Accés a la Casa Bardin, seu de l'Institut de Cultura Juan Gil-Albert.Sóc —ho confesse— un enamorat de la vida. I en prenc consciència particularment ara a la tardor, quan els sentits es tornen més sensibles i tot sembla una mica més veritat amb la llum delicada del novembre madur i els desembre primerenc. A pesar dels fracassos, les dèries i les frustracions —més enllà de tots els glops amargs que cada cert temps ens escudella l’experiència— tinc consciència agraïda dels regals generosos que l’atzar i els dies m’han procurat: persones, converses, afectes, paisatges, llibres, concerts, passions, horitzons, amors, quimeres i tots els colors del mar... Hi ha dies, com avui —ai!—, que no ens és legítim demanar-li més vida a la vida; ni més beneficis dels que ja hem pogut fruir.
Entre els privilegis que més estime hi ha, per descomptat, el de les coneixences personals. I una de les que recentment més m’ha impactat és la del músic Jordi Savall. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo per a un programa de ràdio, no fa massa, i de seguida em vaig adonar que el seu discurs —la veu, les idees, l’harmonia, les paraules— fluïa amb la mateixa naturalitat i genialitat que la boira hipnotitzant de la seua música. Com a bon seductor de melodies i pensaments, a mitjan entrevista el senyor Savall em va sorprendre amb un amable atac dialèctic:
—Vosté, jove, deu conéixer el relat del tigre i l’home que fuig, no? —em deixa caure.
—El relat del tigre i l’home que fuig? No: la veritat és que no —vaig haver d’admetre—. Però vosté me’l contarà ara, veritat que sí?
—Sí... Mire: això diu que era un home que anava passejant per la selva i de sobte es va trobar un tigre; un tigre enorme, ferotge, famolenc. Aquell pobre home, per intentar salvar la vida, va començar a córrer desesperadament. I el tigre, clar, li va anar darrere, també corrent. Cada vegada el tenia més a prop. Li podia sentia l’alé al bescoll. Corria l’home com dimoni que fuig de la creu; però el tigre encara corria més. I estava a punt de capturar-lo...
—Ostres!
—Semblava que no tenia escapatòria, aquell pobre home. Però va arribar a un desnivell pronunciat del terreny, i s’hi va deixar caure. Va quedar parat a mitjan pendent, sap? I el tigre es va aturar dalt, indecís, estudiant la manera de baixar a capturar la presa. L’home, amb l’ai al cor, es va girar per comprovar si el tigre es decidia a baixar o no. Però quan va tornar la vista cap avall, resulta que allí baix mateix, als peus d’aquell baixant, hi havia esperant-lo un altre tigre: encara més gran, més ferotge i més temible que l’anterior.
—Caram. Sí que!
—En aquell moment, tanmateix, va reparar que, just on s’havia parat, a mitjan pendent, hi havia una mateta de maduixes salvatges que tenien un aspecte immillorable i se li suggerien insinuants i mengívoles. I aquell home va pensar: «Ostres, maduixes! Mira que m’agraden! Que bones!» En va collir una i la va tastar: «Mmmmmmm! Que sucosa i dolça!»...
En aquell punt del relat, el senyor Jordi Savall va fer una pausa: una pausa certament espectacular. Però aquesta pausa no interrompuda de seguida es va convertir en un silenci. I ja se sap que, en ràdio, el silenci pot resultar escandalós. Estrident. Intolerable. Continuava callat, ell. I callava també jo, expectant, per no trencar-li el dir: era la manera de reclamar-li una resolució. Però no: ell, callat; i jo, també callat. Ell, mut; jo, també mut. Tres, cinc, set... Potser nou o deu segons. Una eternitat, en ràdio. Jo mentalment em proposava: «Calla. Aguanta. No digues res, Joan! Que siga ell qui resolga!» Però ell continuava callat, impertorbable. Fins que el silenci, de tan tens, es va fer insostenible. I hi vaig haver de claudicar:
—I? —vaig preguntar, per fi.
