Aquesta, sens dubte, ha estat una setmana convulsa. Que li ho pregunten, si no, al senyor Pablo Casado Blanco. Maria Santíssima, quina hemorràgia de traïdoria caïnita, cinisme i hipocresia han exhibit les cròniques polítiques dels últims dies! La cosa ha fet feredat. Assistir en viu i en directe al linxament d’un líder polític que tot just fa quatre dies era efusivament defensat, aplaudit i idolatrat fins als extrems de la hipertròfia irrisòria és un espectacle que no es veu tots els dies. No resulta particularment edificant, ni tampoc no contribueix, precisament, a recuperar i enfortir la confiança en la classe política —en la política—, però invita, sens dubte, a la reflexió sobre el món que vivim.
Més enllà dels components vidriosos, secrets i incomprensibles de l’enfrontament que l’encara president del Partit Popular, el referit senyor Casado, ha mantingut amb la desconcertant presidenta de la Comunidad de Madrid, la senyora Isabel Díaz Ayuso (confrontació que, al final, li ha costat la pell al pobre senyor Pablo Casado Blanco), hi ha una dimensió en tot aquest ball de màsqueres carnavalesques que particularment m’esborrona, i que apunta a la jerarquia de valor ètics que ses senyories practiquen, i que han quedat nua —i a la intempèrie de l’evidència— tant en el desencadenament com en el desenvolupament i la resolució de la tempesta política que ha patit el partit del senyor Casado Blanco i la senyora Díez Ayuso.
Vaja per davant que, personalment, la crisi dels Casado, Ayuso, García Egea & Co. no em lleva ni la son ni la calma. Ara bé: tampoc no em deixa de sorprendre que la caiguda sobtada i en barrina del líder dels populars des del cim de la glòria augurada fins a l’abisme de la renúncia definitiva (i la mort política) s’haja produït de la manera que s’ha produït, i per les raons perquè s’ha produït. Del «Casado serà el pròxim president d’Espanya» convençudament proclamant per tres de cada quatre votants del Partit Popular fa no res, s’ha passat, sense solució de continuïtat, al «Casado dimissió» en boca dels mateixos actors. Tots els qui fa a penes un parell de setmanes s’acostaven al president del partit per estirar-li la jaqueta, fer-li la pilota i tocar-li l’esquena, ara l’hi apunyalen sense commiseració, el repudien i el defugen: com el dimoni a la creu. Fins a l’extrem que fa pena de veure, aquests dies —ho confesse: m’ha arribat a despertar llàstima i un punt de tendresa i tot—, la imatge de cadàver mediàtic en què s’ha convertit l’(ex)líder polític del PP.
I heus ací la curiositat que, al meu parer, mereix ser subratllada en aquest afer Casado: la deposició no ha estat pels canvis de rumb constant del senyor Casado Blanco des que va accedir a la presidència del seu partit; per les brandades ideològiques entre l’extrema dreta i la dreta molt més extrema encara; per les vergonyants exhibicions de nacionalisme fàcil, visceral, atàvic, carrincló, racial i carpetovetònic (nacionalisme espanyol, per descomptat); per la temerària competència amb Vox en matèria de tendenciositat populista; per la dubtosíssima manera d’haver construït un currículum amb el famós màster pirata, més fraudulent que un duro de sis pessetes (un afer que donava ja compte, a qui ho volguera veure, de la dubtosa honorabilitat de sa senyoria); per la flagrant deslleialtat amb el Govern durant el moments més crítics de l’emergència provocada per la pandèmia; per l’histrionisme sense nord que ha practicat en la manera d’entendre el treball d’oposició i de fiscalització de les polítiques del Govern; per la dialèctica insuficient, raquítica i atrotinada, que ha esgrimit en debats, entrevistes, compareixences públiques i intervencions parlamentàries; pel brut i ridícul pas de comèdia que va oferir en la temptativa de trufar la votació de la reforma laboral amb la suspecta conducta dels diputats díscols d’Unió del Poble Navarrés (i la paral·lela espifiada d’un diputat del seu mateix partit)...
No. Res de tot això. L’estrepitosa caiguda del senyor Casado Blanco a l’infern de la ignomínia que l’ha portat a «dimitir en diferit» i haver de gestionar per via d’urgència la convocatòria d’un congrés extraordinari del Partit Popular on poder escenificar el previsible relleu de lideratge no s’ha produït per res de tot això. Que va! Tal com funciona la fira de la política en els temps actuals, es veu que tots aquests pecats eren venials, acceptables, perdonables, assumibles, lògics, suportables: nimietats irrellevants, perfectament disculpables per a una carrera política tan radiant com el seu somriure, tan rutilant com la seua fotogènia, tan fulgurant com la seua estètica capil·lar, tan excel·lent i lluïdora com les marques i l’estil de la roba que vist i sap fer lluir en la imatge d’èxit incontestable que els periòdics, les revistes i les televisions afins li publicaven.
