Segons com, una setmana pot ser una veritable eternitat. Fet i fet, ara que vull rememorar la presa de possessió dels nous regidors i alcaldes, del dissabte passat, tinc la sensació que ha transcorregut ja massa temps. L’actualitat de la precampanya de cara a les eleccions generals del pròxim 23 de juliol, les vicissituds dels acords d’investidura en els diferents governs autonòmics o, posem per cas, l’angoixa planetàriament compartida per la desaparició del submarí turístic Titan amb cinc persones a bord s’han superposat —amb una força, un vertigen i una velocitat que esborronen!— a les sabudes imatges dels nous regidors i els nous alcaldes prenent possessió dels respectius càrrecs. Hi insistisc: fa a penes una setmana.
Però no. No importa: no m’importa. A pesar dels set dies transcorreguts des de les preses de possessió, vull parlar en aquest paper sabàtic sobre la profunda impressió que em va ocasionar l’acte de presa de possessió del nou alcalde d’Altea. Perquè, a Altea, qui ha eixit alcalde en aquesta ocasió és un amic íntim —i, a pesar d’això, excel·lent persona—: Diego Zaragozí: el Palanqui. I no: no es tracta de fer ací una valoració política sobre el mèrit dels seus resultats electorals en un context generalment dominat per la poderosíssima maquinària electoral del Partit Popular (fet i fet, algú hauria de saber llegir que Altea és l’única ciutat valenciana de més de vint mil habitants on Compromís ha guanyat les eleccions), o de judicar aquest fenomen Altea com una excepció extraordinària a la manera de de la cèlebre aldea gala d’Astèrix i Obèlix. Tampoc no es tracta de deixar insinuat, amb tota la intenció del món, que potser els xicots i les xicotes del comboiet de Compromís a València, en comptes de sacsar-nos un pacte amb Sumem en què el cap de llista per Alacant serà un cunero podemita de Madrid, haurien de venir a Altea amb una llibreta i un llapis per a prendre nota sobre un model polític d’èxit fonamentat en el treball, la moderació, la mà estesa, la responsabilitat, la coherència, la simpatia, la capacitat d’il·lusió, la sensatesa, el consens, la creativitat i —sobretot— el trellat: uns valors que no sé si el Govern del Botànic ha sabut conjugar suficientment en els seus vuit anys de govern, etc.
Però no. No, no, no. No. Perdó... Demane disculpes. La cosa no anava per ací. No vull que vaja per ací, avui. Potser un altre dia m’anime i escudelle un paper cívicament compromés sobre com la denúncia sistemàtica de l’adversari, l’acritud i l’encaparrament, el victimisme, l’amenaça de la por al neofeixisme de Vox, un plantejament ideològic basat en nocions caducades i inservibles (en termes de dreteta i esquerreta, ai!), la frivolitat descarada o l’ambició del poder pel poder no poden ser suficients per a articular un projecte polític d’èxit. Ja dic: no. No. Res d’això. «Avui no toca», que diria aquell. Avui toca, només, confessar l’emoció que l’amic Diego Zaragozí, el Palanqui, em va encomanar el passat dissabte durant la sessió de presa de possessió dels nous regidors de l’Ajuntament d’Altea i la seua elecció com a alcalde.
En el ritual de possessió, com és sabut, els regidors que prenen possessió del càrrec, d’acord amb el que preceptua el punt 8 de l’article 108 de la Llei Orgànica 5/1985, del Règim Electoral General, «han de jurar o prometre acatament a la Constitució». No és poc divertit observar la manera amb què aquesta promesa o jurament és executada per cada nou càrrec electe, amb natural nerviosisme, més o menys d’acord amb la redacció prevista en el Reial Decret 707/1979, pel qual es determina la fórmula de jurament o promesa per a la presa de possessió de càrrecs o funcions públiques en el sentit de «complir fidelment les obligacions del càrrec de lleialtat al rei i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat.»
Maria Santíssima! Quantíssimes variacions hi pot haver, davant d’aquesta obsoletíssima norma de promesa o jurament, a l’hora de la veritat! Forma part de la litúrgia del plenari d’investidura de constitució i presa de possessió dels càrrecs observar les adaptacions de la fórmula que els diferents representants de la ciutadania fan. A Altea, el passat 17 de juny, la fórmula ordinària venia a ser: «Jure (o promet) per la meua consciència i honor, complir fidelment amb les obligacions del càrrec de regidor de l’Ajuntament d’Altea amb lleialtat al rei, i respectar i fer respectar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat i l’Estatut d’Autonomia del País Valencià.» Però clar: a part que hi va haver qui va jurar i qui va prometre, més enllà dels abundants lapsus atribuïbles al nerviosisme del moment, s’hi van poder apreciar variacions, matisos i afegits al voltant d’aquesta fórmula elemental per a tots els gustos i colors. En alguns casos, en comptes de dir «l’Estatut d’Autonomia del País Valencià» es va dir «l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana» o, fins i tot, en un parell de voltes —per error, s’entén—, «l’Estat de la Comunitat Valenciana». En altres, el jurament o la promesa, en el punt concret de la «lleialtat al rei», va anar acompanyada per la preventiva i estratègica locució: «per imperatiu legal». I, finalment, no hi faltar qui, aprofitant l’avinentesa de la promesa o el jurament, va comprometre públicament idees que considerava essencials en la seua comesa de gestió i servei públic: «treballar per fer d’Altea i Altea la Vella un poble més igualitari, més participatiu i més sostenible»; «fer d’Altea un poble més igualitari, on el respecte a la llibertat, el respecte a la diversitat i la lluita contra les violències masclistes siguen una prioritat»; «amb el consens de tots els regidors, de qualsevol ideologia, per treballar per Altea»; etc.
