Ningú no se’n pot sorprendre. Vivim ara mateix la crònica d’una crisi anunciada. «Parar el món —l’activitat econòmica— durant tres mesos, quins efectes tindrà?», ens preguntàvem, totes i tots, inevitablement, de viva veu o de pensament, durant les setmanes de la quarantena. Arriba l’hora de saber-ho. I potser de patir-ho.
Els qui comencem a fruir d’això que en diuen el trist privilegi de l’edat segur que recordem perfectament els efectes —polítics, socials i econòmics— que va comportar la primera vaga general de la democràcia, el 14 de desembre de 1988. Encara ara tinc present la cara entresuada i descomposta del president Felipe González declarant allò de: «He entendido el mensaje». Visiblement enutjat, sospesava González en aquella ocasió que, si es tractava de fer trontollar les bases de l’economia, enhorabona als sindicats responsables de la convocatòria de vaga general perquè ho havien aconseguit: les conseqüències contra el creixement econòmic, l’ocupació i la generació de riquesa que podria comportar el fet d’haver aturat inopinadament l’economia de tot l’estat durant un dia sencer serien, amb tota certesa, inimaginables, irrecuperables, fatals, catastròfiques. Etc.
Ja ho sé, ja, que ni les circumstàncies ni l’estructura econòmica de l’any 1988 no són extrapolables, de cap de les maneres, al nostre món actual. Però no puc evitar sospesar que, si en aquell context històric l’aturada del país durant un sol dia de vaga general semblava apuntar, segons tots els experts, a una mena de fi del món o terrible apocalipsi econòmica que tardaríem mesos (o anys) a porgar, què en deu ser ara, la cosa, després de tres llargs mesos de confinament de l’economia?
«Tranquils, que ací ja sabem què és superar una crisi: si vam passar allò del 2008, podrem passar també qualsevol altra crisi que vinga ara!», argumenten els optimistes —com també els resignats, i els conformats. Tanmateix, la configuració de la crisi del 2008 (pel context, pels factors que la van desencadenar i pels sectors sensibles que va afectar) em fa l’efecte que va ser un fenomen del tot diferent al que, previsiblement, ens pot ara caure al damunt.
Vistes amb perspectiva, les dades macroeconòmiques que aquella crisi del 2008 va desfermar a Espanya en els anys successius fan certament feredat: entre 2008 i 2013 la destrucció de llocs de treball, que va comportar la pèrdua de prop de tres milions d’afiliats en la Seguretat Social, va fer pujar la desocupació des d’1.760.000 aturats (un 7,95 % de la població activa) fins als 6.200.000 aturats (un 27,16 %), amb una desocupació juvenil (de menors de 25 anys) de més de 960.000 persones (un 57,2 % ).
Recorde que en aquell primer trimestre de l’any 2013, amb molt més de sis milions de treballadores i treballadors parats a Espanya —quasi una tercera part de la població activa!—, en les converses de bar era freqüent una pregunta: «Amb tants desocupats, i amb centenars de milers de famílies pràcticament sense ingressos, com és possible que puguem eixir al carrer sense que ens atraquen immediatament, amb la punta d’una navaixa al fetge?» Perquè —ja s’entén— entra en l’ordre natural de les coses que els pares vulguen donar de menjar als fills... Altrament formulada, la situació: com va ser possible sobreviure, amb una certa naturalitat, la terrible conjuntura financera que les xifres macroeconòmiques insinuaven després de la Gran Recessió de 2008?
En les temptatives de resposta, un parell de possibles explicacions —per a la pau i la relativa normalitat social— solien aflorar a la superfície, en aquelles sempre instructives converses de bar, indefectiblement sostingudes amb un cert aire de màster en ciències empresarials i polítiques. Hi havia, per un costat, la consideració de l’economia submergida: «Els diners negres. No eixim a navaixades perquè es mouen molts diners negres que les xifres oficials no controlen ni computen, i que fan que les famílies puguen arribar a finals de mes. Valga l’economia submergida el personal pot anar passant, a pesar de la barbaritat dels sis milions dos-cents mil desocupats que hi ha.» I per l’altre cantó, òbviament, no es deixava d’argüir justificadament, com a motiu de serenitat i confiança, el puntal ferm i exuberant que constituïa el turisme: «Deixa’t estar. Els telediaris i els ministeris de Madrid poden dir missa, si volen, però a Benidorm els hotels estan plens i el sector turístic funciona com mai. Mentre la mamella dels hotels, els restaurants, els bars, les discoteques, els comerços i tots el serveis que s’hi vinculen puga anar xutant, tot anirà bé. Els valencians no solament no patirem la crisi, sinó que donarem de menjar a tota la resta de l’estat, que ara com ara s’ha quedat sense economia productiva.»
