Compulsions

Fa un temps, el raper sevillà Manuel González Rodríguez, Tote King, parlava en una entrevista radiofònica de la malaltia que li ha marcat l’existència: el trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Reconeix Tote King que s’hi medica, i que els equilibris químics degudament pautats l’han ajudat decisivament a conquerir —tant com la mateixa consciència de la malaltia— majors i millors quotes de calma, serenitat i qualitat vital.

«Els èxits i els fracassos els dec a aquesta terrible manera que tinc d’obsessionar-me en una idea. Quan em ve un pensament al cap, no puc evitar fer-li voltes, i més voltes, i més i més voltes. Insistentment. Intensament. Fins a l’extenuació. Si la idea en qüestió és bona, potser acaba sent la gènesi d’una cançó. Però a voltes és una merda. I resulta molt frustrant i depriment viure amb el pensament permanentment obsedit en una merda d’idea que no produeix res ni porta enlloc», venia a dir l’exitós raper, que és també escriptor i enguany ha publicat el seu primer llibre, Bunker.

Soc un perfecte ignorant, com en tantíssimes altres coses —quede clar—, sobre aquesta qüestió del trastorn obsessivocompulsiu. Però sé que es tracta d’un tipus de trastorn d’ansietat que consisteix a tenir pensaments recurrents i perseverants. Aquests pensaments són les obsessions. I, en el TOC, aquestes obsessions, al seu torn, acaben per provocar unes conductes i accions porfidioses que són les anomenades compulsions.

Aproximadament, una de cada cinquanta persones pateix, en algun moment de la seua vida, un trastorn obsessivocompulsiu de manual. Això vol dir que, al món, més de cent milions de persones són, com el raper Tote King, obsessivocompulsives. I és un fenomen curiosíssim, aquest del TOC, perquè les idees, les imatges o els pensaments recurrents són —amb perdó per la paraulota— egodistònics. És a dir: que no semblen produïts voluntàriament, sinó per una intrusió indesitjada i inevitable en la consciència. Per això, les obsessions hi són percebudes com un enuig, un suplici o un patiment sense sentit. Quant a les compulsions, sovint els qui pateixen TOC reiteren les conductes i els rituals característics per la irracional creença que no dur a terme les accions en qüestió serà la causa d’un infortuni, una desgràcia o una fatalitat.

El cine, les sèries de televisió, la literatura i —sobretot— la vida real aporten exemples abundants de compulsions originades pel TOC. Segurament, com a paradigma d’aquest tipus de trastorn ansiogen, totes i tots retenim en la memòria la figura de l’insòlit escriptor Melvin Udall, magistralment interpretat per Jack Nicholson en la pel·lícula Millor impossible (As Goog as It Gets), de 1997. I és que el personatge de Nicholson hi exhibeix un ric, variat i vistós repertori de compulsions: llavar-se les mans reiteradament, amb aigua bullint; disposar d’un prestatge ple de pastilles de sabó; usar un sabó diferent cada vegada que es llava les mans; no tocar res si no és amb les mans protegides per guants; evitar que els altres el toquen; passar cinc voltes la clau del portó abans d’eixir de casa; obrir i tancar la llum cinc voltes; arranjar mil·limètricament els objectes domèstics (papers, botelles, pots, CD, etc.); evitar posar els peus sobre les línies de l’enrajolat (o els clevills del terra); emprar sempre forquilles, culleres i ganivets esterilitzats; col·locar els coberts sempre en una concreta i ordenada posició; seure sempre en un mateix lloc; demanar sempre el mateix menjar; etc.

