retruc, dos ous durs. Que s’ha de descentralitzar el país, i s’ha de fer veure la Generalitat per les contrades del sud, que tot és el Govern (sic) de la Dipu dels Pobles, i després la gent no sap qui governa i qui no, però sí qui posa la pasta per l’enllumenat, les orquestres i els tècnics municipals dels pobles menuts que no tenen pressupost per pagar-los.

D’això va, la teoria aquesta de la compensació, si a un costat de la balança hi ha posades totes les pomes del pomer, a l’altre plateret has de posar, com a mínim, un meló d’Alger, gran, verd i pesant. Alguna cosa que faça restablir l’equilibri del canastró. I això és que han anat fent totes les ments pensants davall de la línia Biar-Busot, demanar l’impossible, com als grafitis parisencs del 68. Però aquell “siguem realistes i fem l’impossible” ha quedat com a frase de Mr. Wonderful. En realpolitik casolana això es tradueix en pasta amb el logo de l’Elm d'argent coronat, arribant a cada racó de les comarques frontereres, i això, amb una Direcció General Territorial, potser seria prou. Però demanem l’impossible, demanem, que això genera expectatives de treball, i la el soroll de fons de les veus reivindicatives va transformant-se en una sinfonia de dits colpejant els teclats, refent els currículums, preparant les declaracions jurades, sentint-se candidats a conseller o consellera, a director o directora general, secretaris, sotsecretaris, Alacant, per fi, tindrà la burocràcia… perdò, l’administració que es mereix.


Noticias relacionadas

next
x