És precisament ací on voldria parar l’atenció: en la idea consolidada, assimilada i consuetudinàriament compartida que «mentre el turisme funcione, hi haurà abundor per a tots». Perquè —qui viu quant veu!—, a diferència de la crisi originada el 2008, en què el context internacional va ser sortosament favorable per a la indústria turística valenciana (els conflictes de la primavera àrab de 2010 i 2011, o la crisi financera grega del 2010, per exemple, desarboraven la competència d’altres destinacions turístiques), la crisi que generarà la pandèmia per la COVID-19 es podria acarnissar d’una manera especialment cruel, precisament, en el sector turístic. Segons alguns informes que comencen a fer-se públics, només entre març i maig (sense comptar-hi encara juny!) la caiguda d’aquest sector ja havia comportat una pèrdua de prop de tres mil milions d’euros per a l’economia valenciana. Hi ha experts que pronostiquen una contracció del 8,3 % en l’economia valenciana, precisament com a conseqüència de «l’elevat pes del sector turístic sobre el PIB del País Valencià». I aquests mateixos economistes fan una estimació del 7,4 % quant la caiguda de l’ocupació. Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, hem començat a posar xifres a la magnitud de la tragèdia: en ple mes de juny l’atur ha pujat al País Valencià en 16.279 persones, amb la qual cosa la xifra total de desocupats se situa en 456.796, mentre que en termes interanuals ha augmentat en 105.466, un 30,02 % més.
«La previsió per a enguany era de les millors de la història i ha passat a ser catastròfica», he llegit que sentenciava aquesta setmana la senyora Nuria Montes, secretaria general de l’Associació Empresarial Hostalera de Benidorm i la Costa Blanca (HOSBEC). I hi reblava el clau: «Aquesta crisi ha posat de manifest com d’important és l’impacte del turisme.» No hi puc estar més d’acord: la present crisi no solament ha posat de manifest com d’important és l’impacte del turisme en un context socioeconòmic com el valencià, sinó que —això em tem!— encara farà molt més evident aquest impacte en la mateixa configuració de la crisi que els analistes auguren.
Voldria equivocar-me, per descomptat, però és molt possible que la crisi del 2008 fora per al sector immobiliari una cosa semblant al que la crisi del 2020 potser serà per al sector turístic. I el cas és que això —amb perdó pel pessimisme— podria acabar sent, per als valencians, una terrible desgràcia nacional. Perquè, ara com ara —parlant en plata—, a ningú no se li escapa que el nostre és un país que, directament o indirectament, menja majoritàriament del turisme (i de tota l’economia que se’n deriva en el sector serveis).
És el risc dels monocultius: que quan trontolla la cotització en el mercat del cultiu únic en qüestió la crisi és immediata, greu, inevitable. Cert és que ningú, en el més pervers dels malsons, potser no hauria estat capaç d’imaginar i preveure una situació com la present, i que és perfectament —i lícitament— humà recordar-se’n, de santa Bàrbara, només quan trona... Però igualment cert és que de les crisis i de les conseqüents regulacions dels mercats convé aprendre’n i aprofitar-ne —com diria l’amic Josep Bernabeu— les finestres d’oportunitats que obrin.
En la crisi econòmica 2008-2014 vam haver d’aprendre traumàticament que un model econòmic centrat exclusivament en la rajola, el ciment, el formigó, la devastació mediambiental, l’especulació immobiliària i l’urbanicidi sistemàtic del territori no solament era absurd, depredador, contraproduent i insostenible: també absolutament inviable a mitjan o llarg termini. Es va encarregar de demostrar-ho, inapel·lablement, el sabut fenomen de l’anomenada bombolla immobiliària i financera, que va acabar com va acabar: amb l’economia espanyola irreversiblement feta mistos i amb la necessitat peremptòria d’injectar als bancs de l’ordre de 65.725 milionets d’euros de res des de la butxaca de la caixa pública —la de totes i totes—, que hauríem volgut més generosa i sensible en cobertura social, educació, sanitat, cultura, investigació, etc.