Sense anar més lluny, també els tics i els rituals que tots hem observat en el tenista Rafa Nadal podrien meréixer la consideració de compulsions. El ritual del tenista abans de traure, per exemple, és tan metòdicament reiterat com sobradament conegut: neteja amb el peu dret la línia de fons; s’espolsa amb un colp de raqueta la sola de la sabatilla dreta; s’espolsa amb un colp de raqueta la sola de la sabatilla esquerra; fa el cèlebre toc als calçotets per traure’ls del cul; es toca el muscle esquerre; es toca el muscle dret; es toca el nas; es toca l’orella esquerra; es torna a tocar el nas; es toca l’orella dreta... I si el primer servei no entra, abans d’intentar el segon torna a espolsar-se amb un colp de raqueta la sola de la sabatilla dreta, torna a espolsar-se amb un colp de raqueta la sola de la sabatilla esquerra; torna a fer el toc als calçotets; torna a tocar-se el nas; torna a tocar-se l’orella esquerra; torna a tocar-se una volta més el nas; i, per últim, es torna a tocar l’orella dreta.

No és l’única litúrgia infinitament reiterada, en el cas del llegendari jugador de Manacor. Hi ha prou a seguir-lo amb una mica d’atenció per a comprovar que sempre es fa una dutxa amb aigua freda exactament 45 minuts abans del partit. Que ha d’eixir al camp sostenint ell mateix una raqueta amb la mà (i cinc més dins la bossa). Que porta sempre els dos calcetins anivellats (i sovint comprova que continuen a l’alçada justa). Que una volta a la pista no deixa de ballar rítmicament fins que se sorteja el camp. Que després del sorteig de camp bota, alça la cama esquerra i fa com una correguda breu i característica fins a la línia de fons. Que en el canvi de camp s’atenta de no xapar cap línia. Que sempre creua la línia externa de la pista amb el peu dret. Que quan s’hidrata beu indefectiblement un glopet de la beguda energètica primer, i de la botella d’aigua després. Que col·loca les dues botelles als peus, enfront de la cadira, a l’esquerra, una davant de l’altra, en sentit diagonal respecte de les línies del camp de joc. Que mossega els trofeus de tots els torneigs que guanya. Que...

I no és solament Rafel Nadal. En el món de l’excel·lència creativa o esportiva en són una bona colla, els qui exhibeixen compulsions pròpies d’un TOC. Noms com els de David Beckham, Charlize Theron, Leonardo Di Caprio, Cameron Díaz, Megan Fox, Jennifer Aniston, Roberto Carlos, Martin Scorsese, Justin Timberlake, Julianne Moore, Harrison Ford, J. K. Rowling, Amanda Seyfried, Daniel Radcliffe (l’actor que encarna Harry Potter), Howard Hughes o Woody Allen poden ser inclosos per mèrits propis en la llarga nòmina dels qui pateixen o han patit trastorns obsessivocompulsius. Fins i tot, s’ha arribat a especular que Charles Darwin, Albert Einstein, Michael Jackson, Charles Dickens, Miquel Àngel, Ludwig Van Beethoven, Oscar Wilde o Charles Chaplin —per citar només alguns grans noms de la història de la ciència, la música, la literatura, el cinema o l’art— potser també haurien pogut ser diagnosticats d’aquest trastorn, al seu moment.

A la vista del panorama, un no deixa de preguntar-se si no deu ser que l’excel·lència creativa —això que en podríem dir la genialitat— no va d’alguna manera vinculada a l’obsessió i a les conductes compulsives. No debades, l’escriptor escocés Philip Kerr ha arribat a confessar en alguna entrevista: «Per a mi l’escriptura és un trastorn obsessivocompulsiu: porte escrivint tant que només sent que existisc quan escric.» I, ben curiosament, el diagnòstic és coincident en el cas d’una altra bèstia grafòmana com és el narrador nord-americà Thomas Coraghessan Boyle: «L’escriptura és un trastorn obsessivocompulsiu», sentencia el novel·lista de Peekskill. Però s’hi justifica, tot seguit: «Estava fent broma, almenys en part. En realitat, em referia al fet que la creació artística suposa la implicació completa del creador mateix, a la manera de les drogues o dels desordres psiquiàtrics.»

Cal entendre, per tant, que no és més que una manera de parlar... Però sí: la creació, segurament, requereix una o una altra forma d’obsessió. I l’activitat febril d’escultors, pintors, músics, fotògrafs, poetes, novel·listes, cineastes, arquitectes, cuiners i ballarins no és potser sinó una compulsió. Classificable o indeterminada, patològica o temperada, fatal o benigna, crònica o accidental, capital o venial, mortal o remissible: però compulsió, al cap i a la fi —en un o un altre grau.