El cas és que, una volta dutes a terme totes les preses de possessió, es va procedir a l’elecció d’alcalde. I amb l’amic íntim —i, a pesar d’això, excel·lent persona— Diego Zaragozí, el Palanqui, elegit ja com a primera autoritat local, va arribar el moment solemne de la corresponent promesa (o jurament) del càrrec d’alcalde. Declamava, Diego, en veu alta: «Promet per la meua consciència i honor complir fidelment amb les obligacions del càrrec d’alcalde d’Altea, amb lleialtat al rei, i respectar i fer respectar la Constitució i l’Estatut valencià...» I va ser just en aquest punt quan es va produir —als meus ulls— el moment més especial del matí. I potser de l’any. I no sé si del conjunt d’algunes vides pròximes a la del protagonista. Perquè Diego Zaragozí va voler fer prosseguir encara la seua promesa dient: «Em deixareu que prometa, també, no fer res en el desenvolupament del meu càrrec, voluntàriament, que puga fer que s’avergonyisca mon pare o ma mare...»
Just en aquest moment tota la sensibilitat i tota la tensió acumulada es va voler fer present a la sala. Perquè al flamant alcalde, visiblement commogut i entendrit, se li va fer un nuc a la gola i no va poder completar la frase d’una única tirada. Contagiats per l’emoció, molts dels presents van notar que, inopinadament, els ulls se’ls havien omplit d’aigua. I tots alhora van optar instintivament per aplaudir.
Certament, causava impressió, admirar l’amic Diego Zaragozí, el Palanqui —sempre ferm, sobri, sòlid, íntegre; fort com un bou; dur com una pedra d’esmolar, amb prop de dos metres i més de cent quilos de corpulenta i contundent humanitat—, sentimentalment despullat davant de les seues conciutadanes i els seus conciutadans just en el moment de fer al·lusió a son pare i a sa mare. Fins que, de seguida —el trencament emotiu a penes va durar dos dècimes de segon!—, Diego es refà, somriu, estén verticalment l’enorme mà esquerra i reprén el fil de la promesa: «Gràcies... Els meus germans, la meua dona, els meus fills i els meus amics. Gràcies.» Després, assegut ja al lloc central de la taula presidencial del Ple, abans d’iniciar el discurs institucional, confessava: «No volia fer el segon jurament... Però tampoc no volia deixar de fer-lo! I sabia que m’havia de costar.»
Tot seguit, el nou alcalde, pronunciava improvisadament un discurs impecable: «És un dia important per a mi, per a totes les companyes i companys, per a tota la corporació.» «Entenc que totes les persones que estem ací damunt de l’escenari estem perquè estimem el nostre poble.» «Voldria un aplaudiment ben afectuós per a l’alcalde eixint: el mestre, company i amic Jaume Llinares.» «Soc, ja ho sabeu, Diego Zaragozí Llorens, els meus amics m’anomenen el Palanqui; hi ha gent més jove que em diu Diego el de Takatac (que és una cosa curiosa).» «Soc fill de Juan Zaragozí Martínez i net de Pepe Zaragozí i Teresa Carreta. I soc fill de Consuelo Llorens Ferrer. Per tant soc net de Diego de Bernabeu i d’Elena la Venta. Per què dic tot açò? Perquè eixa és la soca d’on ix la meua rama. I jo crec que són unes persones de qui ningú no ha tingut mai res a dir. Al contrari: crec que ens hem de sentir orgullosos, els meus germans i jo, i els meus fills, que descendim d’ells.» «Marga m’ha dit que no diga res d’ella... Però, evidentment, tindre una dona com Marga al costat, amb tanta paciència; i els meus fills, que en tindran més encara... Els agraïsc moltíssim el suport que m’han donat!» «També vull anomenar ma tia Vicenta, que és la germana de ma mare, que és l’única tia que em queda, que és una dona d’una edat, i que ha vingut a vore’m.» «Gràcies també als amics: als amics nous d’ara i als amics de sempre. Jo soc com soc i soc qui soc gràcies a totes les coses que he fet i gràcies a la gent amb qui m’he ajuntat.» «Quan érem jóvens i anàvem a menjar-nos el món, el meu amic Mompó sempre deia: “El Palanqui ha d’acabar sent alcalde d’Altea!” De què anava a ser jo, alcalde d’Altea, xe! Però el el meu cosí Saoro m’ho va repetir, ara fa vuit anys, quan vaig entrar de regidor: “Primo, tu acabaràs sent alcalde