Dissabte vaig passar el dia engabiat a l’interior del Palau Altea Centre d’Arts: tot el matí i tota la vesprada, fins a l’hora de sopar. Un any més he viscut —i sobreviscut!— l’experiència d’això que en diuen la Marató del Certamen. Es tracta d’una retransmissió ininterrompuda, per a televisió i ràdio alhora, al llarg no solament de les bones sis hores que dura el Certamen Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea (el CIM, per als iniciats), més encara tot el matí, la prèvia a l’espectacle i el desenllaç amb tota la intriga —i tota l’eufòria— dels premis i de les celebracions. Sort que he tingut el luxe de compartir-la, la Marató, amb una comunicadora racial com Àngela Tecles —de la mateixa manera que l’any passat vaig tindre el privilegi de viure-la amb la sensacional mestra de paraules Paqui Cano. Perquè en total van ser unes deu hores de retransmissió ininterrompuda. I al final de la jornada, òbviament, el maratonià exercici de comunicació va desembocar —ho confesse— en una autèntica borratxera mental, i amb la boca (glàndules salivals incloses) com una autèntica espardenya.
Es tractava, de més a més, d’una col·laboració feta barata res: com la que fan les altres quaranta-dos persones que participen en l’organització de tan singular esdeveniment. Aquesta —em sembla— és precisament la principal clau de l’èxit del CIM: que és fet per dones i homes amateurs (és a dir, amants: que amen) de la música, vinculades a la Societat Filharmònica d’Altea; amb voluntat i capacitat per a organitzar cada detall amb la sensibilitat dels músics —i pensant precisament en els músics com a veritables protagonistes de tot el que passa dins i fora de l’escenari del Palau.
Enguany el CIM d’Altea ha commemorat la 45 edició. I ho ha volgut fer amb un reconeixement i una reivindicació: l’homenatge a l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, per un costat; i la reclamació de majors —més normals i civilitzades— quotes d’igualtat entre gèneres. Per aquest motiu el lema elegit ha estat: «Una dona del poble: Carmelina Sánchez-Cutillas». I l’obra obligada, interpretada per totes les bandes concursants, ha estat Remembrance: una composició de Carlos Pellicer, encarregada expressament per a l’ocasió, inspirada en el capítol «Remembrança» del llibre sagrat de totes les alteanes i alteans, Matèria de Bretanya.
Em vénen ganes d’explicar, ara i ací, el perquè del sintagma «una dona del poble», que apareix en el poema «Aquesta és la meua confessió», publicat per Carmelina en el llibre Conjugació en primera persona (1969). I no m’estic de reproduir-lo a continuació:
He parit quatre fills amb dolor
i trencament de tota la meua carn;
quatre grapats d'artèries que van pel món
i estimaran un dia i tindran fills.
He donat, incansable, una paraula,
un somrís als homes oblidats.
He sembrat de pins el riberal
que fa de llindar amb la sorra i la mar.
I les meues mans guarden encara olors
de xeixa i de verema, i estan
colrades per tots els vents de la terra,
perquè sóc una dona del poble
i aquesta és la meua confessió.
Igualment, voldria explicar que el capítol «Remembrança», de Matèria de Bretanya, elegit per Carlos Pellicer, tracta sobre un dels personatges literaris més suggeridors i entendridors que conec: la mare Paula, «tan vella que caminava poquet a poquet amb el cap mirant terra, i el seu rostre estava ple d’arrugues com si foren caminets de temps i per cada caminet aplegàs un record». Aquest mare Paula, que vivia al barri del Fornet d’Altea (on «pega el sol tot el dia, i per això la calç de les façanes de les cases enlluerna més; les dones, els homes i els infants sembla com si fossen de terrissa; i el negre dels seus vestits de dol és més negre i més dol que en altres bandes») acollia a sa casa les xiquetes i els xiquets les vesprades que plovia. I els convidava a berenar. I els contava contes. I representava, per això, la figura d’una espècie de matriarca sàvia, bona i nodridora, i que alimentava alhora panxes i esperits, cossos i ànimes, ventres i somnis, budells i fantasies en les criatures d’aquell poble. I les del món sencer, car «és possible fins i tot que tots els xiquets del món hagen tingut una mare Paula, i que estimen la pluja lleu que fa gloc gloc gloc quan rellisca del cel, i que en menjar-se els corets de la melva sentiran també créixer els seus petits cors».
Voldria contar tot això... I també que el d’enguany ha estat, segurament, un dels CIM més internacionals des que el 1948 es va organitzar el primer Certamen de Bandes d’Altea. Hi ha concorregut d’una banda colombiana (la Banda Sinfónica Municipal de Sibaté), una banda portuguesa (l’Associãção Banda dos Bombeiros Voluntários de Esposende, de S. Paio de Antas) i una banda valenciana (l’Artística de Bunyol). I val a dir que, al final, en l’hora dels Premis, la gran triomfadora va ser la banda de Bunyol, que es va emportar el Primer Premi, la Menció d’Honor, i també el Corbatí d’Or del Certamen (un guardó reservat per a les bandes que aconsegueixen guanyar el CIM en tres edicions diferents, cosa que l’Artística de Bunyol ha fet en les edicions de 2000, 2009 i 2018). Ah! I de més a més, com que el seu director Henrie Adams també ha aconseguit guanyar la Menció d’Honor en aquestes tres edicions, es va emportar la prestigiosa i exclusiva Batuta d’Or, que només tenen els directors trivencedors del Certamen... Altrament dit: Bunyol es va emportar dissabte, a Altea, tots els premis i distincions possibles del CIM.