—I? I res, jove. Ja està. Ja s’ha acabat. És que el conte és això, sap? És que el conte és això...
Un camí de formigues em va córrer l’esquena així que en vaig comprendre l’astúcia i el missatge. «És que el conte és això.» Efectivament. Ja s’entén: entre tigre i tigre se situa el prodigi inefable —fugaç, volàtil i efímer— de la vida. Però també és cert que, mentre som vius, tenim a l’abast —ben nostre— el gust dolç de les maduixes: el delitós plaer dels sentits, la festa de les emocions, els miracles de la raó, el benefici de l’alegria.
Per al senyor Jordi Savall la música —l’expressivitat, la comunicació i els sentiments de la música— és el sabor sucós i dolç de les maduixes salvatges. I la bona qüestió és que cada fill de veí té dret a triar quines poden ser les seues particulars maduixes. Personalment —ací és on volia arribar— opine que una de les maduixes més dolces en el pendent de la vida és la de la curiositat: el plaer de saber, de veure, d’escoltar, de tastar, de conéixer, d’aprendre. Cap altra maduixa salvatge en supera els sabors. La curiositat —em sembla— és el motor vital més poderós. Vull dir: la curiositat pels altres —en la coneixença, l’amistat i l’amor—; la curiositat per un mateix; la curiositat científica; la curiositat pels misteris i les certeses del món... La quota de civilitat de què disposem —parem a pensar-ho— no s’ha construït a força de guerres i revolucions; no a còpia de batalles, disputes, matances, armes, himnes, banderes i duels. És, si bé es mira, mèrit dels qui han sabut projectar intensament les seues més vives curiositats pels camins de la imaginació, la creativitat i el pensament; o bé pels viaranys de la mesura i l’exploració amb mètodes basats en els sentits i la raó. Per dir-ho clar i sense embuts: els creadors, els intel·lectuals i els científics són, ara i sempre, els veritables herois que fan progressar i créixer el món.
Aquestes reflexions —destape per fi les cartes— me les ha despertades un acte simbòlic i emotiu que ha tingut lloc a Alacant aquesta setmana i que no per inadvertit deixa de tenir una transcendència de primeríssim ordre: em referisc al lliurament de reconeixements i diplomes que el dijous passat es va fer als beneficiaris de les clàssiques Ajudes a la Investigació de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert; una inversió pública de 62.000 €, específicament destinada a regar i fer créixer les més saboroses maduixes de la recerca i la conquesta del coneixement. A ells van dedicades aquestes línies i els pensaments del desembre primerenc: als investigadors; als herois de la curiositat; als esforçats guerrers dels seminaris, els laboratoris, els màsters, les biblioteques i les tesis doctorals. Gràcies, des d’ací, a tot l’equip de l’IAC Juan Gil-Albert que amb professionalitat i rigor n’ha sabut gestionar la convocatòria, la resolució i la tramitació de les ajudes. I l’enhorabona més justificada, sincera i efusiva als investigadors protagonistes: Pablo del Río Rodríguez, David Bastías Narejos, Davinia Pastor Pastor, Rafael Corona Verdú, Octavio Torres Gomariz, Sergi Alonso Vidal, Patricia Rosell Garrido, Sara Fernández Molina; Vicent Vidal Lloret, Ximo Martorell Briz, Alberto Andrés Aguirre, Paloma Vidal Matutano, Cristina Real Margalef, Sergio Martínez Monleón, Virgilio Francisco Candela Sevila, Miriam Parra Villaescusa, Cristina Manzaneda Martín, Javier Ortega Fernández, Ignacio Javier Navarro Soria i Jorge Alberto López Lillo.
Les curiositats satisfetes amb treballs d’investigació em ratifiquen en l’enamorament de la vida. Fan créixer maduixes esplendoroses, grosses, delitoses, madures. I propicien que la llum fràgil de desembre il·lumine més sensatament —d’una manera més bella i digna— persones, veus, converses, afectes, paisatges, llibres, concerts, passions, horitzons, amors, quimeres. I tots els colors del mar.