Fins i tot, dubte si aquest ritual d’escriure dissabte rere dissabte aquest «Café del temps», des de fa tants anys, no deu ser també una compulsió derivada d’aquesta obsessió —recurrent i perseverant— que fa temps que m’acompanya: la de l’amor a les paraules. Si així fora, ben podria tractar-se d’un trastorn d’ansietat perfectament tipificable —i tipificat— que convindria regular, vigilar i metjar. Aprofitaré un any més les vacances d’agost per a observar-lo, examinar-lo, auscultar-lo i provar de tractar-lo: els ho promet. Però tem que una tal malanança, a aquestes alçades de la correguda, deu haver esdevingut ja crònica. És més que probable, per tant, que al setembre, si el cuc ho permet, tornem a trobar-nos ací, per compartir cafés i paraules. Mentrimentres, salut, precaució i alegria. I si de vostés depén, per favor, siguen feliços...

Ah! Això sí, a manera de coda per a aquest final de temporada no m’estic de deixar-los, com a penyora, un punt de meditació per a aquest recés agostenc en què deixaré de traure el cap a la plaça pública per aquesta finestra. Dispare: compulsió per compulsió, no troben que aquesta de l’amor a les paraules és més productiva, saludable i benèvola que aquella altra, tan consubstancial, reiterada i arrelada en segons quines cases reials, d’estafar, ocultar i acumular compulsivament riqueses indecents i il·lícites en paradisos fiscals? O la dels totalitarismes recurrents que cada cert temps pategen i corsequen els fràgils brots de la democràcia i la convivència? O la dels patriotismes patològicament supremacistes? O la dels polítics que semblen obsessivament entestats a trair i decebre el propi electorat? O la dels jutges porfidiosament entretzenats a assumir competències essencialment polítiques sense la cortesia de passar prèviament per les urnes?

Aquests de canícula he tingut el privilegi de llegir en primícia les proves d’impremta del pròxim llibre de Ferran Garcia Oliver, La bèstia en què cavalquem, Premi Carmelina Sánchez-Cutillas 2020. Hi he quedat colpit per un passatge al·lusiu a les preocupants ressurgències totalitàries —recalcitrants, exaltades, fanàtiques, obtuses i intolerants— que la ja malmesa salut de la política hispànica contemporània. L’historiador de la Safor s’hi refereix, amb una ploma que de tan incisiva sembla un bisturí quirúrgic, a «l’espanyolisme de la rancor eviterna, dels recels asprius, dels prejudicis incombustibles, de la ignorància colossal, del menyspreu aflictiu, d’una ràbia i uns impulsos de dominació que venen de Covadonga, en metàstasis repetides al llarg de la història, l’última de les quals fou la del 36».

Mentre llegia aquest passatge punyent i sospesava de quin mal potser haurem de morir, un dubte m’assaltava el pensament: fora lícit parlar de trastorns obsessivocompulsius també en el pla comunitari, col·lectiu, cívic? Quins instints, quins actes, quines conductes, quins impulsos i quines accions tendim a repetir una volta i una altra, incorregiblement, com a societat, al llarg de la història? Quines d’aquestes compulsions poden menar a l’excel·lència creativa, el progrés sostenible, la pluralitat enriquidora, el respecte mutu i la prosperitat comunitària? Quines, per contra, ens aboquen irremissiblement al sofriment estèril, la monomania patològica, l’agressivitat absurda, la pulsió anorreadora, la inclinació autodestructiva, l’instint suïcida i l’angoixa permanent? O, per dir-ho amb les paraules del Tote King: quines ens comminen a «viure amb el pensament permanentment obsedit en una merda d’idea que no produeix res ni porta enlloc»?

Trien bé, per favor, les compulsions que vulguen compartir aquest estiu. Ens retrobem, si volen, al setembre —preludi de tardor—, d’acord?