De vegades anar del local al global és un camí molt curt. El que alguns denominen desenvolupament fractal no és garantia de què qui es troba en el darrer desenvolupament de l’estructura no tinga la sensació de ser “l’últim mico”. És a dir, que darrere d’ell no hi ha, ni hi haurà res.
No sé quantes vegades ja les deficiències ferroviàries de les nostres contrades han aparegut per estes línies, ajupides sota una pirotècnia verbal d’ironies, cinismes i fel, de vegades no metafòrica. Els operadors i els propietaris de la xarxa bàsica, els seus directius, els seus sistemes d’atenció, la seua “cultura endogàmica” i els seus “serveis d’encabronament d’usuaris”.
Però quan aconsegueixes alçar el cap del manual d’acció directa que tens preparat, perquè jo no pots més, t’adones que estàs acompanyat, com no podria se d’una altra manera en una manca de cultura de servei a l’usuari que s’esten des de temps foscos, els temps en què es van crear les estructures de gestió i poder en la xarxa ferroviària estatal.
I t’adones que existeix una Coordinadora estatal en defensa del ferrocarril públic, social i sostenible, i que just en esta setmana, la que va del 13 al 19 de novembre, l’han plantejada com a setmana de lluita contra l’atac que el Ministeri de Foment té preparat vers les línies convencionals de Rodalies i Regionals, el més de dos milions d’usuaris de les quals, són púrria purulenta per als gestors que deriven cada vegada més i més recursos a les línies d’Alta Velocitat, i els seus 23.000 usuaris i escaig de l’AVE, per posar un exemple.
Com detallava la Coordinadora en el seu informe de presentació davant la societat, el 70% de la inversió en infrastructures ferroviàries d’Espanya va destinat a l’Alta Velocitat, un servei que fa servir un minso 4 % dels usuaris del tren, front al 96 % usuari dels (atrotinats) vagons de Rodalies, Regionals i Mitjana Distància, que reben només el 30% de les inversions.
Amb estes dades és més fàcil contextualitzar anècdotes com la d’hui mateix, a l’Estació Terminal d’Alacant, on es pot perdre un tren de Rodalies, arribant amb gairebé vint minuts d’antel·lació, perquè cap de les tres màquines expendedores de bitllets funcionava del tot, i després de creuar de nou tot el hall de l’estació, fer més d’un quart d’hora de cua a la guixeta de INMEDIATOS (sí, ja sé que no hi posa Rodalies, sinò Inmediatos), perquè esteven expedint, tot tranquil·lament, bitllets de mitjana i llarga distància, l’eixida dels quals estava prevista almenys a 30 minuts vista. En l’imaginari ADIF-RENFE, els usuaris de Rodalies són poc més que captaires que s’han d’ocultar dels carrers.
La Coordinadora la composen Ecologistes en Acció, Equo, Izquierda Unida, Movimiento por el tren Ruta de la Plata, Plataforma Andalucía por el Tren, Plataforma Cantabria por lo Público Sin Recortes y Mesas de Movilidad de Cantabria, Plataforma Castilla La Mancha por el Tren, Plataforma en Defensa del Ferrocarril de Palencia, Plataforma per la Defensa d'un Ferrocarril Públic de Qualitat, Plataforma por la defensa del tren A Coruña y As Mariñas, Plataforma Salmantina en Defensa del Ferrocarril, Plataforma por el Ferrocarril del País Leonés, Podemos , CGT , Sindicato Ferroviario y SOS Tren Asturias, además de diversos trabajadores ferroviarios y técnicos expertos en movilidad. El seu objectiu, a banda de reivindicar un major equilibri inversor, és “proposar al millora d’una xarxa ferroviària de qualitat que protegisca i potencie el tren de Rodalies i el tren Regional, un model més assequible, majoritari i socialment rentable (afegiria que també econòmicament rentable, ben gestionat), que pot connectar en una mateixa xarxa tant les grans ciutats com les xicotetes, les comarques i el món rural”.
El que sembla increïble és que demanar un servei ferroviari de qualitat l’any 2017, semble una heroïcitat i una utopia, i que qualsevol moviment que vaja en contra de les directrius imposades “des de dalt”, córrega el perill de ser un nou Gamonal.