Així mateix, m’agradaria recontar que des del set de comunicació del Certamen vam poder testimoniar, al llarg de la jornada, rialles d’eufòria, somriures d’orgull, cares tenses de responsabilitat i, també, una mar de llàgrimes regalimant galtes avall pel rostre d’una jove mare colombiana, del tot incapaç de reprimir tanta felicitat veient que el seu fill de deu o onze anys, percussionista, es guanyava l’admiració, l’estima i la simpatia de tot el públic del Palau Altea. En tots els casos, indefectiblement, refulgia als ulls una llum especial que delatava com una pandèmia d’il·lusió, emoció i alegria. Tot això m’agradaria contar... I també que a totes les persones que Àngela Tecles i jo vam entrevistar els vam demanar que ens deixaren parada, damunt la taula del plató, una paraula: la paraula que, al seu parer, millor poguera definir el Certamen.
Les voldria apuntar, a continuació, totes aquestes paraules, ni que fóra per deixar constància de les entrevistades i els entrevistats: per a la periodista Mamen Asencio, presentadora del CIM, la paraula va ser dona; per al compositor Carlos Pellicer, remembrança; per a Júlia Gallego, presidenta del jurat, emocions; per a Empar Gadea, representant de la Federació de Societats Musicals, cultura valenciana; per a l’alcalde d’Altea, Jaume Llinares, poble; per a Diego Zaragozí, regidor de Cultura, societat, per al president de la Societat Filharmònica, Joan Tomàs Laviós, igualtat; per a l’excoordinadora general del certamen i actual relacions públiques, Anna Pérez Alós, amistat; per a la responsable d’escenari en el Comité Organitzador, M. Àngels Sellés, il·lusió; per a l’autora del cartell d’aquest 45 Certamen, la dissenyadora Esther Borja, increïble; per al jove i enèrgic director de la Banda Sinfónica Municipal de Sibaté, Diego A. Rivera, un somni acomplert; per al músic i pedagog Remigi Morant, vicepresident de la FSMCV, magnífic; per al director de la banda de Antas, Diogo Costa, imponent; per al president d’aquesta banda portuguesa, Jorge Neiva, brutal; per al director de l’Associació Musical Ciutat de Benicarló (que l’any passat va guanyar el Primer Premi), Pablo Anglés, passió; per al director de l’Artística de Bunyol, Henrie Adams, excel·lència; per al seu president, Paco Blasco, música; per a la representant de la Generalitat Valenciana, Alícia Garijo, brillant; i per al diputat de Cultura de la Diputació d’Alacant, César Augusto Asencio, magnífic.
Sí: tot això voldria contar amb pèls i senyals. I encara més coses... Però si havia de triar només un moment especialment bell i revelador de la Marató del Certamen en aquesta 45 edició del CIM —un detall que de veritat m’haguera arribat al moll de l’ànima, i que potser mereixeria ser contat per damunt de qualsevol altre— elegiria l’instant de l’entrevista matinal amb la flautista genial Júlia Gállego, presidenta del Jurat, en què, com qui no vol la cosa, va deixar caure: «Per a mi és que la música és com el vol d’un ocell...» La comparació, inevitablement, em va evocar aquella cèlebre anotació de Josep Pla en El quadern gris: «Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.» S’hi valia fer aquest dibuix amb música? Mentre ho pensava, Júlia prosseguia: «A mi, la part que sempre m’ha agradat més de la música és la de tocar en grup, dins d’una agrupació: un conjunt instrumental, una banda, una orquestra...» «Ostres, Júlia! Quina cosa més bonica i suggeridora, això que has dit de la música com el vol d’un ocell!», li dic jo. «Si? T’ha agradat? Mira... Açò... Com es diu? Éternuer, en diuen en francés... Ah, sí! Estornells! Estornells! Ací sempre hem dit estornells... Diuen que una banda simfònica o una orquestra és com el vol d’un estol d’estornells...»
No puc evitar visualitzar mentalment un ramat quantiós i dens de centenars d’estornells, creuant un cel blau, a contrallum. Com un núvol viu i dinàmic que és mou sincronitzadament i imprevisiblement: ara compactant-se, comprimint-se, constrenyent-se; després dilatant-se, estirant-se, allargassant-se; adés arremolinant-se i canviant inopinadament de rumb; més tard temptejant il·lusions, dibuixant sobre el net escenari del cel formes, figures, corbes sensuals —capricioses, fugitives, fugaces, irrepetibles, impossibles, genials. Amb una coreografia instintiva, harmònica, perfecta, sense col·lisions, en què el vol de cada ocell sembla sempre al servei de la hipnòtica dansa del conjunt. I l’efecte final és que el ramat (el núvol movedís de centenars o milers d’estornells) esdevé com un ésser autònom, fascinant, que flameja amb vida pròpia —i no com la simple suma de cadascun dels vols aïllats.
Això, això, això... Això, exactament, és el que no puc deixar de contar, ara que ja ha passat el CIM: que dissabte passat la ciutat d’Altea va ser, per unes hores, la capital del món de les bandes de música simfòniques. I que al Palau, Centre d’Arts, van passar coses extraordinàries. Feia l’efecte que de l’escenari sorgia un què sé jo màgic. Com un sortilegi, com una meravella. Com un vol d’ocells, bellugós i imprevisible, disposat a ballar la vella dansa de la mort i de la vida amb la llum tardorenca del cel d’Altea.