Els pecats enumerats —hi vull insistir— es veu que eren perfectament lícits, permesos, admissibles i excusables, fins ara, en el cas del líder popular. I tanmateix... Tanmateix, el punt d’inflexió, el límit excedit, la transgressió de no retorn, la línia roja traspassada, el fet imperdonable, la gota que ha fet vessar el got, el sacrilegi definitivament irredimible, condemnatori i inexpiable ha estat... Atrevir-se a acusar, delatar, airejar, instrumentalitzar i no encobrir la presumpta prevaricació comesa per la presidenta de la Comunidad de Madrid —i companyona de partit—, la senyora Isabel Díaz Ayuso. És ací, justament ací (i només ací), on han vingut les de calor i han començat a sonar totes les alarmes: on s’han començat a precipitar les coses; on ha tingut origen el procés exprés de defenestració del líder Casado. «Ah, no! Això sí que no! Tocar un dels nostres, en l’exercici de l’aprofitament i l’explotació del poder? Habrase visto! De cap de les maneres! Fins ací podríem arribar! Però què vol dir això? S’ha acabat! Fora! Al carrer! Porteu-ne un altre! Rodeu-li el coll! Pengeu-lo! Boteu-li foc! Crucifiqueu-lo!»
Sembla cosa de difícil discussió que tot l’assumpte aquest dels espies i detectius suposadament contractats per la direcció del Partit Popular per a indagar en els negocis tèrbols de les contractacions de la Comunidad de Madrid que, directament o indirectament, van reportar al germanet de la presidenta Ayuso —el senyor Tomás Díaz Ayuso, per posar-hi nom i cognoms— uns beneficis de no sé quantes desenes de milers d’euros (283.000 €, segons les últimes informacions publicades) no és una cosa massa bonica, elegant i encomiable. D’acord: no s’han lluït, en açò, els Casado, García Egea i companyia. Però estic per dir que la part més lletja de tot aquest patètic i lamentable assumpte —la part que crec que hauria de merèixer un major focus d’atenció— és, per descomptat, la del (presumpte) nepotisme practicat en la gestió dels diners públics que, a l’empara d’un procediment d’urgència gestionat amb la coartada de la crisi pandèmica, han acabat —suposadament— a les butxaques del germaníssim de la presidenta, el qual va aprofitar l’avinentesa de la crisi sanitària per a gestionar la compravenda de mascaretes per mitjà d’una empresa, Priviet Sportive SL, que, segons sembla, no disposava de la més mínima experiència prèvia en el subministrament de productes sanitaris a l’administració. Tota una gran llibertat, certament, la propugnada per la presidenta Ayuso per a Madrid —i per al seu Govern, i per al seu germanet, si més no.
«Però què ve a ser, tot això?» «Destorbar, buscar les puces, qüestionar, no protegir, posar en evidència i delatar una de les nostres? Una de les nostres! Ah, no, Pablo! Això sí que no... Això sí que no!» En fi: no ho sé... Deu ser que comence a fer-me vell. A caduquejar. Però no deixa de semblar-me curiosa —fins al punt de la perplexitat— aquesta jerarquia de valors (això que se’n diu el codi ètic) que, segons sembla, impera en l’alta política dels nostres dies.
Siga com vulga, l’afer Casado, que un dia potser s’aclarirà com cal, s’analitzarà i s’estudiarà en les facultats de Ciències Polítiques —qui sap si com a tema d’un màster dels de veritat i tot!— no deixa de recordar-nos, en aquesta setmana de convulsió que hem viscut, una lliçó no per sobradament sabuda poc important: que les guerres —polítiques, figurades o reals— sempre se sap com comencen, però mai no se sap com poden acabar. L’absurditat no atén a previsions, ni raons, ni lògiques, ni calculacions, ni estratègies. Ho haurien de tenir en compte, això, els (ir)responsables líders que tan temeràriament han desfermat la bèstia ferotge de la guerra —tancs, míssils, uniformes, bales, sang, cossos mutilats, fam, por, impotència, misèria i mort— a Ucraïna. Quina deu ser la jerarquia de valors —quin el codi ètic— dels qui són capaços d’una tal barbaritat?
Sostenia Maria Montessori: «Tot el món parla de pau, però ningú educa per a la pau. La gent educa per a la competència, i aquest és el principi de qualsevol guerra. Quan educarem per a cooperar i ser solidaris els uns amb els altres, aquest dia estarem educant per a la pau.» Potser tenia raó la pedagoga, científica, metgessa, psiquiatra, filòsofa, feminista i humanista italiana: la pau s’ha de garantir a les escoles més que no a les casernes militars. I gose insinuar —ai!— que, en una educació per a la pau com la que la senyora Montessori propugnava, no deu ser precisament una qüestió menor la jerarquia de valors que públicament assumim com a normal: el codi ètic en què ens emmirallem per a judicar el grau de legitimitat de les nostres conductes. Al capdavall, em pense, tan cert és allò de Mahatma Gandhi, que «No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí», com cert és que no hi ha camins per a desfer el mal d’una guerra: perquè la guerra —la convulsió, la desraó i el dolor de la guerra— és, sempre, una absència de camins.