Així, doncs, la qüestió és: potser ha arribat ara, amb la crisi del 2020, de repensar si un país amb tots els pollets depositats en el mateix niu econòmic del turisme no està assumint un risc manifest i temerari? O, per plantejar la qüestió d’una manera alternativa: hi ha ningú —cap persona, cap economista, cap lliurepensador, cap agent social, cap força política— amb voluntat i capacitat per a planificar estratègies de diversificació en els sectors productius en l’economia valenciana? Ens podem —i ens volem— acontentar a ser un enorme parc d’atraccions vacacional, sense cap vida emprenedora i empresarial més enllà de la sabuda autoconcepció com a assolellada platja d’Europa? Tenim els valencians oportunitats de negoci alternatives, ençà o enllà del sector turístic? S’ha explorat —i s’ha explotat— suficientment el potencial geoestratègic dels ports valencians (d’Alacant i de València, especialment) per a jugar una partida competitiva en les xarxes comercials europees, que ara mateix graviten essencialment al voltant del port de Rotterdam —a pesar que exigeix sis dies i 1.700 milles més de navegació quan es tracta de mercaderies procedents d’Àsia o d’Àfrica? S’iniciarà mai, en la societat valenciana, una aposta decidida per això que se’n diu una societat del coneixement? Aconseguirem ser una societat prou madura i productiva en matèria de desenvolupament científic i tecnològic per a desacreditar els qui, amb veu burleta, bromegen que l’Oficina de la Propietat Intel·lectual de la Unió Europea (EUIPO) es va instal·lar a Alacant per tractar-se d’un terreny neutral i del tot verge en matèria de patents i marques? Com afecta, l’extremada concentració de l’activitat econòmica d’un país en el sector turístic, a aspectes com l’estructuració social, les formes de relació entre els ciutadans, la interacció amb el medi ambient, l’imaginari compartit, les formes de relació humana, la creativitat cultural, la preservació de la identitat vernacla o —posem per cas— els somnis, els anhels, les quimeres, les il·lusions, els delits i els amors de la ciutadania?
Que ningú no s’equivoque —alto!—: no seré jo, ni de bon tros, qui vulga dir una paraula més alta que altra en contra del turisme. A les valencianes i les valencians, el turisme —si volem continuar parlant en plata— ens ha tret de pobres. En a penes una seixantena d’anys ens ha permés avançar, com qui diu, des de l’edat mitjana fins al segle XXI. I, a més del profit de les divises ingressades en caixa, gens menyspreables, la multiculturalitat propiciada pel turisme ens ha facilitat la beneïda oportunitat de fer una de les (r)evolucions més importants que una societat pot experimentar mai: la de la diversitat en les maneres de viure i veure el món; la de la relativització en la concepció de la realitat; la de la pluralitat i l’obertura d’idees; la de l’estima davant de la desigualtat, la varietat, l’heterogeneïtat, la diferència i la dissemblança que enriqueixen el món i el doten de sentit. Etc.
Per això, precisament, soc una enamorat confés d’una ciutat com Benidorm: perquè hi sé reconéixer la prosperitat i la sostenibilitat del magnífic engranatge hostaler que ofereix, i també perquè estime com a extraordinàriament suggeridora i atractiva l’abundància de matisos, colors, paraules, gestos, vivències i experiències que s’hi congreguen —a les platges, els carrers, els hotels, els restaurants, els pubs o les discoteques.
Tanmateix —aquest em sembla que ha de ser el veritable punt de meditació— fora un error garrafal pretendre fer de cada municipi valencià un nou Benidorm: convertir el país sencer en un uniforme i monolític complex turístic, des de Vinaròs i Benicarló fins a Torrevella i el Pilar de la Foradada. Trobe oportú, per tant, que en l’actual moment de crisi incipient per al sector turístic com a conseqüència de la pandèmia fem bona una vella dita que li agrada de citar al preclar amic Pep Vanyó, d’Alfafara: «Eu! Cada bolet, una lliçó!» Vol dir-se, que de cada experiència adversa convindria, almenys, saber inferir un aprenentatge...
Tinc per cert que un aprenentatge clar i evident de la crisi de 2008-2014 va ser que la bogeria de la construcció i l’especulació immobiliària incontrolada, corrupta i salvatge no podia durar sempre. Tanmateix, em fa l’efecte que, per contra, hi va haver un altre aprenentatge que es va quedar només a mitges. És a saber: que és del tot recomanable, estratègic i necessari diversificar els models de producció econòmica. Cap societat sòlida, solvent, avançada i envejablement creativa —cap ni una!— no descansa mai sobre un sistema econòmic hipertròficament monocromàtic i monocèntric. Ja se sap prou i massa que qui posa tots els ous en un mateix cistell té el perill de perdre’ls —i de quedar-se com Camot, amb una mà davant i l’altra darrere!
Sí: les crisis són sempre temps propicis per a la reflexió. I potser —tot siga per bé!— ha arribat l’hora que les valencianes i els valencians parem una mica a pensar i repensar si val la pena planificar, organitzar, regular i incentivar models de producció alternatius a l’actual. Quina economia —i quin model turístic— podem i volem? Quin futur ens atrevim a delerar col·lectivament? Hi ha altres vides possibles —en termes econòmics— ençà i enllà del turisme?
No ho sé, però em fa l’efecte que, més prompte que tard, la crisi de la pandèmia per la COVID-19 servirà per a advertir-nos, en relació amb l’actual model d’explotació del turisme vacacional massiu de sol i platja, això que la saviesa popular tan encertadament recorda: que «entre molt i gens hi ha una mida» i «entre poc i massa, la mesura passa».
Al capdavall, les crisis també han de servir per a això: per a reinventar-nos.