d’Altea. Només espere que ton pare i ta mare puguen vore-ho.” I com són les coses: estan veient-ho, i estem ací tots.» «El conseller Rafa Climent, que va ser alcalde de Muro, li va dir un dia a Jaume Llinares, davant de mi: “Jaume, el càrrec més important que pot portar una persona en política és el d’alcalde del seu poble, perquè resulta que, l’alcalde, el tria la gent que el coneix.” I això, per a mi, és un orgull i una responsabilitat.» «Ací no hem vingut a que ens donen un càrrec. Venim amb un encàrrec: un encàrrec que és el de cuidar el nostre poble.» «Vull acabar amb una frase que Úrsula la Cantadora, de les Quintanes, diu al final del documental La casa de la mar, que us recomane molt. És una frase preciosa, que m’encanta. Es veu, des de sa casa, una vista xulíssima, amb Altea al fons. I Úrsula, que ja ha faltat, deia: “Jo he viatjat a molts llocs. I tots els llocs són bonicos. Tots. Però com este raconet del món... Jo no n’he vist!”»
La bona qüestió és que, mentre l’amic alcalde anava fent progressar el seu sentidíssim discurs d’investidura, no podia llevar-me del cap l’instant prodigiós que s’havia produït a penes uns minuts abans, mentre prometia el càrrec. «Això té un article!», em vaig dir de seguida. I l’article és que la ritualitzada i anacrònica fórmula de promesa o jurament dels càrrecs públics, amb tot allò de la «fidelitat al rei» —amb o sense «per imperatiu legal»— i allò altre de «la Constitució com a norma fonamental de l’Estat» potser s’hauria de repensar una mica. Quin sentit té jurar o prometre fidelitat a un rei —al rei que siga—, sis segles després d’acabada l’edat mitjana? Una tal fidelitat inclou el compromís de la complicitat, l’encobriment i la connivència, en el cas d’un rei delinqüent, corrupte o indigne? Té cap sentit, en ple segle XXI, obligar els regidors dels pobles a jurar o prometre fidelitat a un rei que ningú no ha votat? Quina gràcia té una fórmula de jurament en què un percentatge significatiu de la població no creu ni vol creure, de manera que necessita afegir-hi explícitament el sabut i postís «per imperatiu legal»?
No ho sé... Només sé que dissabte, a Altea, la buida i dessabeïda impostació de la litúrgia formal dels juraments o les promeses dels càrrecs electes va contrastar a ulls vista amb la sentidíssima segona part del jurament de Diego Zaragozí, aquesta sí clarament revestida d’emoció, d’autenticitat; de «consciència i honor»: «No faré res en el desenvolupament del meu càrrec, voluntàriament, que puga fer que s’avergonyisca mon pare o ma mare, els meus germans, la meua dona, els meus fills o els meus amics.»
Més encara: diria que aquesta emoció protagonitzada per Diego Zaragozí i generalment compartida amb els assistents al ple d’investidura el passat dissabte va adquirir un incalculable valor —al marge de partits, tendències i ideologies— com a símbol d’un temps en què «la consciència i l’honor» han passat a ser un anacronisme o, en el millor dels casos, un mer tràmit formal, insubstancial, protocol·lari, burocràtic, regimental, administratiu: poc més que un sintagma extraviat en la retòrica amb reminiscències franquistoides d’un vell reial decret de l’any 1979. Diego venia a dir: «No. Jo no. Jo sí que hi vull comprometre de veritat “la meua consciència i honor” en l’ofici i el compromís de servir-vos. I la meua manera d’expressar-ho és la més honesta que m’han ensenyat de menut a casa: “No faré res que puga fer avergonyir mon pare o ma mare, els meus germans, la meua dona, els meus, fills, els meus amics”.»
A mi em serveix. I tant que em serveix! Més encara: em sembla bellíssim. Probablement perquè, a pesar d’infinites discussions, discrepàncies i dissidències, Diego Zaragozí, el Palanqui, és un amic íntim —i, a pesar d’això, excel·lent persona— de qui sempre m’he sentit especialment orgullós. Enhorabona, alcalde. I enhorabona, també, a la nova «primera dama», Marga. Gràcies a tots dos per redimir-nos en l’esperança d’un món en què «la consciència i l’honor» potser preservaran encara un valor positiu —més enllà de la retòrica, l’arqueologia i la semàntica diacrònica.